Pregàries reials (de sang i foc) per a Irlanda del Nord
Green Park acull un memòrial improvisat, a peu dels roures, i esdevé el centre de flors i missatges per a la reina
LondresCarles III ha passejat aquest dimarts per Irlanda del Nord –el primer rei britànic que hi posa els peus en 77 anys–, i en el discurs de resposta a les condolences rebudes dels membres de l'Assemblea de Stormont –inclosos els republicans del Sinn Féin– ha etzibat, entre d'altres, una declaració que xoca amb la història: "En els anys des que va començar la seva llarga vida de servei públic, la meva mare va veure que Irlanda del Nord passava per canvis transcendentals. Durant tots aquests anys, no va deixar mai de pregar pel millor dels temps per aquest lloc, i per la seva gent, les històries de la qual coneixia, els dolors de la qual havia sentit la nostra mateixa família [evocant així l'assassinat per part de l'IRA de lord Mountbatten, el 1979]". Carles estava molt unit a lord Mounbatten, oncle avi del rei i confident proper, i cosí d'Elisabet II. El rei, esclar, s'hi havia de referir.
La reina potser mai no va deixar de pregar per Irlanda del Nord, però l'exèrcit britànic del qual Elisabet II era la comandant en cap hi va dur una guerra mai declarada en nom de la fe –protestant– i de la pàtria –el Regne Unit–, en un conflicte d'arrels centenàries i de biaix colonial.
El 2011, però, la mateixa reina va fer una visita de reconciliació a la República d'Irlanda i fins i tot va encaixar la mà a un dels líders històrics de l'Exèrcit Republicà Irlandès, Martin McGuinness. Reconciliació ha sigut una de les paraules clau al servei religiós celebrat a primera hora de la tarda a la catedral de St Anne, de Belfast, en memòria de la monarca. Però el govern conservador britànic ha fet tot el possible per atiar les diferències a la província amb el Brexit, i la tensió continua creixent. El de Carles III ha sigut un viatge només per als unionistes.
Els altars de Green Park
Cinc dies després de la mort d'Elisabet II, l'orquestrada operació d'estat per segellar el seu llegat i blindar la monarquia continua completant etapes, amb la BBC com a aparell de propaganda principal.
Dilluns Escòcia, avui Irlanda del Nord, i dimecres el País de Gal·les han sigut i seran les visites del rei abans que ja demà a la tarda –després del trasllat del taüt d'Edimburg a Londres, on ha arribat aquest vespre– l'atenció se centri en Londres, al Westminster Hall de les cases del Parlament.
Des de les 17.00 h (hora local) s'obrirà la capella ardent, per la qual s'espera que desfilin centenars de milers de monàrquics. Alhora, el centre de Londres continua preparant-se pel que pot ser un espectacle humà mai vist des de l'enterrament de Churchill el 1965.
Un exemple del que s'acosta és la gernació que vagarejava aquest migdia, entre esmaperduda i admirada, sota la pluja intermitent que queia a Green Park. Al peu dels majestuosos roures s'ha creat el memorial improvisat perquè la gent deixi flors, targetes i també joguines. Hi ha de tot, des de l'ós Paddington fins a algun corgi de peluix, els gossos de la reina, ara orfes, com mostrava un vinyeta de The Washington Post divendres passat.
Tothom fa fotos dels missatges. Dels propis i dels dels altres. Olor de flors mullades i tinta escorreguda, per una pluja en la qual molts –els comentaristes de la BBC– hi voldrien veure llàgrimes. Els missatges, alguns, s'esborren. Però molts es poden llegir. En trio un dels milers que hi ha: "Ets molt estimada no només pel poble de Gran Bretanya, sinó també per tot el món".
Tothom, però especialment els britànics, necessiten que els estimin. I Elisabet II, i la històrica histèria generada, n'és la prova. Quan en parlo amb els fidels que hi ha a Green Park agraeixen sincerament el meu interès i de periodistes d'arreu del món per saber com se senten.
Els britànics –i no ho diu aquest cronista, sinó l'assagista irlandès Fintan O'Toole en un llibre brillant, Un fracaso heroico– necessiten saber-se estimats per tot el món –la reina n'és la personificació– perquè el Regne Unit (Anglaterra) mai no va pair bé la victòria a les platges de Normandia a canvi d'haver d'entomar la pèrdua progressiva de l'imperi. El món els deu encara haver vençut els nazis –els pecats de l'Imperi o a Irlanda del Nord, entre d'altres, romanen sota la catifa–, i ara, entregat amb cos i ànima a un espectacle de masses global, està satisfent una part del deute. Pompa, circumstància i deliri.