Pensaments suïcides i addiccions: el trauma ocult dels soldats d'Ucraïna

El front d'UcraïnaLa nit arriba amb poca son i malsons esfereïdors. El dia, amb atacs de pànic i flashbacks. Tots estan esgotats i alguns pensen en el suïcidi. Tenen por dels seus propis pensaments i del que aquests pensaments els poden impulsar a fer.

Vladyslav Ruziev, un sergent ucraïnès de 28 anys, té malsons recurrents sobre l'experiència que va viure a la seva unitat l'hivern passat, quan se sentia impotent sota l'artilleria russa constant, el fred amarg, i els companys que veia perdre braços i cames. "De vegades, el terra estava tan ple de ferits que els vehicles d'evacuació hi passaven per sobre per error, enmig del caos", diu, recordant les escenes que va presenciar al front a principis d'any.

En un any i mig de guerra, moltes de les tropes d'Ucraïna han tingut permisos d'un parell de setmanes. Durant els respirs lluny del front, el que més necessiten és rebre tractament per als traumes psicològics. Aquesta necessitat està creixent i supera amb escreix la capacitat d'Ucraïna per abordar-la.

Andriy Remezov coneix molt bé aquest patiment: després d'anar a lluitar contra les forces russes a l'est d'Ucraïna el 2014, va tornar a casa i va col·lapsar. "Em vaig tornar addicte a les drogues i l'alcohol, i fins i tot vaig pensar a suïcidar-me, però els companys em van rescatar", va dir Remezov, de 34 anys. Després de rebre tractament, es va convertir en psicòleg i es va casar.

Es va reincorporar a l'exèrcit l'any passat, i en un viatge de dos dies a Kíiv, explica que cada vegada que torna del front, repassa mentalment el que ha suportat "per posar-ho en un prestatge a la meva ment". En cas contrari, diu, "tota aquesta informació només faria que desestabilitzar-me". El sistema de salut mental d'Ucraïna només pot fer front a una part de la demanda, assegura Remezov, i la majoria dels soldats cometen l'error d'intentar superar el trauma sols, tal com va fer ell.

Teràpies per fer front al trauma

Diversos centres d'Ucraïna tracten el trauma amb psicoteràpia tradicional i tractaments alternatius: estimulació elèctrica, temps amb animals, ioga, teràpia aquàtica... A Lisova Polyana, un hospital proper a Kíiv, els terapeutes fan servir "teràpia biosuggerent", una barreja de conversa, música i contacte físic. Fins i tot un tall de cabells pot ser terapèutic: una trobada segura amb un desconegut que ofereix una sensació de rutina i de cura.

L'hospital tracta soldats que han patit tant amb danys psicològics com físics, com ara commocions cerebrals. "Ara això s'ha convertit en una epidèmia perquè l'artilleria russa és com pluja", diu Ksenia Voznitsyna, la directora del centre. I afegeix: "També treballem amb els qui han patit tortures sota custòdia russa".

En una rotació anterior lluny de la línia del front, el Maksym, de 35 anys, va atacar el seu company d'habitació durant la nit, pensant-se que era un enemic rus. Després d'això, va insistir fins a tenir una habitació per a ell. El brunzit de les abelles, que confonia amb drons, el posava en alerta, mentre que un camp de tir va provocar-li un flashback dels combats. "Vam perdre la majoria dels homes de la meva unitat", lamenta. "De vegades ploro. Quan intento dormir, puc veure-ho tot de nou". I afegeix: "Recordo les cares de tots els companys morts".

El Maksym no trobava gaire sentit a la teràpia durant la seva segona sessió, a un centre de rehabilitació als afores de Khàrkiv. Com molts soldats, s'ha quedat atrapat entre els horrors de la primera línia i la sensació que era l'únic lloc on pertanyia. "Al front, sé quina és la meva tasca i quins són els meus deures", va dir. "Però aquí, no ho sé". Entre sessions de teràpia, s'asseia a fora, apartat dels altres, fumant amb la mirada perduda i amb una mà al clatell. Destrossat pel sentiment de culpa, no podia evitar revisar mentalment tots els seus moviments durant el combat. Tanmateix, volia tornar al front perquè no podia abandonar els seus companys de batalla. Dies després, els va retrobar.

Concentrar-se en l'aquí i l'ara

Una tarda assolellada, desenes de soldats es van reunir al Centre de Rehabilitació Spirit, a Kíiv, per fer una cosa que la majoria no havia fet abans: muntar a cavall. Un instructor va guiar els genets novells al voltant d'un graner, els va fer fer exercicis de braços i els va fer abraçar els cavalls. Un soldat, amb els braços al voltant del coll de la seva muntura, somreia. "Estan aprenent a muntar a cavall, però això també els ensenya a concentrar-se en l'aquí i l'ara, a estar presents", afirmava Ganna Burago, fundadora del programa d'equinoteràpia. Després, va reunir els soldats els va preguntar com els havia fet sentir l'experiència. Un soldat va respondre que l'havia fet feliç, una emoció que no esperava tornar a sentir mai. Aquesta va ser l'última sessió d'aquest tipus, perquè el programa es va acabar per falta de fons.

Entre els veterans traumatitzats, hi ha la preocupació que els altres no poden entendre el seu patiment, que no saben com tornar al món civil que ara senten completament aliè. "No ho pots entendre perquè no has olorat, no has sentit els sons ni la sensació de com és matar algú", diu el Maksym. Els soldats i els que els tracten adverteixen que Ucraïna tot just comença a fer front a una crisi de salut mental profunda que durarà anys.