La mort s’acumula a Ucraïna, que necessita més soldats al front

Enviat especial a KíivLes ficcions bèl·liques de Netflix es barregen amb la realitat a Ucraïna.

“No, no vull saber el teu nom”, li deia el paracaigudista nord-americà Frank Perconte a un jove soldat acabat d’arribar al front d’Alsàcia l’hivern del 1945. “Tots em dieu el vostre nom, i l’endemà ja esteu morts”. L’escena apareix en el vuitè capítol de la sèrie Band of brothers, un retrat íntim de la vida d’una companyia de l’exèrcit dels Estats Units enviada a lluitar a la Segona Guerra Mundial.

“He de parlar en passat de molts dels meus companys que he conegut aquí. D’un dia per l’altre, ja no hi som”, em diu per WhatsApp un jove soldat ucraïnès que fa gairebé dos anys que lluita al front de Bakhmut. Abans de la guerra, era arqueòleg i treballava de guia al Museu d’Història Nacional d’Ucraïna. Ara estudia la fragilitat i la fugacitat humana: “El pitjor de tot és quan et diuen que un company amb qui havies estat dues hores abans ha mort en combat”.

A les trinxeres ucraïneses, a l’avançada Europa dels smartphones i de la intel·ligència artificial, s’ha arribat a morir a ritme de Segona Guerra Mundial. També s’han vist imatges que superaven la ficció, com el vídeo que retituejaven aquesta setmana portals de l’exèrcit de Kíiv: un gat menjant-se el cadàver d’un militar rus abandonat en algun punt proper a la ciutat d’Avdíivka, al fred Donbass.

“El 2024 haurem guanyat i a Hollywood faran pel·lícules sobre nosaltres”, bromejava, el passat mes de febrer, un joveníssim soldat amb qui vaig compartir viatge en un autobús cap al Donbass.

En unes hores, Ucraïna encetarà el 2024 i la pel·lícula sembla bastant diferent. Res fa pensar que, aquest any, l’exèrcit de Volodímir Zelenski –que fa anys rodava sèries que ara es troben a Netflix– pugui vèncer les tropes russes.

“La guerra serà llarga”, semblava que diguessin els més de 150 projectils que Vladímir Putin va llançar divendres per tot Ucraïna en un dels bombardejos més massius des de l’inici de la invasió. Les guerres són, sobretot, mortíferes.

La gent plorava el matí d'aquest dissabte a la ciutat d’Obúkhiv, a la regió de Kíiv. Una bandada de coloms sobrevolava insistentment la plaça principal, com si volguessin dir alguna cosa. S’hi enterrava el soldat Yurii, comandant del batalló 135 de la Brigada d’Infanteria ucraïnesa. Va morir el 15 de maig al front de Bakhmut, víctima de l’artilleria russa, però el seu cadàver no va poder ser recuperat ni identificat fins ara. Els veïns s’agenollaven quan el taüt, tancat i cobert amb una bandera ucraïnesa, entrava a la plaça. És impossible reproduir en aquestes línies la solemnitat de l’acte.

“Ell és una altra víctima del verí rus de què ens hem de defensar”, deia un dels mossens de la cerimònia, vestit amb una túnica daurada. Un altre dels religiosos recordava que al soldat Yurii, de 55 anys, li agradava anar a pescar i a buscar bolets.

Qui més plorava quan sentia els discursos era la dona del difunt, que va remoure cel i terra perquè l’exèrcit ucraïnès recuperés el que quedava del cos del seu marit. Pels altaveus sonava la lletra d’una cançó habitual en els funerals militars, que es repeteixen arreu del país:

Oh mare, no em renyis ara.

Ja em renyaràs el dia que la mort em vingui a buscar.

Jo no sé, mare, on moriré.

Només sé que serà en una terra aliena.

Oh, mare, llavors qui em farà la tomba?

Els militars que lluitaven a la brigada d’infanteria comandada pel soldat Yurii s’ho miraven des de la distància. Probablement van ser ells els primers d’avisar la família de la mort. Els militars comparteixen entre ells els contactes de Telegram i WhatsApp dels seus familiars i demanen als companys de batalla que els avisin si algun dia moren. La comunicació oficial, a través d'una trucada, triga més i sol arribar quan les famílies ja coneixen la notícia.

“Som infanteria, hem estat en les pitjors batalles”, es resignava la soldada Viktoria mentre consumia un cigarret. Acabat el funeral, la majoria se’n tornaven al front. Pensar-ho es feia inevitable: ¿qui serà el següent?

