"El que més trobo a faltar al front no és el sexe": converses íntimes dels soldats ucraïnesos

Chasiv Yar (Ucraïna)Una guerra no és només batalles èpiques i gestes heroiques. La guerra sovint es troba en els detalls. Mentre els alts comandaments discuteixen estratègies i tàctiques, els soldats rasos viuen una realitat molt diferent. La seva rutina, a grans trets, es resumeix a idear noves formes de sobreviure sota un nombre creixent de bombardejos, atacs i ofensives de les forces russes embravides. Aviat es compliran tres anys de guerra. La fatiga impera i el temps per descansar es redueix cada cop més. L'alegria i la tranquil·litat escassegen, però part de la supervivència implica trobar espais per fer broma entre ells, recuperar moments simpàtics de la vida abans de la guerra. Hi ha una emoció especial en les converses que comparteixen els soldats que lluiten una guerra. Hi ha una emoció especial en les vides que es troben en un contacte tan íntim amb la mort.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai

Inscriu-t’hi

—Quin és el teu moment preferit del dia?, pregunto a un soldat ucraïnès que viu en un refugi blindat pròxim al front.

— Per mi, el millor moment del dia és quan me'n vaig a dormir.

Aquí, en aquest refugi de les trinxeres de Donetsk, sembla que tots han après a dormir en qualsevol condició.

Comença un nou dia. Sona l'alarma. Insistent. Són les sis del matí. Sembla que els soldats s'han adormit. Es desperten amb urgència i marxen cap a les posicions. El soldat Alexéi es desperta, murmura un parell de grosseries i, amb gest cansat, es posa els pantalons d'entre un munt de roba bruta. La porta del refugi s'obre de cop i es dirigeixen al vehicle. "És hora de deixar-nos anar", diu el seu company de guerra, l'Artem. A l'interior del cotxe, els militars posen la música a tot drap. Els altaveus fan ressonar amb força la música de Papa Roach: Quan et vegi esvaint-te en la foscor, deixaré una llum encesa per a tu. Totes les súpliques per abaixar el volum són ignorades. “Ho sento, si un dron enemic ens troba, vull que la música forta sigui l'última cosa que recordi”.

Cada refugi blindat té el seu propi sistema de qualificació. Al que estem ara, l'Artem li dona un 4 perquè no és gaire segur. Explica que hi ha una llista de requisits per als “apartaments” dels soldats: fortificació, calefacció, espai. El canvi de posicions –és a dir, quan la línia del front varia perquè un dels dos bàndols ha avançat– sempre és complicat. Cal tornar a excavar, estudiar el terreny i gastar diners a reforçar els refugis. Els soldats es queixen que últimament el proveïment a l'exèrcit ucraïnès ha empitjorat i que han de comprar materials addicionals amb el seu propi sou.

— “On collons us havíeu ficat?”, deixa anar el comandant de la unitat, fent notar que els soldats arriben tard. Falten només trenta minuts perquè sigui l'hora habitual en què els russos ataquen. Els soldats fan broma:

— “La meva mare m'escriu que està preocupada… diu que els russos són a vint quilòmetres", explica un.

— “Digues-li la veritat… que són a dos quilòmetres. Que agafi un pal i vingui a buscar-te”, fa broma un altre.

La conversa es desvia a altres temes… Primer, temes logístics: com van les reparacions –constants– de vehicles barats que s'espatllen, a qui li toca comprar combustible, com es gestionen les despeses compartides. Quan els assumptes rutinaris estan resolts, hi ha temps per xerrades més lleugeres.

— “Avui és el primer torn d'Isabar a les posicions i mai no havia vist una cosa així. Els russos disparen i ell s'hi queda, impassible. Li dic que ens moguem i em respon: «Esperem, tot està bé»", diu un dels uniformats.

— “Això són anys de matrimoni”, contesta fent broma l'Isabar. “La meva dona em crida i jo només em quedo callat. Ella s'enfada encara més. El matrimoni em va preparar per a la guerra", continua.

El masclisme és habitual al front. Aquí, de fet, abunden les queixes sobre nòvies infidels, rumors sobre els preus de les poques treballadores sexuals de la zona, i sobre un lloc de massatges a Kramatorsk, on alguns alleujaran tensions. Per sortir del front cal un permís especial. “Hauries de deixar el periodisme i treballar aquí”, m'aconsella un soldat. “T'aconseguiríem clients immediatament.”

"Somnio amb un Big Mac"

L'únic que aquí es troba a faltar més que les dones és el menjar ràpid.

— “El que més trobo a faltar al front no és el sexe”, diu Artem. “És un McDonald's. Somnio sovint amb una Big Mac”.

— “Jo em conformaria amb una simple cheeseburger”, afegeix un altre.

De vegades arriben soldats d'altres refugis i expliquen històries sobre civils estranys que passegen per la zona en plena nit. Fa poc que han sentit algú que caminava pel bosc de matinada. “Qui dimonis camina pel bosc en plena guerra… i per què?”, es pregunten. Un altre militar, que es diu Vasya i que és conegut per la seva temeritat, s'uneix a la xerrada.“Si tinguéssim una mica de marihuana...”, exclama. No hi ha judicis morals per als soldats que fa tant de temps que estan al front. Són sabuts els nombrosos casos de militars que acaben patint traumes profunds i altres problemes mentals. En un altre destacament, vaig conèixer un home que, després d'estar 68 dies seguits a les trinxeres com a soldat d'infanteria, va ser directament internat a un psiquiàtric al tornar a casa. “Herba? Aquí no n'hi ha”, diu un altre militar, que riu. “Però si necessites alguna cosa… ja saps on soc".

Curiosament, en aquest refugi, els militars ucraïnesos no parlen gaire de l'enemic. "Un dia, vam col·locar un botó enmig del bosc –com si fos una trampa–. Un rus va arribar i el va prémer. I vam sentir bum. Quina mena d'imbècil prem un botó que es troba enmig d'un bosc en guerra?". Riuen escandalosament.

També hi ha una mica d'espai per a l'amor. “Aquest no vol que la seva xicota vingui al refugi perquè és perillós. Però quan va venir a visitar-lo la va fer dormir a una zona igual de perillosa. Per què? Perquè el lloguer era molt barat”. Riuen escandalosament.

Al final, els nois reconeixen que aquests minuts de conversa tenen un significat especial: són l'únic moment del dia en què tots es reuneixen. Trenta màgics minuts, aproximadament, de converses despreocupades.

— “Bé, recull les teves coses”, em diu un dels militars, que s'acaba d'un glop el cafè. "Ens avisen per ràdio. Hi ha drons a la vora".

— “Enemic?”, pregunto.

— “Aquí no en volen d'altres.”

Els 'whatsapps' que envien els soldats ucraïnesos des del front