Mélenchon, el 'nou' líder de l'esquerra francesa

París"La lluita continua!”, cridava Jean-Luc Mélenchon diumenge passat a la nit, quan els primers resultats de la primera volta de l’elecció presidencial de França el situaven en tercera posició, per darrere del president, Emmanuel Macron, i de la líder d’extrema dreta, Marine Le Pen. El líder de La França Insubmisa, amb el 22% dels vots, molt a prop de Le Pen (23,1%), s’havia quedat a les portes de passar a la segona volta i poder somiar amb ser president de la República. Per a Mélenchon, de 72 anys i amb una llarga carrera política al darrere, podia ser la seva última carrera presidencial. Però la nit electoral va prometre que continuarà batallant perquè l’esquerra –sotmesa a una crisi profunda– recuperi espai polític. “No hi ha res perdut fins a l’últim moment”, és un dels seus lemes.

Amb els partits dels socialistes i dels Verds enfonsats a les urnes, el líder considerat d’esquerra radical –és de la família política de Podem– ha aconseguit aglutinar bona part del vot de l’electorat progressista amb propostes com rebaixar l’edat de jubilació als 60 anys, augmentar el salari mínim fins als 1.400 euros nets o reformar la Constitució de dalt a baix per fundar la Sisena República. Mélenchon no va aconseguir passar a la segona volta, però és el guanyador moral d’unes eleccions que han certificat un canvi en el mapa polític francès, del qual els partits tradicionals pràcticament ha quedat esborrats. És el nou líder de l'esquerra francesa.

Mélenchon, nascut a Tànger quan era un territori internacional i net d’espanyols de Múrcia i Alacant –el seu cognom original és Melenchón– ha fet molts tombs per la política. Ja instal·lat a França amb la seva família, va viure en primera persona les manifestacions del Maig del 68, va ser trotskista i finalment es va acabar afiliant al Partit Socialista francès el 1977. Mélenchon ha sigut diputat, senador i eurodiputat i va ser ministre de l’Ensenyament Professional en el govern del socialista Lionel Jospin. Però el líder insubmís sempre havia estat a l’ala més esquerra dels socialistes, partit que acaba abandonant per liderar un front comú d’extrema esquerra per presentar-se a les eleccions presidencials del 2012. “Trencar amb el sistema també és trencar amb el Partit Socialista”, va afirmar Melénchon en una entrevista a Le Monde. 

Pròxim a Podem i Syriza

Quatre anys després va crear el seu propi partit, La França Insubmisa. A Espanya, ja havia nascut Podem, partit sorgit del moviment del 15-M, i a Grècia Syriza –presentat com un partit antiausteritat en l’Europa post crisi financera– havia guanyat les eleccions. Mélenchon també es va emmirallar en la formació alemanya Die Linke (L’Esquerra). La França Insubmisa de Mélenchon manté llaços molt estrets amb Podem i amb En Comú Podem. Quan hi ha eleccions a Espanya o a Catalunya, és habitual veure’l acompanyant i participant en els mítings –en un castellà perfecte amb un lleu accent llatinoamericà– al costat dels líders de la formació lila. El 2018 va demanar l'alliberament dels presos polítics catalans i va qualificar la situació d'"inacceptable" i "increïble".

El seu accent de l’Amèrica Llatina té a veure amb les llargues temporades que ha passat en països com Xile, l'Argentina i Mèxic i el seu amor per la regió. “L'Amèrica Llatina és un lloc on la paraula revolució no fa por”, diu Mélenchon. De fet, la premsa francesa assegura que el líder insubmís sent una profunda fascinació per Llatinoamèrica i que, més enllà de partits com Podem, Syriza o Die Linke, és la seva veritable font d’inspiració política. Mélenchon havia arribat a participar en mítings de l’expresident de Veneçuela Hugo Chávez, mort el 2013, i és habitual que sigui rebut pels seus presidents quan visita un país llatinoamericà.

Periodista i francmaçó

Mélenchon és llicenciat en filosofia i abans de fer el salt a la política es va dedicar al periodisme. Separat i amb una filla i una neta, de la seva vida privada se’n sap poca cosa –sempre reivindica el dret a la intimitat de la seva família–, però ja fa temps que en va transcendir un detall curiós: és francmaçó. Després de les eleccions presidencials, el seu futur és una incògnita. Alguns mitjans han apuntat a la possibilitat que abans que acabi l’any abandoni la política, però si el 24 d’abril guanya Le Pen s’ho podria repensar. La lluita continua.