La polarització a Europa afavoreix també l'esquerra alternativa?

AtenesL'any 2014 semblava que s'obria una nova etapa en el progressisme europeu. En plena crisi financera, van sorgir nous partits de l'esquerra alternativa que posaven en dubte l'hegemonia que la socialdemocràcia havia bastit durant dècades. El més flamant exemple era el partit grec Syriza, que va guanyar les eleccions generals aquell mateix any liderat per Alexis Tsipras, i que va deixar l'històric partit socialista grec, el PASOK, amb un 6% dels vots. La França Insubmisa i Podem aspiraven a seguir els seus passos. Tanmateix, una dècada després, aquella nova era ha resultat ser més aviat un miratge i l'esquerra lluita per ser rellevant a l'Eurocambra.

Des de la seva creació, a mitjans dels anys 90, els partits a l'esquerra de la socialdemocràcia s'han agrupat al Parlament Europeu en una aliança coneguda com l'Esquerra Europea, però sota les sigles GUE/NGL (per l'anglès de Grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica). El seu millor resultat va arribar el 2014, quan va aconseguir 52 diputats a l'Eurocambra, amb un creixement de 17 diputats respecte a la legislatura anterior. A la darrera contesa, el 2019, el grup ja va perdre 11 diputats, i les expectatives no són gaire bones de cara a aquest diumenge.

"El pronòstic per a l'Esquerra Europea en aquestes eleccions no és gaire bo. Com a molt, tindrem uns resultats semblants als del 2019", es lamenta Yanis Bournous, membre de l'executiva de Syriza i vicepresident de l'Esquerra Europea. Bournous assenyala com a principal causa de la seva tendència a la baixa les escissions i lluites internes, un mal endèmic a l'esquerra des de fa més d'un segle. "Per poder presentar una alternativa als partits dominants, cal construir àmplies aliances. Però el que hem vist els últims anys és que a molts països les esquerres s'han dividit, i això ens ha afeblit", es lamenta.

Escissions que afebleixen

En l'última legislatura, tres dels principals partits de l'Esquerra Europea –Syriza, Podem i Die Linke– han patit escissions que perjudiquen les seves expectatives electorals. A Grècia, després de l'elecció en primàries del seu nou líder, l'exbanquer Stefanos Kasselakis, el sector més esquerrà de Syriza va abandonar el partit per crear-ne un de nou, Nova Esquerra. Per a Syriza, el moviment va implicar la pèrdua d'onze diputats al Parlament grec i dos a l'Eurocambra, la meitat de la seva representació.

A Espanya, l'espai concorrerà també dividit per la ruptura entre Podem i Sumar. La coalició que lidera Yolanda Díaz experimenta una situació particular, ja que la majoria dels membres de la seva llista s'incorporaran al grup dels Verds Europeus, excepte els representants d'Esquerra Unida, que, si surten elegits, continuaran al grup Esquerra Europea.

Pel que fa a Alemanya, una carismàtica diputada de Die Linke, Sahra Wagenknecht, va decidir donar-se de baixa del partit per crear-ne un de nou, Raó i Justícia (BSW). Ara bé, en aquest cas, la nova oferta electoral presenta una ideologia marcadament diferent, que alguns analistes defineixen com a "esquerra conservadora" per les seves posicions euroescèptiques i sovint hostils a l'ecologisme i a la immigració. De fet, el BSW aspira a capturar vots també de l'extrema dreta i vol crear un nou grup al Parlament Europeu en el qual es podria integrar el Moviment 5 Estrelles italià. Segons les enquestes, podria obtenir un excel·lent resultat i superar Die Linke.

Perspectives optimistes en alguns països

Tanmateix, no tot són males notícies per a l'Esquerra Europea. L'eurodiputada de Podem Idoia Villanueva s'aferra a un discurs més optimista: "Les expectatives canvien en funció del país. A Alemanya no són gaire bones, però sí que ho són a Irlanda amb el Sinn Féin, i també a Bèlgica i França. Cal una esquerra forta perquè som els únics que volem posar fre al creixent militarisme i al projecte d'una Europa subordinada als EUA".

En tot cas, és evident que, a diferència d'altres períodes històrics, l'actual polarització política només està afavorint un dels pols, el de l'extrema dreta. Segons el filòsof Santiago Alba Rico, un dels fundadors de Podem, la qüestió de les divisions internes no és l'única causa de l'estancament. "La dreta s'ha radicalitzat i ofereix propostes simples i excitants, mentre que l'esquerra s'ha moderat i es refugia a la defensiva en una socialdemocràcia tova... L'esquerra ha perdut la batalla cultural i arriba tard a l'economia".

Bournous també creu que els valors de la dreta, com l'individualisme, cotitzen a l'alça en els nostres temps. A més, admet un problema de discurs i desconnexió amb l'electorat: "S'ha reduït el volum de les nostres bases ideologitzades. I l'esquerra no ha sabut construir un discurs que interpel·li les classes populars articulant a la vegada una gran narrativa i solucions concretes als seus problemes".

Villanueva assenyala una altra causa, el blanqueig de l'extrema dreta: "A nosaltres, sovint els mitjans ens han demonitzat; en canvi, han blanquejat l'extrema dreta. El mateix ha fet la socialdemocràcia, que adopta part del seu programa". Alba Rico, que s'ha distanciat de Podem, fa més autocrítica i creu que l'esquerra s'ha tornat "irrellevant en l'aspecte econòmic" i que fa servir "un discurs elitista". "En aquests moments, a l'esquerra només li queda salvar els mobles, sabent que això voldrà dir acabar entregant el poder a una dreta radicalitzada". El miratge s'ha convertit en malson.