Mark Rutte ja ho té al sac i (mig) lligat per liderar l’OTAN
El primer ministre neerlandès en funcions té el suport de la gran majoria de socis de l'Aliança en plena guerra d'Ucraïna i davant d'un potencial retorn de Trump
Brussel·lesEls candidats per ser secretari general de l'OTAN no s'han de presentar de forma oficial ni complir amb cap requisit en concret, almenys de manera formal. Tampoc està estipulat exactament quines són les funcions del càrrec. Ara bé, aglutinar totes les aptituds per convertir-se en el dirigent de la principal unió militar del món no és gens fàcil, i més en plena guerra d'Ucraïna i davant d'un potencial retorn de Donald Trump. A banda de comptar amb l'apadrinament dels Estats Units, que controla l'entitat, s'ha de tenir el vistiplau de tots els aliats i, per tant, ser capaç de trampejar les diferents sensibilitats —sovint dispars— dels socis.
De fet, fa temps que els aliats busquen sense èxit un substitut a l'actual secretari general, Jens Stoltenberg, que fa deu anys que està al capdavant de l'Aliança i ha hagut de prorrogar fins a tres vegades el seu mandat per la manca de candidats de consens. Ara, però, després que hagin anat passant diferents noms per les quinieles, com el de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, o el del govern espanyol, Pedro Sánchez, hi ha un perfil que s'ha erigit amb força i que ja ho té gairebé lligat per esdevenir el nou líder de l'Aliança Atlàntica: el primer ministre més longeu dels Països Baixos, el liberal Mark Rutte.
L'elecció del secretari general de l'OTAN, que es decideix per consens i no per votació, ja compta amb el suport més o menys explícit de gairebé tots els socis, segons asseguren fonts de l'Aliança Atlàntica. Els únics estats que a hores d'ara rebutgen més obertament Rutte són Turquia i Hongria, que acostumen a nadar a contracorrent de la resta de membres i a demanar contrapartides a canvi d'aixecar el seu veto a decisions que compten amb grans majories.
Per evitar que el nomenament acabi sent una moneda de canvi amb Ankara i Budapest, que són les dues capitals més pròximes al règim de Vladímir Putin, els aliats volen tancar-lo com més aviat millor. A ser possible, durant aquesta primavera. I, així, arribar a la trobada del 75è aniversari amb un successor clar sobre la taula i no haver de tornar a cedir davant dels xantatges de l'autoritari turc Recep Tayyip Erdoğan o l'ultradretà hongarès Viktor Orbán.
Els Països Baixos, un soci "morós"
Els Països Baixos no són una de les principals potències militars de l'Aliança Atlàntica i, de fet, només es gasta en defensa un 1,65% del seu producte interior brut (PIB). És a dir, no arriba al mínim establert per l'OTAN i, per Trump, és un dels estats "morosos" als quals ha amenaçat a deixar-los a l'estacada en cas de ser atacats i, fins i tot, ha convidat Putin a envair.
Tanmateix, els Països Baixos sempre han jugat un paper molt influent a l'OTAN, així com a la Unió Europea, i Rutte no seria el primer neerlandès a dirigir-la. De fet, el secretari general més longeu ha sigut el polític neerlandès Joseph Luns (1971 al 1984), i també l'han liderat Dirk Stikker (1961-1963) i Jaap de Hopp Scheffer (2004-2009).
A més, els atlàntics prefereixen com a secretari general una personalitat que hagi ostentat abans càrrecs com el de cap d'estat o de govern, o hagin dirigit alguna institució supranacional, i no només, per exemple, el de ministre. Per aquest motiu, i pels seus estirabots, s'han descartat noms com l'exsecretari estat de Defensa britànic, Ben Wallace, que ha sigut dels pocs que va fer pública la seva candidatura.
I, el més important, els aliats no volen cap secretari general que vagi més enllà en el llenguatge bel·licista contra Rússia i eviti una escalada de tensió innecessària amb Moscou. Per això també han fracassat les aspiracions de dirigents dels països bàltics, que són els més bel·ligerants contra l'imperialisme de Putin i sempre pressionen perquè l'OTAN elevi el to amb el Kremlin. Un dels noms que havien sonat era, per exemple, el de l'actual ministre d'exteriors d'Estònia i exprimer ministre, Krišjānis Kariņš, o l'actual primera ministra estoniana, Kaja Kallas, que està en cerca i captura per Rússia.
En aquest sentit, es vol un líder similar a Stoltenberg, que controla a la perfecció el llenguatge diplomàtic militar i no se surt mai de to ni diu res fora del guió acordat entre els aliats, cosa que els genera una confiança i tranquil·litat absoluta. I, l'únic nom que els socis creuen que pot seguir les petjades del dirigent noruec és Rutte, que ja ho té al sac i (mig) lligat per ser el nou secretari general de la unió militar d'Occident enmig de la invasió russa i les amenaces de Trump.