Només se senten gossos després d’un bombardeig rus

Enviat Especial a Pokrovsk (Ucraïna)Els diccionaris defineixen la resignació com “l’entrega voluntària que algú fa de si mateix posant-se a les mans de la voluntat d’una altra persona”.

A la freda Pokrovsk, a la castigada regió ucraïnesa de Donetsk, la gent que encara queda s’ha resignat a la voluntat de la guerra. O a la de Vladímir Putin.

Els bombardejos russos s’han intensificat les últimes nits arreu d’Ucraïna.

“Si et toca, et toca... no cal pensar-hi més”, em diu una dona que regenta un estanc al centre d’aquesta ciutat del Donbass. Explica una anècdota per defensar la seva teoria: una altra dona va ser evacuada de l’assetjada ciutat d’Avdíivka i va refugiar-se a Pokrovsk. La lògica diu que si aquella dona havia de morir havia de ser a Avdíivka, enmig d’intenses batalles, i no a Pokrovsk, més allunyada del front. Va morir fa unes setmanes en aquests carrers grisos, víctima d’un míssil rus. “Si et toca, et toca”, insisteix.

Gossos abandonats i corbs bramen en el silenci de la nit a Pokrovsk. El so de les bombes –un cop sec, violent, que s’allarga uns segons– els altera.

Almenys quatre míssils russos acaben de caure en algun punt d’un barri residencial. Cada projectil ha fet tremolar finestres i parets. “Han caigut a prop, hem d’anar a un refugi”, em diu una periodista ucraïnesa. Sortim al replà i ens trobem amb una noia, presa del pànic. Boom. Una altra explosió propera. Salten les sirenes dels cotxes aparcats a fora. El carrer està totalment a les fosques.

El refugi és el soterrani d’un edifici del costat, un lloc claustrofòbic. Només hi ha un matrimoni, que actualitza constantment el Telegram per saber què està passant. I un gat, que miola nerviós pels lladrucs dels gossos.

“I els altres veïns?”, pregunto al matrimoni.

- Alguns van marxar fa temps, els altres ja no baixen al refugi.

- És segur aquest refugi?

- És el que tenim.

La dona llegeix un missatge a Telegram: “Aviació russa en direcció a Pokrovsk”.

- És fiable aquesta informació?

Ningú contesta.

Trenta minuts després, l’alarma antiaèria torna a sonar per informar que l’amenaça d’atacs russos ja ha passat. Almenys de moment. El matrimoni prepara cafè i un te a casa seva, al quart pis. L’home encén la televisió i la deixa de fons. “Va, expliqueu-me coses divertides”.

L’endemà sabrem que un dels projectils va destruir un magatzem del costat i va danyar uns quants edificis. L’endemà, també, Rússia tornarà a bombardejar amb ràbia Pokrovsk. Els míssils soviètics S-300 mataran onze persones, entre les quals cinc infants. La ciutat es quedarà sense llum. Els termòmetres marcaven quinze graus negatius. L'hivern rus.

Ningú sap quants civils han mort a Ucraïna des que va començar la invasió, fa gairebé dos anys. Les últimes xifres de les Nacions Unides parlen de més de 10.000 persones.

"Esclar que tenim por"

Aquest Nadal, el segon en guerra total, ha incrementat el nombre d’ucraïnesos que s’han tornat a fer regals. Explica una treballadora d’un centre comercial de Kíiv que els auriculars sense fils han estat un dels productes estrella. Els d’última generació cancel·len el soroll del voltant. També el de les bombes.

A la Ucraïna més allunyada del front, la part occidental, es podia veure cert ambient nadalenc aquests dies. A la Ucraïna més propera al camp de batalla, especialment al Donbass, buscar el Nadal sembla fins i tot de mal gust.

Un cotxe militar em porta a un poble que està a pocs quilòmetres del front d’Avdíivka. L’estampa és d’una tristesa majúscula: la majoria de cases estan abandonades, no hi ha aigua, ni gas i l’enllumenat públic fa mesos que no funciona. Molts han traslladat les seves habitacions als soterranis, freqüentats per les rates. Se senten constantment explosions. Una soldada s’apropa cap a una tanca que protegeix un grup d’habitatges. “Aquí encara viuen alguns civils”. Els crida. No surt ningú. Ningú contesta. Només lladren gossos. És millor no insistir.

Les guerres també són psicològiques. Les bombes, si cauen a prop i no et maten, ataquen la moral dels que les senten.

