La guerra entre Rússia i Ucraïna no deixa de generar incertesa i neguit, però continua quedant ben clar qui és l’agressor i qui l’agredit. I que, per descomptat, és el bloc occidental qui genera totes les expectatives, la base de l’ajuda econòmica i militar als ucraïnesos. No és aquest el cas d’Armènia, des de fa dos anys “convalescent” de la guerra amb l'Azerbaidjan per l’Alt Karabakh, territori de titularitat àzeri i d’identitat armènia. Un conflicte que ve dels temps de la descomposició de la Unió Soviètica, i en el qual Moscou sempre havia actuat com a aliat i protector d’Armènia. Sempre, menys en l’últim enfrontament, el del 2020. El resultat de la mediació política i militar de Rússia, tot i que garanteix als armenis accedir a l’Alt Karabakh pel corredor de Lachin, no planteja cap sobirania compartida ni qüestiona a l’Azerbaidjan la, diguem-ne, propietat del territori. Ans al contrari, li reconeix total llibertat de moviment a la zona.
El Kremlin sap que l'Azerbaidjan té darrere no només el sentit de germandat amb Turquia –els àzeris són de cultura turca– sinó també grans reserves de gas i de petroli que Rússia vol tenir controlades, ben a l’abast, no fos cas que anessin a parar a l’òrbita de la Unió Europea i l’OTAN. I en aquest tauler d’escacs geopolític i geoestratègic qui té totes les de perdre és Armènia, que, un cop més, ha hagut de sentir com Moscou li recorda que sempre ha estat un protectorat rus, que té pocs recursos naturals, que el 80% de l’economia armènia depèn de Rússia, el país on els armenis es veuen obligats a emigrar. Una situació que afarta i fastigueja, però que dona poques alternatives de resposta que no sigui la queixa impotent exposada com a reivindicació.
I és el que fa unes setmanes va gosar fer el primer ministre armeni, l’occidentalista Nikol Pashinyan, en unes declaracions a la cadena CNN: “Armènia no és un aliat de Rússia en la guerra d’Ucraïna”, assegurava Pashinyan, que afegia: “El nostre sentiment per aquesta guerra, per aquest conflicte, és d’ansietat perquè afecta totes les nostres relacions”.
El primer ministre no explicava a quines relacions es referia, però el règim de Putin potser no s’esperava una sortida tan agosarada com la de Pashinyan. I sabent quins són els marges de cadascú en l’episodi, el portaveu de la Presidència, Dmitri Peskov, va triar mostrar-se distant i comprensiu alhora, mentre que Serguei Markov, assessor de Vladímir Putin, feia el paper de policia dolent i apuntava que el primer ministre Pashinyan “s’allunya de l’amistat amb Moscou i empeny Armènia cap als interessos dels enemics de Rússia”.
Una formulació que evita parlar de la bona sintonia del Kremlin amb l’Azerbaidjan –i de retruc amb Turquia–, tot i que Armènia pertany a l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, una mena d’OTAN postsoviètica, a la qual els armenis es van haver d’afegir per continuar sent un protectorat rus. I són protectorat –primer soviètic i després rus– perquè Armènia encara sent la proximitat turca –i també l’àzeri– com una amenaça. Perquè Turquia és la potència que la nit del 24 d’abril de 1915 va desencadenar la primera onada d’assassinats massius del segle XX contra els armenis que vivien a Anatòlia. Un genocidi de vuit anys que n’exterminaria més d’un milió i n'abocaria centenars de milers a la diàspora.
