Mélenchon: el líder incòmode de la ressurrecció de l'esquerra francesa

El cap de França Insubmisa es mostra preparat per governar

3 min
Mélenchon, en un acte durant la campanya electoral.

BarcelonaLes eleccions presidencials del 2022 havien de ser l’última cursa de la llarga vida política de Jean-Luc Mélenchon, que aleshores tenia 70 anys. Però amb el 22% dels vots es va quedar només a un punt de Marine Le Pen, que va acabar disputant la segona volta amb Emmanuel Macron. Una diferència massa petita per tirar la tovallola i abandonar el lideratge de França Insubmisa (LFI), el partit que havia fundat sis anys abans per ser l’esperança dels milions de francesos que no deixaven d’ocupar els carrers defensant salaris, pensions i serveis públics.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Amb els socialistes, els comunistes i els verds enfonsats a les urnes, Mélenchon tenia l’autoritat per liderar la coalició d’esquerres, aleshores anomenada NUPES, que bàsicament va adoptar la seva plataforma: posar límits al lliure mercat, augmentar els impostos als rics, apujar el salari mínim, rebaixar l’edat de jubilació als 60 anys, renacionalitzar les grans empreses públiques, combatre la desigualtat de gènere, acabar amb les discriminacions racials i lluitar contra el canvi climàtic. Erigit en el principal partit d’oposició a Macron (LFI tenia 131 diputats i l’extrema dreta de Marine Le Pen 89), fins i tot va aconseguir que s’aprovés el seu projecte de llei per blindar a la Constitució el dret a l’avortament.

L’anticipació electoral causada per la debacle del macronisme a les eleccions europees davant l’extrema dreta ha donat a Mélenchon una nova oportunitat, i aquest cop no l’ha desaprofitada. Ho ha fet liderant el Nou Front Popular, que entonava el “No passaran”, i alhora aprofitant que Macron no tenia cap altra opció que buscar una estratègia electoral de tots contra Le Pen per esmorteir la seva caiguda.

Nascut a Tànger, fill d’un carter i d’una mestra de primària i net d’espanyols, parla amb fluïdesa el castellà, amb un lleuger accent llatinoamericà perquè ha trepitjat sovint la regió que descriu com “un lloc on la paraula revolució no fa por”. Mélenchon va passar del trotskisme del Maig del 68, a les files del partit socialista (va ser ministre de Formació Professional en el govern de Lionel Jospin el 2000-2002) fins que fa una dècada va trencar amb el PS per crear el seu propi partit. França Insubmisa va seguir l’estela de les noves formacions d’esquerres a Europa com Podem, Syriza i Die Linke.

Conegut pels seus dots d’orador, llicenciat en filosofia i maçó, abans de dedicar-se a la política va ser periodista i es mou com peix a l’aigua en el terreny mediàtic. Ha pogut contrarestar la guerra bruta mediàtica, com les acusacions d’antisemita, sense cap fonament, pel seu suport als palestins contra l’ofensiva israeliana. Un suport que li ha fet guanyar vots entre les comunitats àrabs i el jovent, que han afrontat una forta repressió policial a les protestes propalestines.

Jean-Luc Mélenchon, reaccionant als primers sondejos.

Lideratge autoritari

Mélenchon ha tornat l’esperança a l’esquerra francesa, però el seu estil de lideratge no és precisament amable ni democràtic. És una figura divisiva i autoritària. Ja va ser polèmica a NUPES el seu suport al seu protegit, Adrien Quatennens, quan va admetre haver pegat a la seva dona. Quatennens va acabar retirant la seva candidatura en aquestes eleccions “per no ser un problema”. També va ser revelador que el dia que la policia es va presentar al seu despatx per investigar-lo per finançament irregular, Mélenchon els va rebre proclamant “la república soc jo”. Abans de la segona volta Mélenchon va purgar els candidats que l’havien criticat, fins al punt que François Ruffin, un dels dirigents del 15-M francès i l’autor del nom del Nou Front Popular, ha dit que “no podem aspirar a la pau i la democràcia per al país i convertir el partit en un regne de la por i la brutalitat”.

Mélenchon i els seus insubmisos també han fet concessions en aquesta campanya. Tot i que el programa del Nou Front Popular conté bona part de les seves propostes socials, que tindrien un cost important per a les arques públiques, ara la consigna de rebaixar l’edat de jubilació als 60 anys es considera només un “objectiu”. També han abandonat l’ambigüitat sobre Ucraïna i han condemnat els atacs de Hamàs del 7 d’octubre, que titllen de “terroristes”.

Contra les acusacions d’autoritarisme, el partit ha deixat per a més endavant la designació del seu candidat a primer ministre –Manon Aubry, líder de LFI al Parlament Europeu, havia promès que el partit “proposarà i no imposarà” cap nom, si guanyava l’esquerra. Uns minuts després que els sondejos apuntessin a la seva victòria, Mélenchon ha reclamat el govern, però no ha reivindicat el càrrec per a ell. Tampoc queda clar que l’hi ofereixin: Macron va deixar clar en campanya que no volia una cohabitació amb els insubmisos. Encara queda molta partida per jugar i potser Mélenchon s'haurà de conformar amb quedar-se fora, un altre cop.

stats