Mig segle dels Le Pen a França
L'actual dirigent del Reagrupament Nacional, Marine Le Pen, visibilitza la distància amb el seu pare, primer líder de l'ultradreta francesa
ParísEn ple segle XXI, l’extrema dreta viu un boom inèdit a Europa. Però hi havia una època, als anys 80, en què l’ascens del Front Nacional (FN) francès de Jean Marie Le Pen –ara rebatejat com a Reagrupament Nacional (RN)–, era una excepció. Els temps canvien i ara el partit viu el moment més brillant de la seva història: ha aconseguit ser la primera força de l’oposició a França de la mà de Marine Le Pen, filla del seu primer líder. L'RN ha celebrat aquesta setmana els seus 50 anys d’existència i ho ha fet sense fer massa soroll i amb la destacada absència de Le Pen pare.
“D’un partit contestatari, n’hem fet un partit preparat per governar. Avui vull retre homenatge a tots els militants que, des de fa 50 anys, han treballat per la causa nacional”, deia Marine Le Pen. La líder de la formació no ha volgut que els actes de celebració es convertissin en un homenatge al seu progenitor, de 94 anys, amb qui fa anys que manté una relació com a mínim tensa després d’haver-lo expulsat del grup el 2015 per haver afirmat que les càmeres de gas nazis eren només "un detall" de la Segona Guerra Mundial.
El distanciament del seu pare formava part de la seva estratègia de suavitzar la seva imatge i abandonar els postulats més radicals, com relativitzar l’Holocaust, per eixamplar la base de votants. Marine va canviar el nom del grup i no li va tremolar el pols per matar políticament el seu pare, popularment conegut com el Menhir. El va expulsar de la formació i va defensar que ella era més moderada, més presidenciable del que ho va ser mai Jean-Marie.
Només aquesta metamorfosi per intentar renegar del seu passat explica que el 50è aniversari del partit s’hagi fet sense grans festejos i sense el primer líder de l’extrema dreta francesa. “Sobre el fons, el Front Nacional encara és igual que l'FN de Jean-Marie Le Pen. El discurs del Primer de Maig de Marine Le Pen l’hauria pogut pronunciar jo”, afirmava el pare el 2016.
Amalgama de moviments radicals
El partit liderat per Le Pen pare, fundat a principis dels 70, poc després del Maig del 68, era en els seus orígens una amalgama de moviments radicals, que anaven des d’un grup d’estudiants neofeixistes a simpatitzants i col·laboracionistes nazis, passant per un grup terrorista contrari a la independència d’Algèria. Encara que sigui difícil d’imaginar, Le Pen era entre tots aquells extremistes la figura més moderada. Precisament per aquesta raó va acabar com a líder d’un partit que retia homenatge al feixisme italià. El logo de l'RN és una flama amb els colors de França copiada de la fiamma tricolore del Movimento Sociale Italiano, un partit d’origen feixista, i que ara Giorgia Meloni ha recuperat com a símbol. A les últimes eleccions, Marine Le Pen va optar per uns cartells electorals sense la flama ni el nom de la formació.
“Jean-Marie Le Pen no tenia cap perspectiva d’arribar al poder. Va començar amb un grupuscle minúscul i el va fer créixer fins a aconseguir que l’extrema dreta fos una veritable força política per primera vegada des del 1945, però no tenia cap possibilitat de governar, i ell ho sabia”, apunta el politòleg expert en extrema dreta Jean-Yves Camus.
Operació cosmètica
Ha plogut molt d'ençà que Le Pen pare va agafar les regnes de la formació d’ultradreta: en cinc dècades el partit ha patit una operació cosmètica molt estudiada, que l’ha portat a una quota de poder polític inèdit amb una estratègia que han copiat altres partits d’ultradreta com Germans d’Itàlia: deixar de banda les propostes més controvertides i projectar una imatge de moderació per captar el vot del centredreta. En el cas de França, fins i tot alguns votants d’esquerres van optar a les últimes eleccions per l’extrema dreta.
Tot i els intents per desdemonitzar el partit, el de Marine Le Pen continua sent una formació d'extrema dreta ultranacionalista i els seus postulats sobre immigració no han canviat, però la líder ha estat prou àgil per deixar de banda altres qüestions més controvertides –no només la relativització de l’Holocaust, també ha deixat de defensar la sortida de França de la UE– i per fugir de posicions conservadores en matèria de drets socials. I li ha funcionat. A diferència del seu pare, ella té l’ambició de governar. “Jean-Marie Le Pen té 94 anys. Va viure la Segona Guerra Mundial, va participar en les guerres d’Indoxina i d’Algèria. Marine Le Pen fa política per a altres generacions i ha entès que les coses que el seu pare deia impedien que molts conservadors el votessin”, destaca Camus.
Le Pen pare no s’ha deixat veure aquesta setmana, però a les seves memòries va demostrar el rancor que sent cap a la seva filla. D’ella diu que “no suporta que li portin la contrària” i que “no té confiança en ella mateixa”. El fundador de l’extrema dreta francesa assegura que Marine el va fer fora perquè era l’únic que li qüestionava les coses. “Jo era el seu únic oponent al nou FN. Per això em va expulsar”.