Preparin-se per a l'Europa del descontentament

BarcelonaDiumenge passat, poc després de conèixer la seva victòria davant Marine Le Pen, un Emmanuel Macron contingut llançava un prec a la societat francesa: “Amics, haurem de ser amables i respectuosos, perquè el nostre país està ple de tants dubtes, de tantes divisions...” Malgrat que el seu triomf electoral frenava l’arribada de l’extrema dreta a l’Elisi i li certificava cinc anys més de mandat, el president no va saber –o no va voler– dissimular un to d’amargor en el seu discurs. Aquella mateixa nit, mentre desenes de banderes franceses onejaven al seu voltant i sonava L’himne de l’alegria, Macron sabia perfectament que la seva victòria havia sigut fràgil, plena de lletra petita, i que dibuixava una França fracturada difícil de digerir. La primera mostra d'això, de fet, la tindria només tres dies després: dimecres, durant una visita en un mercat a Val-d'Oise, a 30 quilòmetres de París, el president era víctima d’un llançament de tomàquets, el símbol de descontentament més antic i universal.

Les mateixes urnes que diumenge van certificar la seva victòria amb el 58,5% dels vots davant Le Pen, que en va obtenir el 41,5%, també l’han proclamat el president de França elegit amb menys suport des del 1969. Si es tenen en compte els vots en blanc i l’abstenció, només el 38,5% dels francesos li van donar confiança a la segona volta. Vistes d’una altra manera, les xifres impacten. A Macron el van votar 18,8 milions de persones, mentre que 13,3 milions van optar per l’extrema dreta de Le Pen i 16,7 milions de francesos van decidir quedar-se a casa, votar en blanc o votar nul. Amb una abstenció del 28%, es va registrar la segona pitjor xifra de participació de la història. “És un sentiment profund: a força de tenir la impressió de no ser escoltats, els francesos han desconnectat”, escrivia aquesta setmana a Le Monde la politòloga Chloé Morin, que concloïa que “França està enfadada”.

Però seria ingenu creure que només és França qui està enfadada. Les presidencials gal·les són l’última mostra d’un moment social –i polític– que fa temps que s’està gestant a bona part d’Europa i que beu del descontentament d’una part de la població que, normalment, se sent menystinguda, oblidada i apartada. El clam és contra l’statu quo, contra l’establishment i les famílies polítiques –conservadors, socialdemòcrates i liberals– que s’han repartit el poder de gairebé tot Europa des del final de la Segona Guerra Mundial. I qui sol clamar són les classes més populars, desfavorides per la globalització i el neoliberalisme econòmic, i que en la creixent desigualtat en la distribució de riqueses i serveis es queden sempre a la part més fosca, on les perspectives de futur són també fosques. 

Congelar el preu del pit de pollastre

La primera conseqüència de tot plegat és social, i impulsa la polarització de les societats, el ressentiment entre rics i pobres –la distància entre els quals no para d’incrementar–, la discriminació o fenòmens com el despoblament rural o la guetització. La segona és política i segur que ja la saben: creació de nous moviments populistes que es presenten davant aquesta part de la ciutadania com la solució a tots els seus problemes encara que, ben sovint, el seu discurs posi en perill valors fonamentals de la democràcia.

La xifra històrica de Marine Le Pen, la consolidació de l’outsider Jean-Luc Mélenchon o l’ensorrament, també històric, dels partits tradicionals francesos no deixen de ser fruit d’aquest descontentament. Lluny de París, també ho van ser la votació del Brexit el 2016, l’arribada al govern italià de la Lliga de Matteo Salvini en una coalició amb el Moviment 5 Estrelles, l’auge de Vox o la recent reelecció de Viktor Orbán a Hongria. “Els partits populistes ja estan normalitzats, són una realitat en gairebé tots els països de la Unió Europea i creixeran”, assegura Héctor Sánchez, investigador del Cidob.

No és casualitat, doncs, que diumenge passat el 64% dels aturats que van anar a votar a França ho fessin a favor de la candidata d’extrema dreta, segons dades d’Ipsos. També el 67% dels obrers, que veuen com cada cop és més difícil arribar a final de mes. En canvi, el 77% dels directius francesos o el 68% dels jubilats van optar pel president. Tampoc són casualitat els esforços de Le Pen per explotar la imatge de "president dels rics" de Macron. O que, durant la campanya electoral hongaresa i davant l'increment de preus per la guerra a Ucraïna, Orbán decidís congelar el preu del pit de pollastre, conscient que era la carn que més menjaven les classes populars.

Successió de sacsejades

A Europa se li han acumulat dues de les pitjors sacsejades de la seva història –la pandèmia de covid-19 i la invasió russa d’Ucraïna– quan encara estaven cicatritzant les ferides de la crisi econòmica del 2008 i el consegüent cop d’austeritat imposat per l’Alemanya d’Angela Merkel, que va castigar especialment la part més fràgil de la població. Ara, a més, el continent té pressa per accelerar l’anomenada doble transició, tecnològica i mediambiental, que deixarà guanyadors però també perdedors: sectors de l’economia que passaran a ser totalment prescindibles i que correran el risc de quedar-se enrere. Amb la inflació a l’alça, el preu de l’energia pels núvols i la majoria de salaris estancats, la por i la sensació de vulnerabilitat seran el pa de cada dia de molts europeus descontents. 

Dades publicades avui dibuixen un demà poc esperançador. L'últim Eurobaròmetre apuntava que el 41% dels participants van triar “la pujada de preus, la inflació i els costos de viure” com un dels grans problemes als quals haurà de fer front el seu país. En segon lloc, hi havia la salut (32%). L’accés a l’habitatge també apareix com un neguit en ciutats europees com Berlín, Amsterdam, Londres o Barcelona. I no és d’estranyar si es consulten dades de l’Eurostat, que recorden que en l’última dècada el preu de l'habitatge a la Unió Europea s’ha disparat un 34% i el dels lloguers un 16%. Durant aquest mateix període, la renda bruta de les famílies europees només ha incrementat un 8%. Tot plegat fa que, segons el mateix Eurobaròmetre, una majoria dels europeus considerin que el seu país va “bastant malament” o “molt malament”. En el cas d’Espanya, França o Itàlia, aquestes opcions superen els dos terços. A Grècia, Bulgària o Eslovàquia els resultats són encara pitjors. I la tendència va a l'alça.

L’economista Andrés Rodríguez-Pose, catedràtic a la London School of Economics, va batejar aquesta onada de descontentament i el consegüent auge dels populismes com “la venjança dels llocs que no importen”. El filòsof Santiago Alba Rico hi coincideix i apunta que aquests indrets, que se solen ubicar en zones rurals, a les perifèries de les ciutats o en barris marginals, s’han multiplicat. “Durant dècades, les democràcies liberals han pogut viure a l'esquena d'aquests llocs que no importen. Ara ja no”, sentencia. Preparin-se, doncs, per a l'Europa del descontentament.