Quins plans té al cap Ievgueni Prigojin per als seus mercenaris de Wagner? ¿Ja els ha començat a dibuixar o a desplegar en el seu exili –més o menys estricte– a Bielorússia? ¿I on han anat a parar els centenars de milions d’euros de què disposava abans de renunciar a arribar a Moscou el 24 juny a la tarda? ¿I quin paper està tenint en tot l’afer el suposat mediador, el president Aleksandr Lukaixenko?
De la rebel·lió del 23 de juny només en queden, ara com ara, incògnites i un grapat de sospites i suposicions. Potser algun indici clar, com l’absència del general Serguei Surovikin, cap de les forces russes a Ucraïna, sembla que tancat a la presó de Lefortovo acusat de traïció. I també la, diguem-ne, no aparició del general Viktor Zolotov, cap de la Guàrdia Nacional, fugit amb la família la tarda que Prigojin enfilava cap a Moscou. Per això Putin no ha trigat gens a reestructurar la Guàrdia Nacional –el president de Rússia en té el comandament per imperatiu constitucional– i escenificar un cerimonial discurs enmig del qual va deixar anar, inesperadament, que Rússia havia estat a tocar d’una guerra civil.
¿Putin havia estat traït pel seu propi inconscient? Perquè un marc mental tan rígid i calculador com el del president rus només pot ser impactat pel fatalisme –la guerra civil– quan ja ha tingut lloc algun esdeveniment fatal –una rebel·lió de Prigojin– i qui ho pateix –Putin– no pot evitar que una certa debilitat se li faci evident.
L’ombra de Prigojin no para de projectar-se sobre el Kremlin, però no només la de Prigojin: al que anomenaríem cercle de poder de Putin li han sortit tantes esquerdes que a hores d’ara és difícil identificar què pensen o preparen els oligarques, altres mercenaris com els del txetxè Ramzan Kadírov, les milícies muntades per Gazprom, o bé els silovikí, els executius provinents de l’antic KGB que estarien controlant tres de cada quatre punts estratègics de l’estat.
El següent moviment
El pròxim cop es donaria amb més o menys rapidesa en funció de si l’estiu i la tardor són molt desastrosos per a Rússia en els fronts d’Ucraïna. I també en funció de l’habilitat amb què Prigojin mogui els seus tentacles. De moment Putin focalitza els seus recursos carismàtics cap a la societat russa per dir-li que ell és un garant d’estabilitat. Per demostrar-ho, l’agència Tass ha difós que el 78,6% dels russos dona suport al seu president. Una posició que podria guanyar impuls si la fragilitat de la Unió Europea va a més amb l’arribada de la ultradreta a més governs dels estats membres.
A Itàlia, Georgia Meloni, que va haver de prometre lleialtat a l’OTAN, veu com la seva soledat es dissipa a mesura que els aldarulls a França han reforçat Marine Le Pen, gran aliada de Putin des que el Kremlin li va finançar la campanya electoral del 2017. I mentre els ultres d’Alternativa per Alemanya arriben al 21% de suport a les enquestes, Espanya té a tocar una coalició de tonalitats ultres. Meloni se sent menys sola i Putin més esperançat al veure com els seus aliats ideològics s’enfilen al poder.
Per cert, Vox va tenir una excel·lent relació amb Putin fins que Santiago Abascal va entendre que allò era una amistat perillosa que esquitxava l’imaginari ultra espanyol de la Guerra Civil: la maldat soviètica, els herois de la División Azul i el “¡Rusia es culpable!" de Serrano Suñer tot just començar la invasió hitleriana de 1941 mereixien respecte. El respecte a la memòria del feixisme espanyol.
