Morir a Escòcia: l'últim servei d'Elisabet II a la unitat del regne?

LondresAlexander Douglas-Hamilton, duc de Hamilton, ha dipositat aquest dilluns damunt del taüt d'Elisabet II la corona d'Escòcia. Immediatament després, ha començat el servei religiós en memòria de la reina a la catedral de Saint Giles. La darrera vegada que es va fer servir aquesta corona va ser el 1649, per a l'entronització de Carles II, rei d'Escòcia, posteriorment monarca també d'Anglaterra des de la restauració del 1660. La joia forma part dels anomenats Honours of Scotland.

"Aquesta corona, que s'està utilitzant com a símbol de la monarquia escocesa, és la més antiga de tot el Regne Unit. I exhibint-la s'està llançant un missatge molt interessant", diu a l'ARA el professor d'història d'Escòcia de la Universitat de Dundee Alan MacDonald. "Però això ho veiem perquè és una conseqüència directa de la mort de la reina a Escòcia. Tot hauria estat molt diferent si hagués mort a Windsor o Sandringham o al Palau de Buckingham", rebla.

¿Un gir inesperat o no tant?

¿Un gir en la història, doncs? ¿Una manifestació accidental de la pluranacionalitat del Regne Unit, que la monarquia entoma sense trauma i que, a més, aprofita en benefici d'un estat en risc davant de les qüestions constitucionals que enfronten als governs d'Edimburg i Londres, amb la demanda d'un nou referèndum a Escòcia, i d'una possible (a mitjà o llarg termini) unificació d'Irlanda?

¿Es podria apuntar, fins i tot, que el darrer acte de servei de la reina a la unitat del seu regne ha sigut morir-se a Escòcia? "Possiblement, el que ha fet ha sigut posar de manifest que hi havia una forta connexió entre la difunta reina i Escòcia. Si això ha de tenir algun efecte durador, haurem d'esperar per veure-ho", afegeix MacDonald.

El politòleg i catedràtic de la Universitat d'Edimburg Michael Keating també hi veu un simbolisme important, no només per la corona damunt del taüt sinó també per la presència de la saltire, la bandera d'Escòcia, a la catedral de Saint Giles. "Una altra qüestió és la monarquia i la independència. Perquè cal recordar que fins i tot els nacionalistes d'Escòcia donen suport a la monarquia, ja que creuen que Carles III podria ser el rei d'una Escòcia independent, fet perfectament constitucional al nostre país. Igual que Carles III és el rei del Canadà o d'Austràlia. Per tant, la independència té molt poc a veure amb la monarquia".

En efecte, el Partit Nacional Escocès, en el primer referèndum, celebrat el 2014, apostava perquè Elisabet II fos la cap d'estat en cas de victòria del sí. La mateixa ministra principal, Nicola Sturgeon, del Partit Nacional d'Escòcia (SNP), independentista, ha elogiat la reina aquests dies, per activa i per passiva, i ha recordat els seus vincles històrics i afectius amb Escòcia.

Però ¿continuarà amb la mateixa posició ara que la corona ha canviat de cap? Tristan Grey és portaveu del moviment Our Republic, que treballa no només per la independència sinó també per la república. El seu parer divergeix del de Keating. "És possible, i fins i tot probable, que l'SNP faci un pas cap al republicanisme. Crec que Carles III és un home profundament impopular. I això és tan cert per a Escòcia com per a qualsevol altre lloc. I facilitarà que l'SNP canviï de posició; coincidirà així amb la dels Verds, que sempre han estat un partit republicà i independentista".

Arrels escoceses de Carles III

Un judici que ni l'historiador MacDonald ni el politòleg Keating comparteixen. "La relació entre Escòcia i Anglaterra no és la d'un país conquerit i el seu conquistador, sinó que té les arrels en un rei d'Escòcia que hereta el tron anglès", diu el primer. "Per explicar per què l'SNP es manté favorable a la monarquia, s'ha d'entendre que la britànica és d'alguna manera, pel que fa a la seva història, més escocesa, que no pas anglesa". De fet, els ancestres de Carles III es remunten al 1603, en tant que descendent de Jaume VI d'Escòcia.

El futur del Regne Unit, però, tal com es coneix ara no depèn tant de la història com del futur comportament del nou rei i del nou govern. De moment, les enquestes sobre la independència d'Escòcia continuen frec a frec, al voltant del 50%. Liz Truss no és gaire més popular, i potser fins i tot encara menys, que Boris Johnson al nord de la frontera. Però en "l'improbable" cas que el Tribunal Suprem autoritzés el referèndum que Sturgeon vol fer l'octubre del 2023, "no serà vinculant", diu Michael Keating. El seu pronòstic és que, almenys fins després de les pròximes eleccions, Downing Street no voldrà sentir a parlar de cap nou plebiscit. "Per a l'any vinent o per als dos següents, la situació està completament bloquejada".

Si els independentistes a Escòcia són el 50%, els republicans al Regne Unit no arriben al 25% o 30%. Potser encara molt menys després de la propaganda per terra, mar i aire al voltant de la monarquia desplegada per la BBC i la immensa majoria de mitjans de comunicació del país. Tanta, que sembla que ni tan sols s'accepti la crítica. Diumenge a Edimburg dues persones van ser detingudes perquè protestaven contra la Corona. I aquesta tarda n'han arrestat una altra per cridar al pas del seguici fúnebre: "Andreu és un vell malalt", una referència a l'escàndol de presumpta violació i abusos en què s'ha vist esquitxat els darrers anys.