Pau o recuperar casa seva? El dilema dels soldats ucraïnesos

KíivEra l'estiu del 2022. El paisatge evocava escenes de la literatura clàssica ucraïnesa, amb les seves vastes estepes, jardins plens de flors, una església solitària i cases pintoresques. Però, si t'hi fixaves bé, t'adonaves que la guerra havia transformat aquest idíl·lic escenari en un panorama trist. La destrucció causada pels atacs russos havia generat muntanyes de runa, on abundaven animals atordits, abandonats pels seus amos que, amb l'esperança de salvar-se, havien fugit de casa seva, a la regió de Kherson, cap a refugis més segurs.

Al nord d'aquell poble, a prop de la línia del front de Kherson, al sud d'Ucraïna, s'alçava un edifici desolat, sense finestres, envoltat de grans cràters provocats pels projectils. Tot en aquell lloc suggeria l'omnipresència de la mort: drons enemics brunzint constantment, bombardejos matutins i soldats esgotats, privats de son. A la nit, els soterranis tremolaven amb les explosions i se sentia el sinistre cruixit dels maons.

El comandant del batalló ucraïnès que operava en aquell punt, el Vadim, només tenia 26 anys, però ja comptava amb una destacada carrera militar.

–Els teus soldats fan broma sobre els centenars de maneres de morir aquí. Què t'impulsa a anar a la batalla cada dia? –li vaig preguntar a la trinxera.

–Allà –va dir assenyalant l'horitzó– hi ha casa meva. Cada matí penso que "una mica més" i seré a casa.

Per al Vadim el somni de tornar a casa es va fer realitat: la contraofensiva ucraïnesa de la tardor del 2022 va permetre a Kíiv recuperar una part important del territori ocupat pels russos al sud. Aquest anhel de recuperar la casa ha sigut un objectiu compartit per molts soldats de l'exèrcit ucraïnès. Encara que no tots han tingut la sort del Vadim: molts segueixen comptant els quilòmetres que els separen de casa seva mentre lluiten al camp de batalla. Alguns fins i tot sol·liciten servir més a prop de la seva zona natal, de casa.

Molts es fan una pregunta: renunciarien a casa seva a canvi del retorn de la pau a Ucraïna?

Pau amb concessions

Unes setmanes abans de la cimera a Suïssa que se celebra aquest cap de setmana, la pau s'ha convertit en un tema recurrent, no només en els cercles polítics, sinó també a la rereguarda, on la vida és cada vegada més difícil a causa de la destrucció de la infraestructura energètica i les precàries condicions econòmiques. Entre la població, esgotada per la guerra, se sentien cada cop més sovint discussions sobre les condicions d'una possible pau. "Per què volem Donetsk? Tots els normals [es refereixen a la població proucraïnesa] ja se n'han anat. I Crimea, al final, tampoc té gaire interès a tornar a Ucraïna", se sentia en una conversa. "Totes les guerres acaben algun dia en negociacions", reflexionaven filosòficament uns altres. Tot i això, n'hi havia menys optimistes, que repetien la coneguda tesi que Putin no s'aturarà, sinó que simplement es recuperarà.

"Espero que la cimera enviï un senyal a Putin que el món segueix donant-nos suport i no ens abandonarà. Que la pressió sobre Moscou continuarà i tindrem l'oportunitat de resistir en aquesta guerra de desgast, enfortint les posicions més febles de defensa", explica a l'ARA un soldat de 32 anys, politòleg a la vida civil, que s'està preparant per lluitar al front de Zaporíjia, la seva regió natal. Ell creu que la guerra continuarà almenys un llarg any més.

Divendres va quedar clar que les ambicions territorials de Putin no es limiten només a Donetsk i Luhansk. Evidentment, Crimea ja no s'esmenta. La pau en els termes del Kremlin abasta quatre regions d'Ucraïna, incloses Zaporíjia i Kherson.

Dir adeu per sempre a casa teva

Per a molts militars, fins i tot la mera il·lusió d'aquesta pau significaria dir adeu per sempre a la llar per la qual han lluitat tant de temps. Alguns hi tenen la casa; d'altres, familiars. Tots hi tenen el record d'una vida passada.

L'artiller Mikhailo, de sobrenom Haiduc, de 63 anys, és originari de Donetsk i fa dos anys que serveix en la direcció de Síversk. Durant la nostra conversa, s'esforça a parlar en ucraïnès, encara que acaba canviant al rus, i explica que és l'idioma en què parlava i estudiava. L'últim cop que va ser a casa va ser el 2014, just quan va començar la guerra al Donbàs. Ell ja va començar a lluitar en aquella guerra.

Recorda els primers dies d'aquell conflicte i les batalles més dures: Ilovaisk, Debàltseve i Volnovakha. El 2021, per llei, va haver de jubilar-se en complir 60 anys. Però un any després va començar la invasió a gran escala. Llavors el Mikhailo va comprendre que reclutarien tothom, sense importar l'edat. "No podia deixar els meus nois; jo els vaig entrenar. Simplement vaig trucar al meu comandant i li vaig dir que tornava", relata el Haiduc.

Confiant en la victòria

Ara explica amb orgull que, malgrat tots els atacs russos, la seva unitat resisteix i no cedeix posicions. "Per cada ucraïnès caigut, entre dotze i quinze russos perden la vida", diu. Aquesta proporció, segons ell, és una de les claus per a la futura victòria, que no resideix en l'àmbit polític, sinó en el militar. "A la pregunta de quan serà la victòria, tinc una resposta concreta per a vostè. Ara tinc vint projectils. En els mesos que no es proporcionaven armes, en tenia deu. Quan en tinguem mil, hi haurà victòria", comenta el Haiduc.

No creu que Putin s'aturi. Tot i les sancions, el líder rus encara té diners, projectils i el suport de la població. "Recordo l'època soviètica, quan van retirar les tropes de l'Afganistan. Ho van fer perquè després de la mort de diversos milers de soldats les mares van sortir al carrer escandalitzades. Ara, a Rússia, moren una gran quantitat de soldats i ningú no protesta", diu el soldat.

Tot i això, creu fermament en el seu retorn a casa i l'irriten les converses sobre cedir algun territori a canvi de pau. "Cal estimar el teu país i cal defensar-lo. Sento a dir que a la rereguarda parlen de «cedir part del territori»... Que els de Kíiv lliurin el seu Kíiv. A veure què n'opinarien si els toqués haver de lliurar casa seva i la seva ciutat a canvi de la pau", clama el Mikhailo.