“Esclar que tenim por. Però què hem de fer? Aquí no hi ha cap lloc segur”, diuen a l’estanc de Pokrovsk.

El febrer de l’any passat em vaig menjar una pizza a la pizzeria Corleone i vaig dormir a l’Hotel Drushba, al centre de la ciutat. Aquesta setmana no ho he pogut repetir. Els dos locals van ser esborrats del mapa per culpa d’un altre míssil rus, el 8 d’agost. L’hotel ja no ha tornat a obrir. El restaurant, sí, però en una altra ubicació.

A la nova pizzeria Corleone conserven la mateixa carta i alguns elements decoratius, com un fusell de mentida que tenen exposat sota la imatge d’El Padrí. Els fusells de veritat els porten els soldats que omplen moltes de les taules. Tot i que els militars continuen sent tractats a Ucraïna com a herois, alguns civils de Pokrovsk no estan gaire contents amb aquesta estampa: creuen que pateixen tants bombardejos perquè Moscou sap que aquí s’hi concentren tropes.

En una altra cafeteria, on serveixen caputxinos en forma de cor, un soldat i una dona prenen junts un batut de fruita. Ella li fa fotos a ell. Ell, a ella. Semblen enamorats.

Algunes parelles de militars que lluiten al front viatgen fins a ciutats com Pokrovsk per trobar-se amb ells i intentar passar una nit junts. A Pokrovsk creix un negoci: el lloguer d’apartaments –o d’habitacions d’hotel– per a homes uniformats. Si poden, intenten dormir acompanyats. No sempre és amb la seva parella. De vegades, contracten el servei d’una prostituta o queden amb dones que han conegut per Tinder. Els propietaris deixen preservatius als lavabos de les cases que lloguen per preus prou elevats.

"Pau a tot el món"

"Estem cansats d’aquesta guerra", crida una dona des d’un refugi d’un hotel de Dnipró. A fora, els drons russos estan atacant la ciutat.

Ella també és parella de soldat i ha vingut des de Lviv, al costat de la frontera amb Polònia, per veure’l. "Estem cansats que matin els nostres homes". El militar, que se la mira, no diu gaire cosa. Juga amb el seu fill, que és massa petit per saber què diuen. "Ell ha lluitat a Avdíivka", diu la dona amb un to desafiant. "I ara té una hèrnia i ni així el deixen tornar a casa". Explica que un amic seu també va ser enviat a combatre a Avdíivka: no va durar ni un dia, un franctirador rus li va disparar a la gola.

Mentre es produeix aquesta conversa –i això ho sabrem l’endemà al matí– un dron rus colpejarà un edifici residencial. No hi haurà cap víctima mortal, però els cinc membres d’una família seran enviats a l’hospital.

"Glòria a Déu, pau a tot el món", cantava, hores després de les bombes, un cor en una de les esglésies de Dnipró.

El 7 de gener se celebra el Nadal ortodox. Ucraïna ja no segueix el calendari marcat per Moscou i, des d’aquest any, fa Nadal el 25 de desembre. Però encara hi ha gent que, tot i sentir-se ucraïnesa, prefereix mantenir la data antiga. Les sirenes antiaèries tornaven a sonar mentre se celebrava la missa, a primera hora del matí. Ni el capellà s’immutava. Tal com anunciaven unes lletres a l’altar, estàvem davant d’un moment imperial: "Crist està naixent".

"Jo vaig pensar que moriria al principi de la guerra", em deia un jove de Kíiv mentre bevia ginebra en un local de la capital.

- Per què?

- Quan els russos van intentar prendre Kíiv, pensava quina de totes aquelles explosions que sentia em mataria.

- Ara ja no ho penses?

- Els dies que bombardegen Kíiv ja no tinc por.

- Què et fa por?

- Haver perdut la vida que havia de viure. A mi m’encantava viatjar, ara no puc sortir del país per culpa de la llei marcial. Hi ha moltes coses que feia abans que ara no puc fer.

Les guerres també són la privació de la quotidianitat. La guerra, a Ucraïna, també és no poder mirar una pel·lícula sencera.

Els cinemes ucraïnesos han de desallotjar la sala cada cop que sona l’alarma antiaèria. El film no es reprèn fins a la sessió de l'endemà. Aquesta setmana, a Dnipró, encara es podia veure la pel·lícula de Ridley Scott Napoleó. Dura 180 minuts. Acabar-la qualsevol d’aquests últims dies hauria estat missió impossible.