Gairebé el 73% del cens. Mai, des de la caiguda del comunisme, tants polonesos havien anat a votar com el 15 d’octubre. Els estudis sociològics diuen que els joves van ser els que més es van mobilitzar, sobretot dones joves que se senten alleujades en veure que la ultradreta de Jarosław Kaczyński no pot mantenir el poder i governarà el centrista Donald Tusk. Moltes poloneses no obliden quan Kaczyński va ordenar a les emissores de ràdio públiques que els informatius no fossin conduïts per dones en hores de màxima audiència, amb l’argument que el to de veu femení resta credibilitat. Va costar fer front als assalts misògins, però no pas gaire impedir que les freqüències ultres penetressin el poder judicial fent-ne una comparsa de l’executiu, tot i les alertes de la Unió Europea, que aviat, amb Tusk governant, respirarà tan alleujada com moltes dones a Polònia.
Però compte, perquè l’arribada de Tusk no garanteix ara com ara drets i llibertats que estaven en el punt de mira dels ultres. Difícilment es despenalitzarà l’avortament, i l’eutanàsia ni esmentar-la. Els LGTBI continuaran sota sospita, i ni parlar-ne d’autoritzar les unions de parella de persones del mateix sexe. I és que a una gran majoria de la societat tant se li’n dona que sigui Kaczyński o Tusk qui defensi el que consideren principis morals fonamentals de Polònia. Polònia bascula entre dues dretes i la Plataforma Cívica de Donald Tusk és, diguem-ne, el mal menor. La que més mèrits europeistes té al currículum.
L'origen de la Plataforma Cívica
I d’on sorgeix la Plataforma Cívica? El 1987, estant il·legalitzat el bloc opositor Solidaritat (Solidarność), es consolida a la clandestinitat un corrent liberal –quasi socialdemòcrata– que sense ser hegemònic acaba imposant-se i obligant el líder sindical ultracatòlic Lech Wałęsa a refugiar-se en les sagristies. I és des de la influència del que es coneixia com a liberals o socialdemòcrates de Solidaritat que el règim comunista del general Jaruzelski ha de fer cas a Gorbatxov i pactar unes eleccions “semilliures”: el 65% dels escons de la cambra baixa són adjudicats d’entrada a la coalició controlada pels comunistes, i el 35% restant són de lliure elecció, com el Senat.
Així el 4 de juny de 1989, quan encara faltaven cinc mesos per a la caiguda del Mur de Berlín, els candidats de Solidaritat copen els escons de lliure elecció i pràcticament tot el Senat. I al cap de dos mesos el liberal catòlic Tadeusz Mazowiecki arriba a primer ministre: el primer cap de govern no comunista de l’Est. Va ser possible perquè els diputats del Partit Camperol i del Partit Demòcrata –satèl·lits dels comunistes– van votar Mazowiecki en una sorprenent operació de transfuguisme que va deixar el partit únic, el POUP, en caiguda lliure.
Curiosament, al cap de trenta-quatre anys d’aquelles eleccions convocades, ves per on, de la llei a la llei –segons el model de la Transició espanyola–, les mutacions del comunista POUP li estan servint a Donald Tusk per accedir a la investidura de primer ministre. Després de recuperar i renunciar al nom històric de Socialdemocràcia de la República de Polònia, els postcomunistes es van dir Aliança de l’Esquerra Democràtica, i des de fa dos anys es diuen Nova Esquerra, en polonès Lewica. El seu 8% dels vots, sumats al 14% dels hereus del Partit Camperol –vell satèl·lit trànsfuga–, farà possible la majoria absoluta de Tusk. I així, rescatant restes del passat, sembla que Polònia pot recuperar bocins de futur.
