Del món rus al món serbi: la pròxima amenaça per a Europa?

BelgradEntre les justificacions que ha utilitzat el president rus, Vladímir Putin, i el seu entorn per legitimar la invasió d'Ucraïna figura atribuir-se el dret a protegir els ciutadans ètnicament russos que viuen més enllà dels confins de la Federació Russa, però que formarien part del "món rus". En concret, en un primer moment, es tractava dels habitants de les províncies ucraïneses del Donbass, que després va ampliar les de Kherson i Zaporíjia. Per això han remodelat el vell concepte del món rus, que en origen era únicament cultural i religiós, però no polític.

A Sèrbia, un tradicional aliat de Moscou i actualment el país més pro-Kremlin d'Europa, recentment s'ha posat de moda entre els mitjans de comunicació i un sector de la classe política el concepte del món serbi. Per als experts, no hi ha dubte que la inspiració ve de Rússia, ja que aquí la seva popularització és molt recent. “Vaig fer una investigació, i el primer a utilitzar el terme va ser un mitjà de comunicació de Montenegro. Després, els últims anys s'ha anat estenent”, explica Serdjan Cvijic, investigador del Centre per la Política i la Seguretat de Belgrad.

Als Balcans, aquest concepte ha tingut des del principi unes ressonàncies molt alarmants, ja que es pot assimilar intuïtivament al de “la Gran Sèrbia” dels anys noranta. Aquest va ser el terme que va utilitzar llavors el president de Sèrbia, Slobodan Milosevic, per justificar la seva participació o suport en les sagnants guerres que van acompanyar el desmembrament de Iugoslàvia.

En cap lloc aquesta doctrina va tenir uns efectes tan sinistres com a Bòsnia i Hercegovina, on les milícies serbobosnianes van dur a terme una política de neteja ètnica dels altres grups ètnics, sobretot els bosnians –de religió musulmana–, amb l'objectiu d'annexionar la llavors recentment independitzada Bòsnia i Hercegovina a Sèrbia. En total, s'estima que més de 100.000 persones van morir a la guerra de Bòsnia.

L'objectiu de la unificació

L'actual ministre serbi de l'Interior de Sèrbia, Aleksandar Vulin, no té inconvenients a equiparar el "món serbi" a “la Gran Sèrbia”, i en repetides ocasions ha dit que el repte dels polítics de la seva generació és el d'“unificar tots els serbis sota un mateix estat”. Quan la premsa estrangera els pregunta l'opinió, els dirigents serbis es limiten a dir que les paraules de Vulin representen "una opinió personal i no reflecteixen la política del govern". Des de fa més d'una dècada, Sèrbia és governada pel president Aleksandar Vucic, de tendència populista i nacionalista.

Els Acords de Dayton, que van posar fi a la guerra de Bòsnia el 1995, van establir la creació d'una entitat autònoma sèrbia, la República Srpska, on viuen la majoria dels 1,2 milions de serbobosnians. Després d'anys jugant amb la idea de la secessió, el seu líder, el populista serbobosnià Milorad Dodik, va anunciar a finals de l'any passat l'inici d'un procés independentista que havia de començar amb la retirada d'algunes institucions nacionals. Entre els seus plans, la creació d'un exèrcit propi, cosa que va fer sonar totes les alarmes a la comunitat internacional.

Ara bé, l'analista Cvijic considera que s'ha exagerat el perill real d'una secessió que podria tornar a encendre els Balcans, la regió europea de fronteres més disputades i inflamables: “Dodik no està boig ni és ximple. Sap que si declarés la independència perdria el poder. Rússia no té tropes a Sèrbia, la UE sí. Ell utilitza l'amenaça de la secessió per motius polítics interns i com a estratègia per obtenir concessions”.

El valor sentimental

Tot i que a Sarajevo es creu que Belgrad incita les aspiracions secessionistes, el govern de Vucic, que negocia la seva adhesió a la Unió Europa, ho nega categòricament. "Defensem el principi d'integritat territorial recollit en la legalitat internacional per a tots els Estats, i això inclou Bòsnia", assegura una alta autoritat sèrbia en una entrevista amb l'ARA.

Segons l'analista bosnià Jasmin Mujanovic, els moviments de Dodik estan marcats per les seves relacions estretes amb el Kremlin: “Dodik va ser informat de la invasió d'Ucraïna amb antelació, i si els plans de Putin haguessin sortit bé, probablement hauria declarat la independència. Només la contundència de la resposta europea, i sobretot les sancions, el van aturar”.

No obstant això, a curt termini, potser el risc més gran per a la seguretat dels Balcans es troba en el conflicte latent entre Sèrbia i la República de Kosovo, l'antiga província sèrbia que va declarar la seva independència el 2008 amb el suport de Washington, però que Belgrad mai ha reconegut. A l'estiu va haver-hi disturbis per la voluntat de Pristina d'imposar a la minoria sèrbia els documents d'identitat i les matrícules kosovars. La disputa es va resoldre amb un acord in extremis fa només una setmana. Encara que aquesta comunitat representa només el 5% de la població de Kosovo, aquest territori ocupa un lloc gairebé sagrat al “món serbi”. El medieval Regne de Sèrbia hi va lliurar algunes batalles històriques, i per això allà se situen diversos monestirs i esglésies de gran valor sentimental per als serbis.