Pícnic multitudinari a tocar de Westminster en l'últim adeu a la reina

LondresLa capella ardent de la reina Elisabet II està oberta des de les 17.00 h (hora local) d'aquest dimecres al Westminster Hall, a les cases del Parlament, al centre d'un Londres gens re(i)al, que només o sobretot existeix a les pantalles de televisió de tot el món, a la cua de l'exemple d'una BBC que, des de fa set dies, ha esdevingut un òrgan de propaganda a la nord-coreana.

Les despulles de la monarca romandran sobre un cadafal fins al funeral d'estat de dilluns vinent, a l'abadia de Westminster. En processó des del Palau de Buckingham, Carles III, el seu hereu, el príncep de Gal·les, la resta de fills de la reina –Anna, Andreu i Eduard– i, entre d'altres, el net díscol Enric, duc de Sussex, han acompanyat el taüt a peu en l'última vegada que el cos d'Elisabet II ha sortit de la que era casa seva des de feia més de 70 anys.

The Mall, la gran avinguda que uneix el palau amb Trafalgar Square, s'ha vist poblada de sobte de soldats de plom. El seguici fúnebre, solemne, pompós, marcial, és i ha sigut especialment simbòlic. El penúltim acte. El principi de la fi. Un adeu. A una era, sens dubte. I també a la institució de la monarquia. La britànica és La Monarquia per excel·lència; la resta, poc més que imitacions de fireta, sense gens de pompa i circumstància; tampoc sense tanta tradició al darrere.

Però tot és impostura, també la dels britànics. Formes, vestits i trompeteria no tenen origen en cap ritual arcà i medieval, sinó que s'arrelen en costums de l'època victoriana, quan els anglesos del XIX havien d'emfasitzar el poder d'un imperi en expansió, i s'inventen a si mateixos en un suposat passat immemorial. I no ho afirma aquest corresponsal capriciosament, sinó que ho ha explicat amb tota mena d'exemples l'historiador Eric Hobsbawm en un llibre meravellós, The invention of tradition, signat, també, per Terence Ranger.

Un acudit flota sobre Londres

Un acudit que pot semblar més aviat irreverent i contra la tradició democràtica britànica flota sobre Londres aquests dies. "El país viu l'enterrament de Queen Jong-un", joc de paraules amb el nom del president de Corea del Nord, Kim Jong-un i l'esmentada nord-coreanització, no només de la cadena pública de referència sinó de tota la vida del país. Perquè la veu crítica, la dissensió, la broma, no està permesa. I cal mostrar-se com un autòmat i parar compte amb segons quins comentaris es fan en veu alta. I cal embolcallar-se en el miratge del dolor obligatori i profund per la pèrdua d'Elisabet II, l'àvia de tots els britànics, de tot el món.

I, tot i això, encara que sembli que la vida ha quedat paralitzada des de dijous passat, quan es va donar a conèixer la notícia de la mort d'Elisabet II, el cert és que més enllà de les pantalles de les televisions l'existència continua.

Però no cal negar l'evidència: són milers o potser milions els ciutadans que experimenten orfandat, tristor, buit o desconsol, convertits en figurants del decorat en què s'ha vestit el centre de Londres, des de Green Park fins a l'abadia de Westminster, on dilluns també s'hi traslladaran unes dues-centes delegacions internacionals. (Les úniques que no han sigut convidades són les de Rússia, Birmània, Bielorússia, Síria, Veneçuela, l'Afganistan i l'Iran.)

Londres ja és Belfast

De sobte, en poques hores, s'han tancat ponts, s'han barrat estacions de metro i s'han instal·lat, en principi de manera provisional, grans portons metàl·lics en carrers estratègics, el mateix tipus de tanques gegants i blindades com les que encara avui dia es poden veure a Belfast, on separen les comunitats tradicionalment enfrontades fins a finals del segle XX.

Tanques que, disciplinadament, sense manifestar cap estranyesa aparent per la seva presència, s'han apressat a creuar els més matiners, que volien agafar posicions en primera fila al llarg del recorregut entre Buckingham i les cases del Parlament. I s'hi han instal·lat disposats a pair la llarga espera, com qui espera en un punt concret per veure passar una etapa del Tour de França.

"Per formar part de la història", "per oferir els meus respectes a la reina". Les raons d'uns i altres, no gaire excepcionals, es repetien sovint quan feia preguntes. I sovint també es veien cercles d'amics, instal·lats en cadires per no esgotar-se abans d'hora. El tradicional pícnic, aquest dimecres, ha tingut lloc sobre ciment –també a Hyde Park, on hi havia una pantalla gegant per veure la desfilada–, però l'esperit ha sigut el mateix que presideix una sortida al camp amb sandvitxos de pa de motlle de sègol amb salmó fumat i bocins de cranc de Cornualla.

Així com les televisions catalanes ofereixen cada aniversari assenyalat dels Jocs Olímpics de Barcelona històries de parelles que es van conèixer fent de voluntaris, la BBC de Corea del Nord oferirà, en un futur, històries de parelles que s'han conegut fent cua per entrar al Westminster Hall a presentar els respectes a la reina o durant el pícnic a l'espera de veure passar el seguici fúnebre. Al cap i a la fi, el que compta és enamorar-se, i tant és on. A Box Hill, el turonet on Emma, l’heroïna de l’obra homònima de Jane Austen, ho fa, o a tocar de l'entrada de metro, barrada, de Westminster. Tot per la reina, per dir-li adeu, la manera en què també, d'alguna manera, els britànics s'estan dient adeu a ells mateixos.