Un paràsit populista que depreda les classes menys afavorides

LondresClacton-on-Sea, 105 quilòmetres al nord-est de Londres, a la costa d'Essex, és una població d'uns 53.000 habitants. És un típic centre vacacional britànic que pugna per superar una perenne decadència des de fa 40 anys: establiments de fish and chips, algun pub, camionetes de gelats que s'anuncien amb un ding-dong cridaner i fins i tot un petit parc d'atraccions al moll, com n'hi ha en tantes altres ciutats de la costa del Regne Unit: van proliferar a finals del segle XIX. Però Clacton-on-Sea té també algunes bosses de pobresa endèmica oblidades de la mà de Déu i de les administracions. I la taxa més alta de població inactiva del país. I un índex de criminalitat de 129 delictes per cada mil habitants, molt per sobre de la mitjana d'Anglaterra (92).

A tocar de les atraccions, el 4 de juny l'ultra Nigel Farage, de 60 anys, líder del Partit Reformista, va presentar la seva candidatura a la Casa dels Comuns per aquesta circumscripció electoral. Farage és un vell conegut de la política britànica i europea. Durant més d'una dècada va lluitar des del Parlament Europeu per treure el Regne Unit de la Unió, fins a forçar el referèndum del Brexit –aquest diumenge fa vuit anys– que va portar Londres a abandonar el club de Brussel·les.

Farage concorre a les eleccions del 4 de juliol per vuitena vegada, i cada cop ho ha fet per un districte diferent. Les enquestes li auguren un escó a Westminster, que fins ara només havia obtingut al Parlament Europeu, primer amb l'UKIP (2014) i després amb el Partit del Brexit (2019), quan va guanyar les eleccions.

El "contracte" de Farage

Per què va triar Clacton-on-Sea per intentar de nou l'assalt a la Cambra dels Comuns? En opinió del politòleg Brad Evans, de la Universitat de Bath, perquè el seu "missatge populista" s'amplifica molt en les "comunitats marginades, on actua com un paràsit". I el mateix val per al polígon d'habitatges socials de Gurnos, al districte del comtat de Merthyr Tydfil, al sud de País de Gal·les. El 17 de juny Farage hi va presentar el seu programa. "Un contracte", en va dir, potser perquè el Partit Reformista té un estatus jurídic de societat limitada, no pas de partit polític, un cas únic en el paisatge electoral britànic.

Clacton-on-Sea i el districte de Merthyr Tydfil, a 358 quilòmetres de distància l'un de l'altre, són, en principi, territoris com la nit i el dia. Però només fins a cert punt. El primer és històricament conservador i el segon laborista, un dels nuclis fundacionals del partit al segle XIX. Però totes dues circumscripcions van votar pel Brexit el 2016. A Clacton, el 73% dels electors; a Merthyr Tydfil, el 56,4%, malgrat que la regió s'havia beneficiat d'una llarga llista de projectes de regeneració finançats per la Unió Europea.

Les bosses de pobresa de Clacton figuren en el primer lloc de les zones més marginades del Regne Unit. Pel que fa a Merthyr Tydfil, una investigació de la Universitat de Sheffield del 2021 sobre la inseguretat alimentària mostrava que el 10,08% de la població va patir fam i que el 27,97% va haver de lluitar de valent per fer front a l'augment del cost dels aliments, mentre que el 15,12% estava molt preocupat per no tenir prou menjar. "No hi ha millors llocs per a Farage per aprofitar la sensació de traïció dels conservadors", afirma el professor Evans, nascut en aquesta part de Gal·les.

Discurs d'odi

Amb quin missatge es presenta Farage? Bàsicament, amb la culpabilització de la immigració de tots els mals del món. Vol acabar amb l'arribada de pasteres a través del canal de la Mànega en cent dies, vol suspendre l'entrada legal de treballadors de sectors no essencials, vol apujar els impostos a les empreses que contractin mà d'obra estrangera i també vol abandonar el Tribunal Europeu de Drets Humans, que veu com una cessió de sobirania inadmissible.

El Partit Reformista no guanyarà les eleccions del 4 de juliol. Ell mateix va dir que triomfaria el laborisme, com indiquen totes les enquestes. Farage potser ni tan sols obtindrà l'escó que li pronostica algun sondeig. Però la seva influència en la campanya i, encara més rellevant, en el futur de la política britànica pot ser tant o més important del que ja ha sigut en el passat. Perquè, si la catàstrofe electoral que s'augura per als conservadors es confirma, i molts dels pesos pesants del partit no surten escollits parlamentaris, en cas que ell sí que ho sigui, començaran els cants de sirena per atraure'l al partit i unir la dreta a l'extrema dreta.

No en va Farage és molt popular, en part també per la seva intervenció a finals de l'any passat en el reality de televisió I'm a celebrity… Get me out of here!, en què va resistir fins al final al mig d'una jungla, passant tota mena d'humiliacions, i va quedar en tercera posició.

La seva fórmula és prou efectiva. "La immigració no és el principal problema [de les classes on va a pescar vots]. El gran problema són dècades d'abandonament de les elits dirigents a les quals pertany Farage", rebla el professor Brad Evans. Per això la responsabilitat del futur govern laborista és enorme. Si fracassa i les seves polítiques no resulten útils en regions com aquestes, el Regne Unit pot prendre la mateixa deriva que França. I Nigel Farage es pot convertir en un nou messies.