Qui se'n recorda, dels armenis?
Poc se n’ha parlat, que dotze dies després de la desaparició jurídica de la república armènia de l’Alt Karabakh –dissolta oficialment l’1 de gener–, el president de l’Azerbaidjan, Ilham Alíev, anunciava que Erevan, la capital d’Armènia, també era seva. Que pertanyia al poble àzeri. Alíev deformava la història i se situava en una posició semblant a la de Turquia el 1915 quan va engegar l’extermini de la població armènia d’Anatòlia, el primer genocidi del segle XX. L’amenaça d’Alíev només ha estat internacionalment qüestionada per l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa, que n'ha expulsat els representants de l’Azerbaidjan per l'incompliment constant de les garanties democràtiques del règim d’Alíev. A Brussel·les, la Comissió Europea sembla no haver-se assabentat dels fets, potser perquè les relacions de la UE amb l’Azerbaidjan són prou importants per no posar en risc el proveïment de gas i de petroli que fa arribar Alíev a territori europeu, des que Putin manté un estira-i-arronsa amb Europa.
“Qui se’n recorda, dels armenis?”, va exclamar Hitler davant el seu estat major el 22 d’agost del 1939, just un dia abans de la signatura de l’acord amb Stalin per repartir-se Polònia, l'espurna que va desencadenar la Segona Guerra Mundial. Ningú se'n recordava, a Europa, dels centenars de milers d’armenis assassinats, però Hitler sí. I, a més, ja tenia al cap la solució final al problema jueu, l’Holocaust. I ara: ¿qui se’n recorda, dels 120.000 armenis expulsats de l’Alt Karabakh durant l’estiu i la tardor del 2023? Almenys des d’Estrasburg, el Consell d’Europa ha guardat les formes i sí que hi ha pensat, encara que hagi estat amb una resolució moral i simbòlica, que contrasta amb el silenci i les mirades cap a una altra banda de l’establishment de la UE.
Una data per recordar
Una data i una dada per no oblidar: l’1 d’octubre del 2023 arribava una missió de l’ONU a l’Alt Karabakh per confirmar si hi havia indicis de neteja ètnica. Va ser la primera visita des del 1993, o sigui, des de feia trenta anys. Tres dècades de silenci, ceguesa i incompetència –i també d’odi i de falsedats– que van anar incubant l’estratègia i la logística per fer fora els armenis d’un territori que l’Azerbaidjan considera sagrat. Territori turc, com ho era Anatòlia el 1915.
El 1988, quan la perestroika començava a anunciar el final de l’URSS, l’Azerbaidjan va començar a perseguir els armenis i va causar una matança a la ciutat de Sumgait i després a la capital, Bakú. Milers van fugir cap a Armènia i alguns, de cultura russa, van anar cap a Moscou. En vaig conèixer uns quants d'acollits en un hotel atrotinat de l’avinguda Lenin. Impossible oblidar la Rosa, de més de vuitanta anys, fent d’àvia de nens i nenes. L’ajudava la Maia, que mai es va treure del cap quan la van apallissar a Sumgait i volien cremar-la viva. A la vora de totes dues, l’Anna intentava sobreviure entre les partitures de música que havia pogut salvar. Totes tres no se’n sabien avenir: “A Armènia no ens hi volen perquè no parlem l’armeni. I a Moscou, tot i que parlem el rus, ens arraconen, ves per on, perquè som armenis”.
M’he referit al silenci de la UE. I el de Putin? Putin era l’encarregat de supervisar les forces d'interposició i d’evitar un vessament de sang a l'Alt Karabakh. Però es va estar ben quiet i callat quan després de l’atac a Ucraïna, Turquia –patrocinador de l’Azerbaidjan– va començar a col·laborar amb Moscou per atenuar les sancions occidentals. Moscou va abandonar les obligacions a l’Alt Karabakh i ha acabat acusant Armènia de complicitat amb Occident. Moscou ha passat d’exercir un cert protectorat a acusar Armènia de traïció, tot imposant silenci i desmemòria.