Les eleccions europees representen un preàmbul de la conferència de pau sobre Ucraïna que organitza Suïssa els dies 15 i 16 de juny. Brussel·les i el G7 hi enviaran representants, i també els països dels BRICS, als quals pertany la Xina, que de moment s’ho està pensant. Xi Jinping estarà calculant beneficis i riscos. Riscos, sobretot, en les seves relacions amb Vladímir Putin, que viuen un moment de màxima complicitat. Tanta que l’aliança xinesa-russa, més que una estratègia del Kremlin per guanyar la guerra, potser prefigura un pont per transitar cap a un nou model socioeconòmic. Un model allunyat d’Occident i lligat cada cop més a la Xina. Un viatge que, com explicava al New York Times Alexander Gabuev –director del Carnegie Russia Eurasia Center–, els occidentals encara no han entès.
És en aquesta lògica que el líder xinès deixa fer i dir al seu aliat rus, que ignora la conferència a Suïssa i proposa negociacions amb Ucraïna tot mantenint les conquestes territorials: Crimea i el Donbàs. La proposta expressa els càlculs de Putin en clau preventiva, avaluant tot el que té davant: els atacs i l’avanç contra Khàrkiv, el viratge d'alguns membres de l’OTAN reconeixent a Ucraïna el dret d'atacar objectius militars en territori rus, els moviments al voltant de les urnes dels ultres putinistes de la UE i els preparatius de la conferència. Els amfitrions suïssos volen que el debat se centri en la seguretat nuclear i alimentària, la llibertat de navegació i aspectes humanitaris. No exigeixen la retirada militar de Rússia, però sí que la conferència sigui una plataforma en què es presentin plans de pau. S’hi incorporarà Putin? ¿Aprofitarà Xi Jinping per defensar la seva proposta de negociació de 12 punts –prou decantada cap al Kremlin– anunciada el febrer del 2023 i que encara no ha estat debatuda?
Realitat fràgil i dramàtica
M’arrisco a dir que cap d’aquestes incògnites es desvelaran abans de l’escrutini europeu. Però potser sí els dies que van entre el recompte i l’obertura de la conferència. Putin estarà pendent dels resultats de Marine Le Pen, en deute amb el Kremlin des que li va finançar part de la campanya de les presidencials franceses del 2017. Le Pen es mantindrà en l’òrbita de Moscou, tot i l’acostament a Giorgia Meloni, la ultranacionalista primera ministra italiana. Meloni exhibeix un atlantisme pragmàtic que l’acosta, també, a la presidenta de la CE, Ursula von der Leyen. Qui no amaga el que pretén és el putinista primer ministre hongarès, Viktor Orbán, que ja ha insinuat impediments per a l’arribada a Ucraïna dels més de 2.000 milions d’euros d’interessos dels 191.000 milions d’euros de propietat russa congelats en bancs europeus. I compte, que a partir de l’1 de juliol i durant sis mesos l’Hongria d’Orbán ocuparà la presidència de torn de la UE.
Més enllà de la coreografia entre el 6 i el 9, la realitat europea es presenta fràgil i dramàtica. Cal preguntar-se què farà Ursula von der Leyen si renova mandat gràcies als bons oficis d’eurodiputats ultres prorussos. Hi ha moments en què l’ambigüitat i la parsimònia amb què actua el nucli dur de Brussel·les envers Ucraïna recorda aquell altre nucli dirigent franco-britànic –Daladier i Chamberlain– que el 1938, a Múnic, va cedir davant Hitler. Un cop més el professor britànic Timothy Garton Ash ha alertat que Ucraïna està contra les cordes, però –escriu textualment– "encara pot guanyar". Pot guanyar –o no ser aixafada– si els aliats occidentals actuen amb convicció i rapidesa esquivant els entrebancs que hi posin Orbán i Le Pen. Si cal, passant-hi per sobre.
