"La mort de l'Emma no va ser un accident: els russos ens van atacar"

Sloviansk (Ucraïna) / Barcelona“Un segon abans de l’explosió vaig sentir alguna cosa. El míssil va impactar al vehicle i vam bolcar. Jo anava a la part del darrere i vaig poder sortir de pressa del cotxe. Notava que em cremava tot el cos: la cara, les cames, els braços”. Ruben Mawik no pot evitar sentir-se culpable. Ell va sobreviure, encara que arrossegarà lesions tota la vida, però els seus companys, la barcelonina Emma Igual i el canadenc Anthony Tonko Inhat ja no hi són. Van morir el 9 de setembre quan el cotxe amb què evacuaven civils de la primera línia de front al Donbass va rebre l’impacte d’un projectil. Ell no té cap dubte que va ser un atac deliberat: “Els russos ens van atacar, no va ser un accident”, remarca amb la veu entretallada.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai

Inscriu-t’hi

Tres setmanes després, el paramèdic alemany, de 20 anys, acaba de sortir de l’hospital i es recupera de les ferides a casa seva, a Dormund. Encara es pregunta per què no li va tocar a ell. “Penso: '¿I si no ho haguéssim fet així? ¿I si m’hagués assegut en un altre lloc? ¿I si?…'” Molts condicionals ressonen al seu cap, com el brunzit que no li ha marxat de les orelles des de l’explosió mortal que li va destrossar els dos timpans. Ara només pot seguir una conversa si li parlen de prop i lentament i encara no sap si l’hauran d’operar per treure-li la metralla que li ha quedat incrustada en diverses parts del cos. “Ara ja no ploro, però encara em fa molt mal. Sí que vaig plorar molt el dia que vaig marxar d’Ucraïna”. 

El quart cooperant que anava al vehicle, el suec Johan Mathias Thyr, també va poder sortir-ne i junts van buscar els seus companys. Van poder treure el cos del Tonko de dins del cotxe, que havia quedat destrossat, però entre el fum i les flames no van poder localitzar l'Emma: “Vam intentar mirar a tot arreu, però no la vam trobar”. Tement un altre atac, van fugir del lloc, malferits, i van caminar uns quants quilòmetres, mentre els continuaven disparant, fins que es van creuar amb uns soldats ucraïnesos que els van traslladar a un punt avançat d’atenció mèdica. Des d’allà van donar la notícia als seus companys: els havien atacat, el Tonko havia mort i no sabien on era l’Emma. 

Va ser el govern espanyol qui va anunciar unes hores després, la mort de la cooperant catalana després de rebre’n la confirmació verbal de les autoritats ucraïneses. Un escamot de soldats ucraïnesos havia tornat al lloc aquell mateix migdia i va recuperar el cos del Tonko, però tampoc havia pogut trobar les restes de l’Emma. No va ser fins al cap de 48 hores que un altre escamot va tornar-hi i va poder treure-la de dins del vehicle. 

Segons ha explicat a l’ARA en una conversa per Zoom el fiscal ucraïnès responsable de la investigació, Rosik Rotislav Serhiiovitx, “treure el cos de dins del cotxe va ser molt complicat perquè era en una zona de combats i sota bombardeig constant”. El fiscal confirma que les anàlisis d’ADN han corroborat que “un dels cossos trobats al lloc és de l’Emma”, però alerta que la investigació detallada dels fets és difícil a causa dels combats constants a la zona.

El cas és un dels que segueix Tribunal for Putin, una iniciativa d'entitats de drets humans ucraïneses que treballen per documentar crims de guerra. La seva directora, Anna Truixova, explica des de Kíiv que es pot traçar un patró d’atacs deliberats contra civils de les tropes russes. Tenim els precedents de la pizzeria de Kramatorsk, on van morir onze civils, o l'atac a l'hotel Reikartz de Zaporíjia, freqüentat per periodistes.

Com feia gairebé cada dia des que el març de 2022 va fundar l’ONG Road to Relief, Emma Igual, de 32 anys, i els seus companys aquell matí s’havien equipat amb armilles i cascos per dirigir-se als pobles a la primera línia de front. En aquella ocasió s’adreçaven a la localitat de Txasiv Iar per avaluar la situació dels pocs civils, la majoria gent gran, que encara vivien a l’est de Bakhmut, un dels llocs més calents de la guerra d’Ucraïna. Els oferien ajuda humanitària, una clínica mòbil i, si volien, els evacuaven.

Un cotxe civil

El jove paramèdic explica que anaven amb un cotxe civil britànic sense camuflatge ni res que el pogués confondre amb vehicle militar. Creu recordar que a la part del darrere portava el logotip de l'ONG, però està convençut que encara que les tropes russes l’haguessin vist, no els hauria protegit: “Ataquen tothom i, com més s’allargui la guerra, més cruel es tornarà”. L’organització es dedicava sobretot a evacuar civils, però també havien assistit soldats ucraïnesos ferits.