El debat del 'capuccino'

També s’ho pregunten els milions d’homes d’entre 18 i 60 anys que viuen a l’interior de les fronteres ucraïneses i a qui la llei marcial impedeix marxar: ¿qui serà el següent d’anar a la guerra?

Zelenski necessita més carn de canó per enviar al front. La guerra pesa, desgasta, deteriora, i després de dos anys, les tropes comencen a ressentir-se’n: els que no han mort o han quedat mutilats, estan exhaustos perquè han de lluitar durant mesos sense que els hi donin permís per visitar les famílies.

L’exèrcit de Kíiv, que ha intensificat les campanyes de reclutament, demana entre 450.000 i 500.000 nous soldats per plantar cara a les extenses tropes de Vladímir Putin, plenes de presoners que lluiten a canvi de la llibertat i, si cal, de mercenaris.

La manca de soldats ha revifat el que a Ucraïna es coneix com el debat del capuccino: ¿pots gaudir de prendre un capuccino en una terrassa de Kíiv mentre tongades de persones moren cada setmana al front? Més fàcil: ¿pots escapolir-te de la guerra mentre altres la pateixen?

“Molta gent ha oblidat que hi ha una guerra”, es queixa el soldat Dmitró, que demana utilitzar aquest nom fictici per protegir la seva identitat. Fa onze mesos que lluita en algun punt del front de Kúpiansk, al Donbass. En una altra vida, treballava com a advocat a Berdiansk. “Quan anem a alguna ciutat gran, una mica allunyada del front, veiem que allí no hi ha la guerra que nosaltres patim: fins i tot les discoteques estan obertes, i la gent balla, beu i riu. Això em fa sentir incòmode”.

– Quina és la guerra que tu veus?, li pregunto.

– La guerra que jo veig són bombardejos constants, trinxeres fredes, companys morts i mutilats, ciutats destrossades...

– Què és el pitjor?

– La incertesa sobre el futur. No sé què estaré fent demà. No sé on seré d’aquí un mes. I també els meus pares: no veure’ls. Ja fa dos anys que no els veig. Viuen en zones ocupades pels orcs [soldats russos]. Jo només lluito per alliberar-los.

– Estàs cansat?

– Físicament? No. Moralment? Sí, sovint, esclar.

“Jo vull continuar vivint”

Seria interessant que el soldat Dmitró conegués un altre jove ucraïnès que també demana utilitzar un nom fictici: l’Artem.

Té 27 anys i és un dels molts homes que tenen por de ser cridats a files. “Si m’envien a una trinxera, em matarien de seguida. I jo vull continuar vivint”. El desenllaç de dos amics seus que van ser mobilitzats no l’ajuda: un va morir enxampat per un projectil rus a Bakhmut, a l’acte; l’altre, consumit per l’estrès, es va enganxar a les drogues i va acabar morint de sobredosi.

Es calcula que 40.000 homes ucraïnesos en edat d’anar a la guerra han intentat fugir des que va començar la invasió. 20.000 van ser detectats i empresonats tal com dicta la llei marcial. Els altres 20.000 van aconseguir-ho gràcies, sobretot, a suborns i falsificacions. Alguns, directament, van sortir del país travessant muntanyes i rius.

“Jo intento no sortir del centre de Kíiv”, confessa l’Artem. Creu que és difícil que la policia l’aturi i li demani la documentació si només es mou pel centre de la capital en un horari prudent.

– I si la policia o l’exèrcit t’acaba parant?, li pregunto.

– Un advocat em va dir que no tinc per què ensenyar la documentació si no tenen un motiu justificat.

– I si t’arriba una citació a casa?

– No ho sé. Jo no tinc pensat subornar ningú ni intentar fugir. Suposo que acabaria anant a l’exèrcit. Em sabria greu pels meus pares, perquè patirien molt. Però suposo que, al final, tots els soldats que estan lluitant ara també tenen pares.

Aquest dissabte tornaven a sonar les sirenes antiaèries a Kíiv, i ningú s’immutava. Totes les guerres s’acaben normalitzant, també per a aquells que les pateixen. A la plaça Maidan, al centre de la capital, a la cafeteria Aroma Kava, més d’un es prenia un capuccino. Costen 80 hrívnia –la moneda ucraïnesa–, que equivalen a 1,90 euros. Els italians no estarien gaire contents: els fan bastant aigualits.