Música trista per als soldats d'Avdíivka

Enviat Especial al front d'AvdíivkaBob Dylan va compondre Knockin’ on heaven’s door com a banda sonora de la pel·lícula Pat Garrett and Billy the Kid. Un western nord-americà.

Bob Dylan no deu saber que la seva cançó agafa una nova dimensió si s’escolta a dins d’un totterreny d’un comandant ucraïnès en una carretera del fosc Donbass, camí del front d’Avdíivka. Una guerra europea del 2024.

Mama, deixa les meves armes a terra

No puc disparar-les més

Aquest núvol negre s’està apropant

Sento com si estigués tocant les portes del cel

La batalla d’Avdíivka és la nova morgue de la guerra d’Ucraïna. Soldats dels dos bàndols moren a ritme de la Segona Guerra Mundial. Les guerres són bucles mortífers: els ucraïnesos defensen la ciutat; els russos intenten rodejar-la i fer-la caure; els civils moren i fugen.

“Els russos no són éssers humans. Només són éssers”, em diu el soldat Student, de 33 anys, mentre menja un pastís de nata i maduixes en un restaurant de la castigada ciutat de Pokrovsk, a la regió de Donetsk.

Ell els veu cada dia. Lluita al front d’Avdíivka pilotant drons que maten homes amb uniformes de Moscou. Des de la seva pantalla tàctil, detecta, apunta, dispara. Es troba sovint amb una escena: russos assaltant posicions plenes de cadàvers d'altres russos que ja ho havien intentat. "Ni els recullen. Quan uns moren, en venen d’altres. Són interminables”.

També són interminables els cartells que hi ha arreu d'Ucraïna animant els joves a allistar-se a l'exèrcit per matar "orcs". En mitologia, els orcs són monstres ferotges però poc intel·ligents. En ucraïnès, els orcs són ara soldats de Putin.

Avdíivka està sota setge constant des de l’octubre. L'aviació russa pot bombardejar fins a quaranta cops en un dia. Només els que estan sota les bombes poden entendre aquesta xifra.

“Cada vegada que parlo amb un company penso que pot ser l’última”, es confessa el soldat Expert, també pilot de drons. Un altre militar, el soldat Andiy, d'infanteria, va ser més precís aquesta setmana durant un trajecte de tren cap al Donbàs: "Dels que vam començar [a lluitar a Avdíivka], en quedem molts pocs".

La guerra, em deia fa uns dies un noi que dispara artilleria a Bakhmut, és també acostumar-se a parlar en passat.

Avdíivka era –en passat– una ciutat verda i minera del Donbass. Abans de la invasió a gran escala, hi vivien unes 30.000 persones que es feien selfies en un cartell lluminós que presidia la plaça principal: I love Avdiivka.

Avdíivka és –en present– “un lloc ideal per gravar pel·lícules apocalíptiques”. La definició és del cap de l’administració militar de la ciutat, Vitali Barabaix, i valdria per a totes les ciutats de la història arrasades pels míssils.

Carreteres tristes i fosques

Rihanna ha agafat el relleu de Bob Dylan al cotxe del comandant Baloo. Sona una versió jazz d’Umbrella. Les guerres alteren els significats:

Ara que està plovent més que mai

Vull que sàpigues que ens seguirem tenint

Pots quedar-te sota el meu paraigua

La carretera del Donbass per on circulem és trista i fa quilòmetres que només ens creuem amb vehicles militars. L’asfalt està malmès pel pas de combois amb armament pesant. El comandant Baloo coordina uns 150 soldats que piloten vehicles aeris no tripulats a Avdíivka. Li van posar Baloo perquè s’assembla a l’ós d’El llibre de la selva.

“Quan acabarà aquesta guerra?”, li pregunto.

–Qui ho sap? És una guerra il·lògica i inesperada, potser acabarà en un moment il·lògic i inesperat.

–Què és per a tu guanyar?