El fiscal ucraïnès diu que no pot revelar detalls de la investigació pel secret de sumari, però assegura que encara que l'ONG ajudés també els militars, la mort de la catalana no deixarà de ser investigada com un crim de guerra: “L’Emma era una civil morta en una zona de combat i això és el que compta”.

El record de l’Emma

“L’Emma era una dona tenaç, molt pencaire i intrèpida”, explica per telèfon Michael Westermeyer, un voluntari de 33 anys estatunidenc que feia de traductor i conductor amb Road to Relief. Però el que més en vol destacar és la seva qualitat com a persona: “Hi havia voluntaris que estaven cansats, traumatitzats i ferits... i quan ens reuníem a la nit a la base ella, si calia, s’hi quedava parlant tota la nit. I a les 7 del matí la trobaves treballant amb el seu portàtil”, diu. “Feia que tothom se sentís especial i no esperava que ningú l’hi agraís. A Ucraïna he trobat molta gent heroica, però ningú tan humana com ella”.

No vol parlar de les motivacions ideològiques de la cooperant catalana per jugar-se la vida a Ucraïna, però deixa clar que la seva actuació sempre era humanitària: “Al marge del que pensés, ajudava tothom, tant si portaven banderes ucraïneses com russes”. Tampoc vol que es pensi que era una irresponsable: “No tenia por de res, però no era temerària i encara menys amb la vida dels altres. No és casualitat que li hagi tocat a ella: mai exposaria algú més que a ella mateixa. Si creia que un lloc era perillós, hi anava ella. El Donbass és un lloc terrorífic i sempre em vaig sentir segur seguint-la”, resumeix Westermeyer.

Road to Relief, l’ONG de la qual Igual era cofundadora i directora, va començar com una petita operació d’evacuació de civils i a mesura que passava el temps i rebia més donacions es va dedicar també a distribuir ajuda humanitària a les poblacions prop del front al Donbass i més tard va muntar també una clínica mòbil. 

Saphryn, un jove fotògraf japonès que també col·laborava amb Road to Relief, era a la base de l’ONG a Sloviansk quan es va assabentar de l’atac: “Ens vam posar a tremolar i vam quedar en xoc”. De la cooperant, en destaca que “podia construir un equip del no-res i que va muntar la principal onagé estrangera que treballava al front”. “Estava absolutament implicada en aquesta tragèdia”, diu, des que va arribar a Kíiv el març del 2022, pocs dies després de l’inici de la invasió russa. Amb els quinze voluntaris que col·laboren amb l’ONG s’han proposat continuar la tasca i ara estan centrants a preparar un homenatge pels companys morts els pròxims dies.

En una entrevista al portal jueu Jewish Chronicle del juliol, Emma Igual havia recordat la figura de la seva àvia, que quan era adolescent va ser l’única de la família que va sobreviure als camps de concentració nazis a Àustria. “Em vaig criar amb aquesta història, pensant com deu ser la vida d’un refugiat o d’un orfe, i decidida a ajudar la gent que visqués coses semblants al que va viure la meva àvia”, deia. 

Amb els refugiats a Grècia

Potser això va ser una de les coses que va empènyer Igual a deixar Barcelona el 2016 per anar a Grècia a ajudar els refugiats. Va ser a Atenes on va travar amistat amb el fotògraf Jordi Varkas, que havia viscut uns anys a Girona. “Sempre lluitava contra les tristeses del món. Aquí va adoptar una noia siriana i els seus tres germans. Tenia una història molt trista i per a l’Emma era la seva filla”, recorda. Ara la noia té 19 anys. 

La mateixa cooperant havia explicat que la feina era la seva “primera, segona i tercera prioritat i que les seves relacions personals havien d’encaixar-hi, perquè és el que em fa sentir viva”. També a Grècia va conèixer l’economista Luís López Puerta: “Mai havia conegut ningú amb un cor tan gran. Casa seva sempre era oberta per tothom que necessitava ajuda”, recorda. “Tenia molt de magnetisme, encara no me’n sé avenir”. 

Abans de Grècia i Ucraïna, Emma Igual havia demostrat el seu compromís social a Barcelona. Entre 2010 i 2012 havia estat coordinadora de joves d’Amnistia Internacional a la Universitat Autònoma de Barcelona, després va militar a les joventuts d’Iniciativa per Catalunya i més tard va organitzar a la capital catalana DiEM 25, el moviment europeu de Yannis Varufakis. Quan va marxar a Grècia va ser Daniel Cruz qui li va fer el relleu com a coordinador: "L'Emma tenia tantes ganes de canviar el món i tenia tanta pressa que els tempos de la política no li servien. El seu llegat de generositat i passió ens inspira a continuar treballant per un món més just i solidari”.

El seu