El moment més dolç de l'extrema dreta europea: "Arribar al poder és possible"

BarcelonaL'extrema dreta europea viu el seu moment més dolç des de la Segona Guerra Mundial. La seva bossa de votants va en augment, i la recent victòria de Giorgia Meloni a Itàlia, que la situa de facto com a primera ministra de la tercera economia de la Unió Europea, dona ales al moviment. "Arribar al poder és possible", celebrava l'endemà de les eleccions italianes l'ultradretà francès Éric Zemmour.

"Si mirem resultats electorals, mai des del 1945 han tingut tant consens, ni han arribat al govern de diversos països", afirma a l'ARA el professor d'història contemporània de la UB i expert en ultradreta Steven Forti. A Hongria, l'ultraconservador Viktor Orbán fa més d'una dècada que governa; a Polònia, l'extrema dreta controla l'executiu des del 2015, i a Itàlia, és qüestió de setmanes. Mentrestant, a França, Espanya, Suècia i altres països europeus, la ultradreta populista, malgrat que es manté a l'oposició, gaudeix d'un percentatge de vots "que no es pot comparar amb el que tenien fa tan sols set o vuit anys", indica l'analista.

És cert que hi ha països on la ultradreta ha perdut pes, com és el cas de Noruega i Dinamarca: el Partit del Progrés noruec va registrar l'any passat els pitjors resultats des del 1993 després d'haver format part del govern conservador, i el Partit Popular Danès també va caure en picat a les últimes eleccions després de gairebé dues dècades com a soci extern dels diversos governs de dretes. Però això ha sigut a costa que la resta de partits els hagin comprat el discurs, especialment pel que fa a la immigració.

Aquesta "ultradretització del debat públic" és un dels factors que expliquen l'augment en el suport d'aquest tipus de partits, segons destaca Forti, que assenyala que "no és només perquè l'extrema dreta hagi sabut introduir el seu relat, sinó que els partits tradicionals –també de la socialdemocràcia– i els mitjans de comunicació també hi tenen responsabilitat". "L'extrema dreta s'ha normalitzat, i ara és percebuda per una part de la població com una força legitimada per governar", afegeix. Alhora, però, subratlla que el fenomen de l'extrema dreta no és nou a Europa: "A Itàlia, per exemple, és cert que Meloni ha multiplicat per sis els resultats del 2018, però molts d'aquests vots venen de la Lliga de Salvini, que també és ultradreta".

Forti afirma que cal tirar enrere dues dècades per entendre les causes que hi ha darrere del creixement de la ultradreta: les conseqüències del model econòmic neoliberal, que ha comportat una retallada en polítiques socials; la reacció cultural a la globalització –amb la immigració i els valors al centre del debat–; la desconfiança cap a les institucions democràtiques i la creixent sensació d'inseguretat davant els ràpids canvis mundials, tant tecnològics com geopolítics.

El dilema dels conservadors

Segons Forti, els partits conservadors tradicionals s'enfronten a un gran dilema, que serà el que definirà l'evolució de la ultradreta els pròxims anys: "Per primera vegada tenen un competidor més a la dreta i han de decidir què fer: ¿s'hi enfronten, s'hi alien o li compren el discurs?". Això és el que està passant ara mateix a Suècia, on el partit xenòfob, populista i d'arrels neonazis Demòcrates de Suècia ha fet el sorpasso als Moderats (conservadors) com a principal partit del bloc de la dreta –el segon amb més força al Parlament– i té la clau de la negociació per a la formació de govern. Tot i que no s'espera que acabi formant part de l'executiu, sí que s'assegurarà de tenir una influència destacada durant la legislatura, perquè el seu suport serà essencial per a la supervivència del govern durant els pròxims quatre anys.

Els amics de Putin a Occident

Històricament, aquests partits han estat els principals aliats de la Rússia de Vladímir Putin a Occident, i la tendència a l'alça de la ultradreta europea els últims mesos semblava que donava ales al líder del Kremlin. En alguns casos encara és així: el cas més clar és el de Viktor Orbán, el primer ministre d'Hongria, la principal pedra a la sabata de la UE a l'hora de castigar Moscou per la invasió d'Ucraïna. Però la tendència general ha sigut desmarcar-se'n i, almenys de cara a la galeria, demostrar que la bona sintonia amb Putin són coses del passat. Tot plegat té una lògica electoral molt clara, tenint en compte que el suport o la simpatia dels votants dels partits populistes de dretes a Europa cap a Rússia i cap a l'inquilí del Kremlin ha caigut en picat els últims dos anys, però especialment arran de la guerra.

Segons una investigació recent de Pew Research Center, els simpatitzants d'aquestes formacions continuen sent els que expressen unes opinions més favorables respecte a Rússia i a Putin, però aquest suport ja no es pot donar per descomptat. La caiguda és especialment pronunciada a Itàlia: mentre que el 2020 un 62% dels votants de la Lliga de Matteo Salvini expressaven opinions favorables respecte a Putin, ara és un 10%. "A tots els països europeus s'ha fet molt més difícil defensar Rússia, crec que hi ha una reacció genuïna contra la invasió, vista com un fet fora de qualsevol esquema racional", afirma Eleonora Tafuro, experta en Rússia a l'Institut Italià d'Estudis Polítics Internacionals (ISPI). "Hi ha una base de shock entre aquests polítics [que havien tingut una relació molt pròxima a Putin], però també una base d'efecte social: ja no és acceptable dir que dones suport a Rússia, ni tan sols entre els populistes d'extrema dreta", considera.