–Que les 150 persones que estan sota les meves ordres tornin sanes i estàlvies a casa. La resta no ho puc controlar.

–Podràs perdonar Rússia?

–No. Els russos han iniciat aquesta guerra perquè es creuen superiors a nosaltres. I creuen que som seus i ens han d’educar.

Treu el mòbil i posa en veu alta un àudio que li va enviar la seva filla, de set anys: “Papa, bona nit. Jo vull que tots els russos morin, menys els familiars de la mama i els teus. I que ens deixin en pau”.

–Pots parlar de les baixes que esteu patint a Avdíivka?

–Només et puc dir que els russos en tenen moltes més.

Arribem a un punt indeterminat proper al front ucraïnès. És una zona de pobles gairebé fantasma on pel carrer només es veuen soldats, més vehicles militars i gossos abandonats que lladren quan al cel negre se senten les explosions del front.

En una de les cases que abans de la guerra era d’algú, hi viuen joves que lluiten a Avdíivka, a la unitat de drons.

Les botes militars, plenes de fang, s’eixuguen a l’entrada. A la cuina tenen encès un dels fogons per escalfar-se i abunden les llaunes de begudes energètiques. A la sala principal, engalanada amb un arbre de Nadal talat dels boscos de Donetsk, dos soldats miren quatre pantalles enormes i manegen un comandament com si fos una PlayStation. Però no és un joc, és la guerra. “Estic intentant fer detonar una mina perquè la nostra infanteria pugui avançar”, diu el militar. Si això no fos el Donbass i fóssim a Barcelona, semblaria un gamer o un youtuber.

Uns quilòmetres més enllà, en un altre punt indeterminat proper al front ucraïnès, un altre grup de soldats viuen en una casa de camp rodejada per un estany. Abans de la guerra devia ser un lloc idíl·lic. Ara, a l’entrada, hi ha un check point militar. Res de llums, i mòbils desactivats. Se senten constantment explosions de fons. “És la nostra artilleria”, diu algú.

“Som de la intel·ligència militar”, es presenten. Són els que recopilen informació de l’enemic. No donaran més detalls.

Kalàixnikovs i llums de Nadal

Dormen en lliteres en una estança construïda sota terra. Hi ha un kalàixinikov a sobre de cada llit, per si la nit es complica. Alguns s’han posat llums de Nadal per decorar la llitera. D’altres busquen intimitat cobrint-se amb tovalloles. Passen el temps lliure al mòbil: enganxats al TikTok, al Telegram, a l’Instagram, al Tinder.

“Tenim poc temps lliure aquí”, diu el soldat Mykola, de 27 anys i vingut des de Kíiv. Fa quatre mesos que està destinat a Avdíivka. Té una foto de la seva filla de fons de pantalla.

–Has pogut anar a veure-la aquest Nadal?

–No, hem estat aquí enfeinats.

–No heu pogut celebrar-los?

–La nit de Cap d’Any vam fer un sopar, però abans de les dotze ja estàvem tots dormint. Estem cansats. No són temps de ballar.

Les tropes ucraïneses tenen 30 dies de permís en tot l’any per anar a veure les seves famílies. Acostumen a dividir-los en dos permisos de quinze dies cadascun. El soldat Mykola ja sap quan podrà anar a veure la seva dona i la seva filla: quinze dies al maig i quinze dies a l’agost.

“Per què el papa no ve a buscar-me mai a l’escola?”, pregunta a la mare el fill del soldat Student. El nen té sis anys. Fa gairebé dos anys que no veu el seu pare. “Jo vaig néixer en un hospital normal”, em diu el soldat Student. A Ucraïna, hi ha molts homes que s’excusen d’allistar-se voluntàriament a l’exèrcit perquè diuen que no han nascut per ser militars. “Jo tampoc, abans treballava construint mobiliari infantil”. Però prefereix que el seu fill mai es faci una altra pregunta: “Papa, per què no vas lluitar per nosaltres?”