Pot ser el començament del final de Putin?
BarcelonaMobilització de centenars de milers de reservistes russos, annexions plebiscitàries al Donbass i Putin amenaçant amb armes de destrucció massiva: ¿hi ha en l’escalada russa elements que albiren el començament del final de la guerra? ¿Ha iniciat el dictador rus una fugida endavant que el porta a la fi del seu règim? Potser sí. Abans de continuar també potser em cal exposar una reflexió. La contraofensiva ucraïnesa de les últimes setmanes ens posa davant d’un aprenentatge: que mentre a començament d’estiu analistes i mitjans expressaven un fort neguit de cara a la tardor i l’hivern, esverats per la catàstrofe energètica, la recessió i qui sap si una altra urpada del Kremlin per arrasar Ucraïna i qui sap si més enllà, mentre temien tota això, en alguns espais clau algunes coses es movien.
Mecanismes occidentals d’intel·ligència i dispositius de logística bèl·lica preparaven l’exèrcit ucraïnès per a la contraofensiva dels primers dies de setembre: més de 8.000 quilòmetres reconquerits en hores. Res d’això hauria estat possible sense la intervenció directa dels aparells de guerra vinculats a l’OTAN. Un aprenentatge, deia. Una lliçó que ens està assenyalant que el “preludi” d’aquesta guerra –al qual em vaig referir en dos dels meus anteriorsObservatoris–, si bé té analogies amb el de la Segona Guerra Mundial, sembla que comença a ser revertit. El món occidental i democràtic no ha fet a Putin concessions com les que va fer a Hitler el 1938 i el 1939 al permetre-li que s’empassés Àustria i Txecoslovàquia, cap a Polònia, havent lliurat abans la República espanyola al feixisme. Sembla que Europa i els EUA han après la lliçó de fa vuit dècades i han apostat per parar els peus a Putin aprofitant les seves debilitats i un cert efecte sorpresa.
¿Vol dir això que tenim a tocar el final del règim de Putin? D’entrada vull recordar que tant a Rússia com a l’URSS mai no hi ha hagut cap canvi de lideratge diguem-ne tranquil. La majoria s’han escenificat enmig d’una crisi política i econòmica i de grans tensions. Cal no perdre de vista que a Rússia la derrota en una guerra equival a la pèrdua del poder de qui la dirigeix. Putin encara no ha entrat en aquesta seqüència, però s’acosta al llindar, i ben segur es ressent tant de les manifestacions al carrer i de la fugida de reservistes com de les protestes dels diputats municipals de grans ciutats i també, des de l’angle oposat, de les pressions dels ultres perquè vagi a totes. Al règim de Putin li estan sortint escletxes, i no pas totes són d’origen estatal. El posat tibat de l’amo del Kremlin durant les trobades amb els presidents de la Xina i de l’Índia, havent d’entomar crítiques embolcallades en mots de comprensió, projectava la tibantor de qui comença a ser tractat com un perdedor. Si Putin estigués guanyant la guerra, els presidents Xi i Modi s’haurien estat prou d’expressar reticències. A la Xina i l’Índia –sobretot la Xina— els interessa la Ruta de la Seda i gens ni mica el disseny de fronts bèl·lics i de línies de llançament de míssils nuclears tàctics. I possiblement per això dedueixo que els xinesos sobretot estan ben atents a la irritabilitat de l’amo del Kremlin i a com són de segurs els dispositius que envolten el botó nuclear rus.
La debilitat de Putin mentre anava a trobar els presidents Xi i Modi a Samarcanda va fer possible l’atac de l’Azerbaidjan a Armènia sense que el Kremlin activés l’article 4 del Tractat de Seguretat Col·lectiva, una mena d’OTAN de l’est. Putin va quedar paralitzat, tot i que és missió de Rússia la defensa del territori armeni. I tot i saber que l’atac afavoria els interessos de la Unió Europea: l’Azerbaidjan és un país ric en gas i petroli. Un conflicte amb les seves paradoxes: el lobi armeni dels EUA es va queixar per l’atac i el president Biden va haver de demanar moderació i enviar Nanci Pelosi a Armènia com a gest de complicitat. Gest que sumava més soledat a Putin: la presidenta de la Cambra americana passejant-se per Erevan, la capital d’Armènia, un territori considerat protectorat rus.
Caldrà estar atents a les propostes de resolució diplomàtica del conflicte que formuli el president turc Erdogan i que podrien anar en la línia –coneguda-- de mantenir Crimea russa, i potser també el Donbass –amb o sense lligam confederal amb Ucraïna–. I fer-li veure a Zelenski que cal tornar a posar la carpeta de la neutralitat sobre de la taula, garantint-li, això sí, fronteres segures i una ràpida incorporació a la UE. Un panorama així no representaria de bon tros la victòria de Putin. Més aviat seria una derrota amb possibilitats de ser disfressada d’”èxit” o de “triomf” a tot estirar. Una situació així convertiria en esquerdes les escletxes del nucli del poder. I Putin el perdria.