Quaranta minuts amb la reina, a la sala del cadafal
Poc més de tres minuts passen al Westminster Hall tots els ciutadans que volen dir adeu a Elisabet II, després d'haver fet entre cinc i sis hores de cua
LondresHe rebut el correu electrònic de confirmació tard, dimecres passades les 22.00 hores. Em convoquen dijous al matí a l'accés de premsa del Westminster Hall. Puc visitar-lo sense fer les cinc o sis hores de cua que ja cal superar per desfilar –de mitjana 3 minuts i 15 segons– davant el taüt de la reina. M'insten a dur un vestit adequat per mostrar respecte, corbata fosca o negra en el cas dels homes. M'afanyo a desenterrar-la del bagul dels meus morts, que només jo recordo.
Els torns dels nois de la premsa per observar què passa al Hall són més llargs que els de la guàrdia d'honor que envolta el taüt: en total, deu membres de les unitats cerimonials dels guàrdies del rei de l'Honorable Cos de Cavallers d'Armes, la Royal Company of Archers, els Yeomen de la Guàrdia, assistits pels Yeomen Warders de la Torre de Londres (els beefeaters) i encara oficials de la divisió de la Casa Reial. Els relleus, cada vint minuts. Els dels mitjans de comunicació, cada hora.
Però Lucy, l'oficial del Parlament que arbitra el protocol, informa els congregats –vuit periodistes– que, fet i fet, amb mitja hora o quaranta minuts n'hi haurà prou. "Vosaltres mateixos". Intercanviem parers i decidim, per consens, que sigui mitja hora. "No s'ha de moure, oi?" La broma la fa un molt destacat columnista de The Guardian, referint-se a la difunta, i al fet que no ens perdrem gaire si en comptes de 40 minuts n'hi passem només 30, per bé que al final acabaran sent quaranta i escaig.
Difícilment farà la broma per escrit. Però és disculpable, pels dies que s'allarga l'espectacle i perquè en els dols i les vetlles, l'humor és més aviat negre, fins i tot quan també és britànic. El col·lega es posa la seva corbata negra, amb un nus Windsor, molt apropiat per a l'ocasió, com per fer-se perdonar la irreverència. Jo la meva, amb un de clàssic, four-in-hand, en diuen aquí. I comencem la breu processó cap al centre del món.
A través d'un laberint històric de patis i passadissos recorrem els dos-cents cinquanta metres des del servei educatiu de les Cases del Parlament, al peu de la Torre Victòria, la sud, oposada a l'Elisabet (la del Big Ben), fins a una entrada lateral, la més pròxima al riu, del Westminster Hall. Ens aboca pràcticament al davant del taüt, a no més de sis metres. És la vegada que he estat més a prop que mai de la reina. I, no sé per què, potser per l'emoció o el trasbals, recordo de sobte unes paraules de Crim i càstig, aquelles en què la jove prostituta, Sonia, diu a Raskolnikov: “No em treguis la fe. És tot el que tinc". I l'assassí Raskolnikov li respon: "No em treguis la meva manca de fe. És tot el que tinc". La trobada amb el taüt i els seus fidels ha sigut un xoc: entre la història i l'actualitat. Entre la fe dels creients i la manca de fe dels incrèduls.
Però la il·luminació, la combinació de colors, la cura de la posada en escena i la composició del quadre és la mateixa que als grans museus reserven per a les grans obres dels genis. El cadafal i el taüt i l'estendard reial que el cobreix; la corona de l'estat imperial, l'orbe i el ceptre, i els soldats que ho envolten tot, en conjunt, són una obra d'art efímera. Dilluns, a les 6.30 hores, serà definitivament història. I centenars de milers de britànics podran dir: "Jo hi vaig ser; jo vaig fer història". Adorant una reina?
Una lleu i silenciosa riuada humana passa per davant del taüt des d'ahir a la tarda. Ens la creuem sobre la catifa del Hall, que amaga la pedra i els seus sons, però el flux no s'atura. Sí que se sorprèn, esclar, quan veu aparèixer una colla de fantasmes –dones i homes de negre–, com sorgits d'un passadís secret des de les entranyes del Parlament. Som entre murs medievals, la part més antiga –o l'única que es conserva– del palau original, del 1097, i potser pensen que ja deuen ser habituals, aquestes aparicions. Stranger Things, que no és una citació exacta de Shakespeare, però quasi: en concret, de Hamlet.
No podem parlar amb els fidels. No podem explicar-los la nostra presència privilegiada. Lucy, la mateixa oficial que ens ha alliçonat sobre el comportament que cal observar al Hall, ens porta cap a la plataforma –mecanotub, fusta–, una tribuna elevada, des d'on observarem la desfilada. Res de mòbils, res d'ordinadors. Vella escola: bolígraf i llibreta per prendre notes.
La referència són les imatges de la capella ardent que es poden seguir per YouTube. Som a l'esquerra, a la part inferior, fora del quadre. Miro, observo els passavolants –alguns inclinen el cap, uns altres ploren, uns altres poc més que passegen i admiren el sostre, de fusta, una meravella arquitectònica del segle XIV– i també em sento observat. Intercanvi de mirades: "I tu, què hi fas, aquí?" "I vostè?" "No em tregui la meva fe". "No em tregui la meva manca de fe".
Surto del palau i vaig cap a la cua, que s'allarga i no s'acaba; és la cua de la fi del món. I quan la recorro, fins a sis quilòmetres, fins al Tower Bridge, quasi, dubto de si també és la de la fi d'un món. Però més enllà, segur que n'hi ha un altre.