Què passa a Ucraïna ara que tothom mira a Israel?

BarcelonaPregunto a un soldat ucraïnès si està al cas de la guerra entre Israel i Palestina.

Triga pocs minuts a contestar a través del xat d’Instagram: “De debò? El meu país fa gairebé deu anys que està en guerra, cada dia moren civils i tu em preguntes pel que està passant a Israel?”.

Solucionat el malentès –és a dir, un cop aclarit que la pregunta forma part d’un article sobre Ucraïna–, el soldat Dmitro opta per una resposta menys nerviosa: “No, no m’interessa la guerra d’Israel. Aquí continuem lluitant per protegir la nostra terra dels invasors russos”. 

Des del 7 d’octubre, quan Hamàs va llançar una ofensiva inèdita contra el país de Benjamin Netanyahu, el conflicte israeliano-palestí ha relegat a una segona posició mediàtica –i política– la invasió russa d’Ucraïna, que portava més d’un any i mig acaparant l’actualitat internacional. És especialment il·lustratiu un tuit recent del politòleg nord-americà Ian Bremmer, professor a la Universitat de Colúmbia i un dels experts més sol·licitats per analitzar la guerra: “Després de 20 mesos, és el primer cop que algú no em pregunta per Ucraïna”, deia. Tothom qui el va requerir durant la setmana passada volia parlar d’Israel, de Hamàs i de les intencions –que ningú coneix– de Benjamin Netanyahu.

La paradoxa és que les tropes ucraïneses afronten ara un dels moments més delicats de la guerra: cinc mesos després de l’inici de l’esperada contraofensiva, els homes de Volodímir Zelenski lluiten a contrarellotge per presentar algun èxit als aliats occidentals abans que arribi l’hivern rus. De moment, l’ofensiva no sembla que hagi sortit com Kíiv i, especialment, els Estats Units esperaven. No es vol parlar de fracàs, però els guanys territorials d’Ucraïna han estat discrets i els seus soldats s’han vist sorpresos per la resistència defensiva dels russos. 

Tres fronts, pocs avenços

El gran objectiu de la contraofensiva continua sent dividir la zona envaïda pels russos a la costa del mar Negre i tallar el corredor existent, que connecta el Donbàs amb la península de Crimea. Per aconseguir-ho, Zelenski s’havia proposat centrar els esforços al front de Zaporíjia per intentar prendre el control de Melitópol, una ciutat que abans de la invasió tenia 160.000 habitants i que ara es considera l’eix dels territoris ocupats per Moscou. Però Melitópol és encara tan lluny –a 70 quilòmetres de les tropes de Kíiv– que res fa pensar que pugui ser recuperada aviat.

Un objectiu més realista, en canvi, és la ciutat de Tokmak. Reconquerir-la seria un pas important per a Ucraïna: tindria a l’abast del seu foc d’artilleria una línia de ferrocarril i una autopista, la M14, que el Kremlin utilitza per enviar subministrament cap a Crimea. Una vintena de quilòmetres separen els homes de Zelenski de Tokmak. Es calcula que queden unes quatre setmanes abans no s’intensifiquin les pluges de la tardor, que empantaneguen el terreny i, per tant, limiten encara més els avenços.

Més enllà del front de Zaporíjia, els combats també continuen al Donbàs –a l’est– i a Kherson –al sud–. En cap d’aquests dos fronts hi ha hagut moviments importants. En els darrers dies, s’ha intensificat la batalla a l’est, al voltant de les ciutats orientals d’Avdíivdka i Kupiansk. Allà, qui porta la iniciativa són les tropes de Vladímir Putin i diversos informes apunten que el Kremlin està llançant l’operació més important des de la poc exitosa ofensiva de l’hivern passat. Moscou intenta rodejar Avdíivdka, a només una vintena de quilòmetres de Donetsk, i les batalles, ferotges, lentes i amb un alt cost humà, recorden les de Bakhmut. 

A la regió de Kherson, la situació continua prou enquistada. El riu Dnipró fa de trinxera natural a bona part del front i el contundent entramat de fortificacions russes –un paisatge que no es veia des de la Segona Guerra Mundial– ha dificultat moltíssim tot avenç ucraïnès. La setmana passada, dues brigades de Kíiv van aconseguir travessar el riu i apropar-se a les localitats de Poima i Pisxanivka. La resposta del Kremlin va ser bombardejar l’assetjada ciutat de Kherson. Alguns analistes consideren que aquesta incursió –i altres de similars– anticipa una estratègia més agressiva de Kíiv al sud. "Les accions ucraïneses a Kherson semblen ser més importants que les observades anteriorment i poden respondre a un interès per reactivar el front sud", apunta un informe de l'Institute for the Study of War.

La 'competència' israeliana

Res de tot això té sentit si s'obvia una premissa –gairebé un mantra– que s'ha repetit fins a l'avorriment des de l'inici de la invasió, ara fa vint mesos: Ucraïna depèn totalment dels diners i de les armes d’Occident per sobreviure a la guerra russa.

Per això, quan va esclatar la guerra a Israel i els Estats Units –i després la Unió Europea– es van afanyar a oferir “tot el suport necessari” a Tel-Aviv, molts a Kíiv es preguntaven quin impacte podia tenir per a ells. Oficialment, el missatge de Washington –és a dir, de l’OTAN– ha estat clar: tenim potencial per ajudar Ucraïna i Israel a la vegada. La setmana passada, Joe Biden es va comprometre a reclamar al Congrés nord-americà una partida extraordinària de 60.000 milions de dòlars en assistència militar per als aliats ucraïnesos i una altra de 10.000 milions per als israelians.

No sembla que això hagi calmat gaire les preocupacions de Zelenski. Portes endins, els dubtes creixen entre el seu govern, que tem que la perspectiva d’una guerra llarga a Gaza –amb possible invasió terrestre inclosa– pugui acabar minvant l’ajuda que rep el seu país.

Més enllà de la fatiga política i social que pot suposar fer-se càrrec de dues grans guerres, hi ha un aspecte purament pràctic que és fins i tot més decisiu: ¿L’arsenal de l’OTAN, que ja estava al límit d’existències abans de l’ofensiva de Hamàs, serà suficient per alimentar els dos exèrcits? Tot i que són dos tipus de guerres considerablement diferents –la d'Ucraïna és una guerra de desgast, amb tàctiques pròpies de la Primera Guerra Mundial, i Israel, en canvi, es prepara per a una lluita urbana en un escenari densament poblat com és la Franja–, es pot donar el cas que Kíiv i Tel-Aviv necessitin el mateix armament.

El diari The New York Times, de fet, publicava, citant fonts de la intel·ligència nord-americana, una llista d'armes que tots dos exèrcits demanen a Washington. N'hi havia fins a set tipus. Això pot provocar situacions incòmodes com la que destapava la setmana passada el portal Axios. Segons aquesta informació, la Casa Blanca va negar a l’exèrcit ucraïnès un paquet de 300.000 projectils d’artilleria –que ja tenia emparaulat amb Zelenski– perquè l’utilitzessin les tropes de Netanyahu.

“Hi ha un risc de patir les conseqüències si l’atenció internacional s’allunya d’Ucraïna”, avisava Zelenski el 10 d’octubre, només tres dies després de l’atac de Hamàs, en una entrevista a la televisió francesa. Molt probablement, el rebuig dels soldats ucraïnesos a parlar sobre el que passa a Israel també s'explica per aquest recel.