Un nou pas de la UE cap a l'autonomia militar: la compra conjunta d’armes

Brussel·lesEls Vint-i-set sempre s’han negat a cedir competències a la Unió Europea en un dels pilars fonamentals d'un estat, la defensa, però l’atac del règim de Vladímir Putin a Ucraïna està aconseguint que s’encaminin cap a una unitat més gran en aquesta àrea, també per mirar de revertir la seva dependència militar respecte dels EUA. Des de l’inici de la guerra, el bloc comunitari ha enviat armes i munició a Kíiv amb una rapidesa, quantitat i conformitat sense precedents. I, ara, un any després de l’inici de la guerra, està disposat a fer un pas més enllà: comprar de manera conjunta equips militars i encomanar a Brussel·les que coordini un creixement accelerat de la indústria militar europea per continuar armant les tropes ucraïneses. "Aquesta decisió seria totalment revolucionària en la política militar de la Unió Europea", assegura Ana Sánchez-Cobaleda, doctora i professora de la Universitat de Barcelona en dret de la UE.

Diferents dirigents comunitaris han insistit aquesta setmana que els estats membres no poden donar suport militar a Ucraïna a mitjà i a llarg termini només a través de les seves reserves armamentístiques, com fins ara, sinó que han d’ampliar la seva capacitat de fabricar armes. Pel que fa a la munició, per exemple, que és el que ara urgeix més a Ucraïna, la necessitat es fa molt evident. Les tropes russes disparen més de 20.000 bales al dia, la mateixa quantitat que la indústria militar de la Unió Europea pot produir durant tot un mes. “Ucraïna necessita tenir la mateixa capacitat que Rússia. Si fallem en això, el resultat de la guerra perilla”, ha remarcat en més d’una ocasió el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell.

En aquest sentit, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ja va assenyalar a la Conferència de Munic que una de les opcions per reforçar la indústria militar europea és que Brussel·les acordi compres anticipades amb companyies privades, com es va fer amb les vacunes o les mascaretes durant la pandèmia del covid. D’aquesta manera, tal com apunta la investigadora militar de l’European Policy Center Amanda Paul, la UE facilitaria que les companyies puguin “invertir en més línies de producció" i potenciaria "el creixement de la quantitat d’armament" que pot lliurar la indústria europea. “Ja no estem parlant de subministrar equips militars que ja tenim, sinó de crear una maquinària al servei d’aquesta guerra. Això suposa una altra escalada en el conflicte”, apunta l’investigador en Geopolítica i Seguretat del CIDOB Pol Bargués.

Fonts comunitàries afirmen que la Comissió Europea concretarà i traslladarà als estats membres aquest pla abans de la trobada del pròxim 7 de març dels ministres de Defensa de la UE. A més, en l’última reunió de titulars d’Afers Estrangers dels Vint-i-set d’aquesta setmana, Estònia ha presentat una proposta a la qual ha tingut accés l’ARA en què insta als socis europeus a enviar a Ucraïna de manera “urgent” un milió de cartutxos, que costarien prop d’uns 4.000 milions d’euros. La majoria d’estats membres, entre ells Espanya, ja s’hi han mostrat a favor.

El canvi d’estratègia militar de la UE

Més enllà dels ajuts que la UE està destinant a Kíiv de manera excepcional, els experts coincideixen que la guerra pot accelerar un canvi de política militar comunitari que perduri en el temps. Històricament, els Vint-i-set s’han despreocupat de la defensa i l’han delegat als Estats Units i a l’OTAN. El distanciament entre Brussel·les i Washington durant el mandat de Donald Trump, que va amenaçar fins i tot amb sortir de l'OTAN si la resta d'aliats no elevaven la seva inversió en defensa, ja va fer encendre les alarmes als socis comunitaris, que demanaven potenciar la capacitat militar europea. Ara, tot i que l’amenaça russa ha tornat a cohesionar la UE amb l’OTAN, també ha impulsat el bloc comunitari a persistir, més que mai, en la seva voluntat de guanyar autonomia militar. “La guerra ens ha recordat la raó de ser de l’Aliança Atlàntica, però ha evidenciat que la Unió Europea per la seva banda pot i ha de millorar la seva capacitat militar”, remarca Sánchez-Cobaleda. 

De fet –coincideixen els experts–, el reforçament de la seva indústria armamentista seria un pas important dels Vint-i-set cap a l'autonomia militar i per guanyar pes geopolític en un món cada vegada més multipolar, on l'hegemonia estatunidenca –i, per tant, d'Occident– ja no està assegurada, i la Xina i l'Índia estan creixent i guanyant poder a marxes forçades. “Tants anys d’invertir tan poc han fet a la UE vulnerable i dependent dels EUA, però ara vol i es veu obligada a agafar més responsabilitat en defensa”, assegura Paul.