Els països de la UE que més pressionen per no fer enfadar Israel
La guerra d'Israel ha accentuat la divisió entre els Vint-i-set, on hi ha dos blocs ben marcats
Brussel·lesLa posició oficial de la Unió Europea respecte al conflicte entre Israel i Palestina sempre ha sigut la mateixa. És la que marca les resolucions de les Nacions Unides, que aposten per la creació de dos estats, un de palestí i un d'israelià, i per Jerusalem com a capital de tots dos. Pel que fa concretament a la guerra actual iniciada arran de l'atac de Hamàs, els Vint-i-set també han consensuat un missatge únic: condemna a l'ofensiva del grup islamista i reconeixement del dret a defensa israelià en el marc del dret internacional. A més, lamenten "la situació humanitària deplorable" de la franja de Gaza i demanen "corredors humanitaris" i "pauses per necessitats humanitàries" de la guerra.
Més enllà d'aquest respecte pel camí assenyalat per les Nacions Unides i acords de mínims, però, els diferents dirigents comunitaris i estats membres tenen visions molt dispars sobre el conflicte israeliano-palestí.
Cal recordar que la política exterior és de les carteres més sensibles dels socis europeus i una de les competències que a les capitals els reca més de cedir a la UE. Cada país té unes sensibilitats històriques, i proximitats i interessos diplomàtics particulars, que a vegades xoquen amb els d'altres membres o del conjunt del bloc.
Alemanya, l'estat més proisraelià
Un dels posicionaments més destacats és el d'Alemanya, que és l'estat més gran de la UE i el que hi té més influència. Pel seu passat històric, Berlín és una de les capitals més proisraelianes i sempre pressiona la resta d'estats membres i el bloc europeu en aquest sentit. Fa dècades que diferents dirigents alemanys fan crides a deixar enrere la càrrega moral del nazisme i a intentar que deixi de dominar la seva política exterior, però la seva visió sobre el conflicte entre Israel i Palestina no ha canviat.
El posicionament proisraelià és gairebé unànime al país germànic. L'executiu va prohibir les manifestacions propalestines, com també ho ha fet França, i cinc dies després de l'atac de Hamàs tots els partits van votar al Bundestag –des de l'extrema dreta fins a l'extrema esquerra– a favor d'una resolució de suport a Israel. Entre altres coses, ratificaven el seu reconeixement "innegociable" de "l'existència d'Israel i de la seva seguretat", i assenyalaven que "Alemanya ha de proporcionar a Israel tot el que li sigui necessari per a la seva defensa".
De fet, en el Consell Europeu d'aquest dijous el canceller alemany, Olaf Scholz, volia evitar que s'acordés demanar una pausa humanitària i preferia el terme finestra humanitària. És a dir, un concepte més ambigu del qual es pugui interpretar que no cal aturar la guerra ni els atacs per permetre l'entrada segura dels ajuts humanitaris. El que no volien Berlín, Amsterdam o Viena en cap cas era que es demanés un alto el foc, ja que això es podria entendre com una crida a parar la guerra i, per tant, a parer d'Alemanya, a retirar-li el dret a Israel de defensar-se dels atacs de Hamàs.
França, tot i que no fins al punt d'Alemanya, també fa anys que s'ha decantat clarament del costat d'Israel. Això sí, durant la segona meitat del segle passat el posicionament francès va ser més equilibrat. Charles de Gaulle es va distanciar d'Israel al demanar després de la Guerra dels Sis Dies un embargament de les armes i va votar a favor d'una resolució de les Nacions Unides que apostava per la fi de l'ocupació dels territoris palestins, així com pel reconeixement del "dret a existir i de seguretat de tots els estats de la regió".
Valéry Giscard d'Estaing i François Mitterrand van mantenir la postura marcada per De Gaulle, i no va ser fins que va arribar Nicolas Sarkozy al capdavant de la República Francesa que el país gal no es va tornar a acostar progressivament a Israel. Finalment, i fins avui, François Hollande va trencar amb Palestina pel conflicte del 2014 i es va posar més del costat de les autoritats israelianes, un posicionament que ha mantingut l'actual president francès, Emmanuel Macron.
Espanya o Irlanda, els més propalestins
En el costat oposat es troben els països històricament més propalestins, com Espanya, Irlanda, Bèlgica o Luxemburg. El president espanyol, Pedro Sánchez, ha sigut dels pocs líders europeus que van donar suport a Guterres, que va recordar que l'atac de Hamàs "no ve del no-res", i va secundar la seva petició d'un alto el foc. "Crec absolutament en la necessitat d'obrir corredors humanitaris i, si és necessari, una pausa humanitària", va afegir-s'hi el primer ministre grec, Kyriakos Mitsotakis.
El posicionament espanyol es veu influenciat sobretot per dues qüestions: els vincles històrics amb el Marroc i amb la gran comunitat àrab i propalestina espanyola, que és molt més potent que la jueva. En aquesta línia, en la dictadura franquista i els primers anys de l'Espanya democràtica va preferir mantenir les bones relacions amb el Marroc i no va reconèixer l'Estat d'Israel fins que va entrar a la Unió Europea.
A més, abans que es convertís en un gran tema de discussió entre l'esquerra i la dreta espanyola i catalana, hi havia bastant de consens sobre el conflicte israeliano-palestí. L'expresident espanyol Adolfo Suárez, per exemple, va ser el primer dirigent occidental a rebre l'aleshores líder de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, Yasser Arafat.
La posició alemanya i espanyola esquerda la Comissió Europea
Els estires-i-arronses entre la posició d'Alemanya i la d'Espanya sobre la guerra d'Israel i Palestina també han esquerdat internament la Comissió Europea. D'una banda, la presidenta de l'executiu comunitari, l'alemanya conservadora Ursula von der Leyen, només ha recordat a Israel que ha de complir amb el dret internacional i humanitari amb la boca petita –després d'una allau de crítiques– i ha mostrat un suport al primer ministre Benjamin Netanyahu gairebé incondicional.
D'altra banda, el cap de la diplomàcia europea, el socialdemòcrata espanyol Josep Borrell, s'ha erigit en el garant de la posició oficial de la UE respecte al conflicte, que és més equilibrada que la de Von der Leyen. Des del principi, el dirigent català va assegurar que el setge a Gaza no complia amb el dret internacional i humanitari, i va ser un dels primers dirigents occidentals a demanar un alto el foc o, almenys, una pausa humanitària que permeti ajudar el poble palestí.