El Partit Popular Europeu s'escora més a la dreta
Encara falta un any per a les eleccions europees, però ja hi ha acostaments polítics en marxa i possibles aliances en construcció pensant en el futur repartiment de poder a les institucions comunitàries. L’actual Parlament Europeu “és molt més ideològic que els anteriors”, reconeix un alt funcionari de l’Eurocambra, i aquesta politització s’ha traduït en un afebliment de la tradicional gran coalició que durant dècades va garantir el repartiment de poder entre democratacristians i socialdemòcrates a Brussel·les.
En aquest ball d’aliances que s’ha viscut els últims anys, el centredreta ha mirat moltes vegades cap a la dreta radical, mentre que els socialdemòcrates han buscat l’acostament a la seva esquerra i els verds. El gran guanyador d’aquest nou escenari és el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (CRE), que presideix la primera ministra italiana Giorgia Meloni. Aquest grup heterogeni va néixer de la traumàtica sortida dels tories britànics del Partit Popular Europeu l’any 2009 –inici d’un aïllament autoinfligit que es va acabar consumant amb el Brexit–. Però ha acabat convertit en “el grup refugi dels partits d’extrema dreta que tenen la intel·ligència necessària per evitar el cordó sanitari”, resumeix un funcionari europeu.
Els Conservadors i Reformistes són la família de la dreta radical que ha arribat al poder: del postfeixisme de Meloni a l’ultraconservadorisme polonès del PIS, la Nova Aliança Flamenca, l’influent Partit Popular danès o Vox. L’últim exemple és el Partit dels Finlandesos que, després de les eleccions de principis d’abril en aquest país, i d’intuir que tenia possibilitats d’entrar al govern, va decidir abandonar el grup d’Identitat i Democràcia, que lidera Marine Le Pen, i passar-se al grup de Meloni.
Aquest poder d’atracció dels CRE arriba fins a una part important del Partit Popular Europeu. A principis de gener, Meloni es va reunir amb el líder dels conservadors a l’Eurocambra, Manfred Weber, amb la intenció de començar a consolidar majories alternatives. Des d’aleshores, l’antic president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, ministre d’Afers Exteriors italià i coordinador de Forza Italia, exerceix de mitjancer entre Meloni i Weber en l’operació per consolidar els vincles entre el PPE i els CRE.
Però aquest procés de dretanització dels democratacristians, que ha liderat Weber, comença a crear tensions dins la família del PPE; fins i tot dins de la delegació alemanya que formen la CDU i la CSU. Amb la sortida d’Angela Merkel, els populars ja no governen cap gran estat de la Unió Europea. D’aquí, també, que Weber, conservador bavarès, s’hagi alineat amb el Partit Popular espanyol, quan aquests van carregar contra la Comissió Europea per alertar contra el perill de “deteriorament” del parc natural de Doñana. Feijóo va anar més enllà, encara, i va acusar la presidenta de l’executiu comunitari, Ursula von der Leyen, de fer campanya per a Pedro Sánchez.
Si en una cosa excel·leix el bipartidisme espanyol és en traslladar la seva confrontació política a les institucions comunitàries. En aquest cas, però, han contribuït també a la tensió entre conservadors alemanys. Una guerra en què Weber, com a etern aspirant a càrrecs més alts, veu com Von der Leyen s’ha convertit en l’autèntica “Mrs Europa” que s’ha reclamat tradicionalment des de Brussel·les.
“La concentració de poder” que ha aconseguit l’alemanya “no té precedents”, reconeixen a la capital comunitària. Un poder, però, que ha hagut de guanyar-se a esquerra i a dreta (també amb el suport dels socialistes espanyols). I aquest procés de dretanització d’un PPE convertit en la crossa de l’homologació política de la dreta més radical comença a incomodar una part important del seu grup.
La democràcia cristiana és la família política conservadora que més vots ha perdut a l’Europa Occidental en les últimes dècades: ha caigut del 25% dels vots que tenia als anys 80 al 15% d’avui dia. Però l’estratègia política de Weber sembla més destinada a enfortir la capacitat d’influència de la dreta radical a cop de tensar el seu grup.
