Morts, complicitats i solidaritat flexible
Uns especulen amb vides humanes i els altres amb vots. Una vegada més la Comissió Europea ha apuntat cap a les màfies que trafiquen amb els migrants al Mediterrani, però ha passat de llarg sobre la responsabilitat dels qui els deixen morir a alta mar. Cada nou naufragi és una llosa més sobre la incapacitat política de pactar una política migratòria europea necessària, amb vies d’entrada legals, solidaritat entre estats membres i respecte a la legislació internacional. Culpar les màfies i fiar-ho tot a la militarització de Frontex és el fracàs definitiu. I cada nova composició de majories polítiques a la UE és més euroescèptica i més radical contra la immigració que l’anterior.
El president espanyol, Pedro Sánchez, anunciava aquesta setmana que espera que la Unió Europea pugui tancar el pacte de migració i asil, que porta gairebé una dècada bloquejat, durant la presidència espanyola de la UE que començarà l’1 de juliol. De moment, els 27 ministres de l’Interior van arribar a un principi d’acord, el passat dia 8 a Luxemburg, per intentar desencallar-ho. Es tracta, però, d’un acord que enterraria definitivament la solidaritat entre estats membres i consagraria les polítiques de blindatge de fronteres i l’acceleració de les expulsions cap als països d’origen o de trànsit.
Amb la proposta dels 27, s’acaben les “quotes d’acollida” i es treuen de la màniga el concepte de “solidaritat flexible” perquè les capitals puguin decidir si accepten o no reubicar sol·licitants d’asil, encara que si no ho fan hauran de pagar una multa.
Un pacte vergonyós i incomplet perquè continua sense donar solucions reals que endrecin una immigració necessària. Tot i això, Polònia i Hongria hi van votar en contra perquè no volen discutir de res més que no sigui reforçar el control de fronteres. La màxima preocupació al Consell, però, era Itàlia.
Meloni i Tunísia
L’arribada de migrants a les costes italianes, molts d’ells en vaixells que surten de Tunísia o Líbia, s’ha més que duplicat aquest 2023 i arriba gairebé a 54.000 persones des de principis d’any. Giorgia Meloni va decretar l’estat d’emergència per poder accelerar les deportacions, i només aquest mes ja ha viatjat dues vegades a Tunis. L’última vegada, acompanyada de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i el primer ministre holandès, Mark Rutte, que van anar a oferir un nou paquet de mil milions d’euros al president tunisià, Kaïs Saïed, a canvi d’estrènyer el control dels seus ports. Més diners per a un Saïed, en plena deriva autoritària i persecució de crítics i dissidents, que és el primer d’alimentar el discurs d’odi contra la migració subsahariana.
Mentrestant, la UE contribueix activament a erosionar el principi del dret d’asil i ho fia tot a la resposta securitària de Frontex, l’agència de la UE que ha crescut més, en pressupost i efectius, els últims anys. El debat polític europeu torna a estar ara en mans de l’Eurocambra, que porta anys pressionant per aprovar un acord d’asil molt més ambiciós, i reclama flexibilitzar el sistema de Dublín per evitar que tota la pressió recaigui en els països d’entrada.
