¿És possible que Rússia i Ucraïna s'asseguin a negociar aviat?

BarcelonaHan passat 262 dies des que les tropes de Vladímir Putin van iniciar la invasió contra Ucraïna, i el que el Kremlin havia dissenyat com una guerra llampec per canviar el govern de Kíiv en qüestió de dies s’ha convertit en un autèntic vesper per a l’exèrcit rus. Aquesta setmana Rússia ha patit la tercera gran derrota, amb la retirada de Kherson, que Moscou s’havia annexionat juntament amb tres regions ucraïneses més. Una desfeta que se suma a la que van patir a l’abril, quan les forces russes es van haver de retirar del front nord, que amenaçava Kíiv, i a la del setembre, quan van abandonar l’ofensiva sobre Khàrkiv, a l’est. A mesura que la balança militar comença a inclinar-se del costat d’Ucraïna –encara lluny de guanyar la guerra i de l’objectiu d’alliberar tot el territori– des de Moscou es comença a dir que estan disposats a negociar una treva, a les portes d’un hivern que serà fred i fosc per a tots dos bàndols. En veu molt baixa, s'ha parlat de condicions de diàleg i ha transcendit que Washington hauria demanat a Volodímir Zelenski que deixi la porta mínimament oberta. França també hi insisteix, mentre les previsions econòmiques dibuixen tempestes socials i polítiques arreu d'Europa. Fins a quin punt és possible, doncs, veure aviat Rússia i Ucraïna asseguts a la mateixa taula?

Replegant-se a la riba est del riu Dniéper, les tropes del Kremlin han abandonat la ciutat de Kherson, que Moscou havia proclamat una "capital regional" russa. Uns trenta mil soldats russos havien quedat acorralats en una posició indefensable després que els ucraïnesos, amb superioritat numèrica, tallessin totes les línies de subministrament i els deixessin molt poques vies d’escapatòria. Sense possibilitat de rebre reforços, fa setmanes que les autoritats imposades per l’ocupant estaven preparant la retirada i el mateix general Serguei Surovikin, màxim responsable militar a Rússia, ja havia advertit el mes passat que s’haurien de prendre "decisions difícils".

La retirada de Kherson suposa un cop militar: era la primera gran ciutat ucraïnesa que havia caigut a mans russes gairebé sense combats, el març passat. Havia de servir com a base de suport per avançar sobre Odessa, la ciutat portuària del mar Negre, més a l’oest, i també cap al centre, sobre Zaporíjia i la ciutat minera de Kriví Rih. Rússia torna a recular davant la resistència ucraïnesa i cedeix un territori de 4.800 quilòmetres quadrats i ara ha de mantenir una nova línia de defensa que és el doble de llarga i amb les bases logístiques de la rereguarda exposades a l’artilleria ucraïnesa.

La retirada de Kherson és també una humiliació política per a Rússia: el Kremlin ha hagut d’abandonar una ciutat que havia promès que seria seva "per sempre". L'aparell propagandístic rus feia setmanes que preparava l'opinió pública russa. Com? Dissenyant el següent argumentari per justificar-la: la retirada era necessària per salvar les vides dels soldats russos i dels civils de Kherson de la força sanguinària de l’exèrcit ucraïnès. "Tot això són bestieses. És evident que en les decisions de Rússia no hi pesa la pèrdua de vides humanes", conclou a l’ARA Carmen Claudín, investigadora de l’espai postsoviètic del Cidob. 

La retirada ha sigut, doncs, un moviment planificat. Segons el portal Meduza, que citava fonts anònimes del Kremlin, el Consell de Seguretat rus ho havia discutit a principis de mes davant l'adversa situació militar, i també per buscar un retorn a les negociacions amb Ucraïna. "Aquest pas suposa també una invitació a la negociació: hi ha un canvi en les posicions negociadores", deia una de les fonts. Una altra veu precisava que la negociació és possible "però no a curt termini" i que, si finalment arriba, Moscou considerarà Kherson un "territori oficialment seu però ara sota ocupació ucraïnesa". També s'adverteix que no es tractaria d’una negociació per a un acord de pau global sinó que, més aviat, buscarien un alto el foc temporal per guanyar temps i que es podria pactar d’exèrcit a exèrcit, sense que ni Putin ni Zelenski s'hi hagin d’implicar.

