Dominique Sistach: "Passi el que passi, França s'aboca a una crisi institucional"

BarcelonaDominique Sistach és politòleg i membre de l'Observatori de les Radicalitats Polítiques de la Fundació Jean Jaurès i professor de dret públic a la Universitat de Perpinyà. A preguntes de l'ARA analitza els resultats de la primera volta de les legislatives a França d'aquest diumenge.

Com valora el resultat del partit de Marine Le Pen a la primera volta d'aquest diumenge?

— Les eleccions de diumenge han estat un terratrèmol. Ha estat un èxit electoral complet de Reagrupament Nacional (RN), una mica com va passar amb l'esquerra francesa el 1981: un vot massiu a tots els departaments, amb un nivell de participació elevadíssim, que no vèiem des dels anys 70. Hem de remuntar-nos a l'època de Giscard d'Estaing i Mitterrand. RN ja no és un partit de protesta: s'ha convertit en un partit d'extrema dreta, nacionalista. És un partit de govern, i probablement governarà el país si no la legislatura que ve, més endavant.

Un resultat inimaginable fa només uns anys. Com l'explica?

— Primer hi ha una qüestió institucional: vam canviar la Constitució el 2008, per fer més eficient, més homogeni, el model francès. Nicolas Sarkozy volia evitar la cohabitació i parlava de modernitzar la democràcia francesa. Però, de fet, el que va passar és que es va imposar un presidencialisme extrem. França va abandonar el parlamentarisme i es va convertir en un règim presidencialista. L'única elecció que compta és la del president de la República, i això ha fet agreujar les tensions, perquè no hi ha eleccions intermèdies, que serveixin d'equilibri, d'alleujament. El segon factor és l'auge del Front Nacional i, després, de Reagrupament Nacional. El partit de Jean-Marie Le Pen era essencialment un partit de protesta. Un partit d'extrema dreta, nacionalista, populista. El partit de Marine Le Pen s'ha convertit en un partit més respectable. No sempre: encara hi ha antisemites, racistes, nacionalistes virulents, etc. Però ara es comporten. A França parlàvem de desdemonització: un partit, fins i tot extremista, quan es fa respectable, es fa notable i progressa en cada elecció. I l'últim factor és sociològic: els canvis que s'han produït a la societat francesa. França és un país que s'envelleix, que veu la guerra d'Ucraïna, una immigració que creu descontrolada... I entre fantasia i realitat, la societat es tanca en ella mateixa. I tenim encara un altre factor: el consumisme electoral. Aquí es diu molt “hem provat tots els partits, no hem provat l'extrema dreta”. Hem acabat oblidant que la política és també qüestió de compromís. I en aquest consumisme, la societat francesa està tant a favor de Marine Le Pen com en contra d'Emmanuel Macron. És un vot d'insatisfacció que ha arribat al seu clímax. I quan tots aquests ingredients es barregen, es fa una mena de còctel explosiu que fa que avui tinguem 11 milions de francesos que han votat l'extrema dreta.

Des de Perpinyà, hi veu també un factor regional?

— Als Pirineus Orientals i tota la badia mediterrània, des de Niça fins a Perpinyà, hi ha una un vot a RN des de l'època de Le Pen pare. L'electorat de RN del nord de França és postindustrial, està format per treballadors, petits empresaris. Al sud de França és més un electorat de jubilats, gent una mica més adinerada, sovint inactiva, però encara una mica més alta en categoria social. Perpinyà és especial perquè se sumen els dos tipus d'electorats.

Confia en el pacte republicà per barrar el pas a l'extrema dreta?

— El front republicà funciona bé quan són els d'esquerres els que han d'anar a votar la dreta. L'any 2002, quan Jean-Marie Le Pen va arribar a la segona volta de les eleccions presidencials, Jacques Chirac va ser elegit amb el 80% dels vots. Això vol dir que tota l'esquerra francesa va votar Chirac, encara que no els agradés, perquè no volien Jean-Marie Le Pen.

Amb la pinça al nas.

— Exacte, però avui és molt més complex, perquè, efectivament, la gent de la dreta es nega a votar per l'esquerra. Diuen que Mélenchon és extrema esquerra, quan això és completament fals. El partit de Mélenchon és una mica polèmic, perquè de vegades pren posicions una mica dures en determinats temes, però no és un partit revolucionari. No demana una sortida del capitalisme. No és un partit antiestat. El Partit Socialista de François Mitterrand, als anys 70, sí que deia que volia la sortida del capitalisme. Hi ha un joc polític a França per desacreditar el Front Popular. S'ha dit que l'extrema dreta i l'extrema esquerra són el mateix. El traspàs de vots de la gent de dreta es produirà només quan es tracti de votar un socialista moderat. Però no el candidat de França Insubmisa. Avui el repte ja no és guanyar Reagrupament Nacional, sinó que no obtingui la majoria absoluta. Jordan Bardella i Marine Le Pen han dit que no governaran sense majoria absoluta. O sigui que o guanyen i els tenim a Matignon o bé tenim una crisi política, perquè serà impossible formar govern. Estem en una crisi institucional. L'únic dubte és si obtenen una victòria total i governen o si la victòria és parcial i es neguen a governar. En tot cas, la crisi política està servida.

¿Reagrupament Nacional pot convertir-se en un partit de govern?

— L'únic que els falta és governar. Molts francesos creuen que RN pot ser una solució a la crisi econòmica, a la inflació, a la crisi d'Europa, etc. Si governa aquest partit, pot portar a un autèntic desencís, perquè no hi ha receptes màgiques. No proposen res que no s'hagi intentat ni hagi fet ja la dreta o fins i tot l'esquerra. I si fracassen en el seu programa polític, diran que els han obstaculitzat, que és culpa del sistema, com va dir Donald Trump quan va perdre les eleccions. I el que està passant no és un problema només francès: ho veiem amb Giorgia Meloni a Itàlia, amb Viktor Orbán a Hongria, amb el Partit de la Llibertat d'Àustria, o a Polònia. Tenim una crisi europea. I és una crisi política profunda.

I com veu el futur de Macron?

— Molt complicat. La crisi institucional no és només la victòria de Marine Le Pen, també és la derrota d'Emmanuel Macron. Com sabeu, en política la primera fase és arribar al poder, la segona governar i la tercera és la que jo anomenaria posteritat: què deixes per a la història. Emmanuel Macron s'arrisca a ser el president que va obrir les portes de l'extrema dreta: si quan arribes al poder tenen el 20% dels vots i quan el deixes estan al 40% és que has fracassat.