El putinisme geopolític avança
Per si faltaven dades sobre el projecte d’incerteses amb què el règim de Vladímir Putin intenta esquerdar Europa, apuntant sobretot a la Unió Europea i l’OTAN, només cal donar un cop d’ull a les eleccions presidencials a Eslovàquia de diumenge passat, guanyades per Peter Pellegrini, l’última adquisició del que podríem anomenar putinisme geopolític.
Pellegrini i el seu col·lega primer ministre Robert Fico –al poder des de la tardor del 2023– són, tot i que es presenten com a socialdemòcrates, una clara expressió del projecte il·liberal que té la democràcia europea al punt de mira. Es tracta d'una intimidació que ha patit en la seva pròpia pell la presidenta sortint, la liberal Zuzana Caputová, que va haver de renunciar a la reelecció davant persistents amenaces de mort. Caputová representa el suport d’Eslovàquia a Ucraïna, mentre que Pellegrini i Fico representen la negociació amb Putin i l’acceptació de tota mena de concessions territorials. I ja els estaria bé no només que Eslovàquia sortís de l’OTAN sinó que –com promou el també putinista hongarès Viktor Orbán– els drets civils estiguessin supeditats a formulacions ultraconservadores: els drets de les dones, revisats, i els de les persones LGTBI, anul·lats.
Eslovàquia no ha arribat a articular mai en la seva història una democràcia mínimament de qualitat. Quan Hitler envaeix Txecoslovàquia i s’annexiona el territori txec, a Bratislava hi apareix l’estat col·laboracionista eslovac presidit pel capellà ultra Jozef Tiso. Al cap de cinc dècades, quan l’URSS s’ensorra i Txecoslovàquia es divideix, a Eslovàquia hi treu el cap Vladimír Meciar, que encapçala un règim en què el que queda del kagebisme –Eslovàquia n’era una de les bases operatives— s’avé a fer inquietants aliances amb l’ultranacionalisme. No són gens estranyes, doncs, en ple putinisme, les reaparicions ultres a Bratislava.
Els riscos de Putin
Amb un panorama com aquest, es pot dir que a Putin Europa no li fa gens ni mica de por. I potser, un cop més, caldria recordar que Rússia només respecta qui tem. Qui la intimida o bé la dissuadeix amb contundència i no amb sancions econòmiques que no acaben de donar resultats. La Unió Europea finalment ho ha entès, però això no garanteix que els acords del nucli dirigent –la Comissió i el Consell— siguin prou sòlids. Tampoc no hi ha indicis que es desplegaran amb prou força. Des de fa mesos, Brussel·les treballa dia i nit per detectar la intromissió del règim de Putin en les eleccions europees, interferències basades en mentides i confusió de tota mena.
Però la de la UE és més una escalada d’intencions que no pas de realitats. Què pot passar si arran de les eleccions europees del juny el poder parlamentari dels ultres no només no minva sinó que omple més escons a l’hemicicle d’Estrasburg? Què passaria si els ultres se senten, no ja forts, sinó fortíssims? I no només Fico i Orbán, sinó també Marine Le Pen, Salvini i fins i tot la pragmàtica Meloni. Doncs podria passar que, si el populisme ultra europeu s’engresca encara més, el clima de preguerra que plana sobre Europa des de començament del 2024 es faci més dens.
I l’estratègia de la tensió acabaria imposant-se amb la irrupció d’altres actors geopolítics: les comunitats russes de les repúbliques bàltiques atiant l’enemistat amb la UE i l’OTAN, o la prorussa i putinista regió de Transnístria desestabilitzant Moldàvia. I, en un escenari així, potser Alemanya hauria d’assumir el servei militar obligatori, com ja han fet Letònia i Noruega. Ara com ara, la capacitat de Berlín per dissuadir el Kremlin és considerada nul·la.