Zelenski sempre ha dit, fins ara, que no acceptarà cap acord que no impliqui respectar la integritat territorial d'Ucraïna, incloses la península de Crimea i les zones del Donbass, ocupades per Rússia el 2014. En això li fa costat la gran majoria de la població ucraïnesa: segons una enquesta de l'agost, el 55% de la població només considera una victòria la retirada de Rússia de tot el territori i un altre 20,5% més va més enllà i diu que la victòria no serà real sense la desfeta total de l'exèrcit rus i una revolta dins de Rússia. Només un 7,5% avala tornar a la situació anterior a l'inici de la invasió a gran escala, al febrer, i només un 3% acceptaria cedir els territoris que estan actualment sota ocupació russa.

La raó l'explica el politòleg ucraïnès Oleksí Haran, de la Fundació d'Iniciatives Democràtiques d'Ucraïna: qualsevol cessió territorial es veu a Ucraïna com la preparació d'una nova invasió a gran escala. "Què diríeu si una part del territori del vostre país fos ocupat i annexionat per un poder estranger i aquest us proposés negociar per reconèixer aquesta annexió?" Per a Haran l'únic que Zelenski pot discutir és "com els russos es retiren d'Ucraïna: si ho fan per fases i de quina manera, però l'annexió de nous territoris és innegociable, inclosa Crimea". Olena Snigir, del centre ucraïnès Strategy XXI, té clar que els ucraïnesos volen recuperar el territori i que els criminals de guerra russos siguin jutjats "perquè si no tot el sacrifici i tots els morts hauran sigut en va".

L'equació és senzilla: el múscul militar de Kíiv depèn dels diners que arriben des de Washington. L'èxit de la resistència ucraïnesa –i especialment el de la contraofensiva a l'est del país– no es podria entendre sense el suport econòmic, militar i polític de la Casa Blanca, que sempre ha entès que aquesta guerra va molt més enllà d'Ucraïna. Un informe recent de l'Institut Kiel per a l'Economia Global ajuda a agafar perspectiva: els Estats Units han destinat, des del gener, 52.000 milions d'euros en ajuda militar, financera i humanitària a Kíiv. La diferència és abismal si es compara amb el suport rebut de tots els estats de la UE i de les institucions europees (prop de 29.000 milions) o del Regne Unit (6.500 milions).

Per tant, és evident que Occident –especialment Washington– pot jugar un paper fonamental a l'hora de pressionar Kíiv perquè accepti les condicions de Moscou per encetar una negociació. A les informacions del The Washington Post de la setmana passada, que apuntaven que el govern de Biden demana en privat a Zelenski que s'obri a negociar amb Putin, s'hi sumen els clams cada cop més desacomplexats de representants republicans que exigeixen tallar –o, si més no, reduir– l'ajuda nord-americana a Ucraïna. La guerra és cara i el seu futur també passa per les mans de Biden, dels resultats de les midterm o d'una prematura campanya electoral per a les presidencials del 2024 on l'America first torna a ressonar amb força.

A Europa passa una mica el mateix. Igual que Washington, els governs europeus mantenen que qualsevol negociació ha de dependre només de la voluntat d'Ucraïna: "El que calgui fins quan calgui", ve a ser el missatge. Però seria ingenu obviar que, a mesura que l'impacte de la guerra s'accentua encara més en la vida dels ciutadans, el neguit entre els Vint-i-set també creix. I evidentment això pot condicionar –i retallar– aquest "el que calgui fins que calgui". L'Hongria de Viktor Orbán, que aquesta setmana ha vetat una proposta d'ajuda econòmica a Kíiv per valor de 18.000 milions d'euros, fa setmanes que remuga que aquest ritme d'ajuda econòmica és insostenible.

I és que malgrat que la invasió de Putin ha unit com mai la Unió Europea, les discrepàncies comencen a aparèixer. I, probablement, on són més palpables és en les postures dels uns i els altres sobre el futur de la guerra. Mentre que una part del club comunitari europeu demana una capitulació rotunda i sense condicions de l'exèrcit Putin, altres veus reclamen rebaixar el to i apostar pel diàleg com més aviat millor. El president francès, Emmanuel Macron, és el portaveu d'aquest últim grup i fa temps que s'entesta a recordar que, malgrat tot, Rússia continuarà sent veïna de la UE al final de la guerra. "La pau només s'aconseguirà asseient-nos en una taula amb els enemics d'avui", deia fa uns dies des de Roma. No hi està d'acord l'altre pes pesant de la UE, Olaf Scholz. El canceller alemany, cada cop més distanciat de París, sentenciava divendres que pensar en una solució diplomàtica per a la guerra és ara "impossible".