És Marine Le Pen el sostre de la dreta radical?

BarcelonaDiumenge passat la sorpresa a França va ser majúscula. Ni l’esquerra del Nou Front Popular (NFP) ni la dreta radical de Reagrupament Nacional (RN) s’esperaven el veredicte que van emetre les urnes. El moment d’eufòria i de decepció que van viure els respectius líders al fer-se públics els sondejos a peu d’urna pot fer pensar que la derrotada de la nit va ser Marine Le Pen. Tanmateix, si es miren els resultats amb deteniment, s’observen els moviments dels partits ultres a escala europea i s’analitza el context internacional, la conclusió és una altra.

Reagrupament Nacional va obtenir el 33,21% dels vots en la primera volta i el 37,06% en la segona. Va treure quasi 20 punts percentuals més de vots que el 2022 i va ser l’opció de més de 10 milions de francesos. La tercera posició s’explica pels desistiments de cara la segona volta. El Front Popular va treure poc més de 7 milions de vots i, tot i això, va quedar com a primera força. Els aliats del president Macron, Junts per la República (Ensemble), que van participar dels desistiments, també van treure menys vots (6 milions) que l’RN. Amb tot, el NFP va necessitar l’aliança entre quatre partits per presentar una alternativa capaç de disputar la victòria a l’RN i una mobilització extraordinària que no es veia des de l’any 1997. Marine Le Pen, la nit electoral, va dir que tenia massa experiència per estar decebuda en unes eleccions en què quasi ha doblat la representació que tenia.

Durant la campanya de les legislatives franceses, la dreta radical s’ha reagrupat al Parlament Europeu. El grup que liderava l’RN, Identitat i Democràcia, va quedar ferit de mort quan un dels candidats d’Alternativa per Alemanya (AfD) va blanquejar, obertament, el nazisme. L’RN, després de les eleccions a l'Eurocambra, no va fer el gest d’unir-se a cap grup, tot i que era la delegació més gran, amb 30 eurodiputats.

Que només al conèixer-se els resultats a les eleccions franceses l’eurodiputat Jordan Bardella anunciés que l’RN s’uniria a un gran grup al Parlament Europeu demostra fins a quin punt no ho volien fer públic durant la campanya. S’havien de distanciar d’AfD per motius evidents i, finalment, han decidit unir-se al grup patrocinat per Orbán –afí al Kremlin i dels més radicals–, i diferenciant-se de Giorgia Meloni, que ha flirtejat amb el Partit Popular Europeu. El grup Patriotes per Europa s’ha convertit en el tercer grup de la cambra i el primer de la dreta radical. Tot i això, que els grups ultres al Parlament Europeu hagin passat de dos a tres, no pot amagar el fet que els parlamentaris d’aquestes forces "només" són un 2% més que l’anterior legislatura i no tenen capacitat de bloquejar el procés legislatiu ordinari.

Respostes al malestar

A escala global, sembla ser la internacional reaccionària qui marca l’agenda i té el momentum. Als països de la UE, estan representats a la majoria de parlaments nacionals i la reelecció de Donald Trump al novembre pot ser la cirereta del pastís. Alhora, augmenten els ciutadans de societats democràtiques que diuen a les enquestes que la democràcia no els satisfà i que estarien disposats a acceptar governs més autoritaris a canvi de més prosperitat econòmica.

De fet, els motius que alimenten als votants d’aquestes formacions segueixen presents. La incertesa pel futur, la inseguretat econòmica i la percepció que les societats cada cop més diverses representen una amenaça són problemàtiques que, reals o percebudes, existeixen i no s'han adreçat correctament com a mínim des de la crisi financera del 2008. 

És possible que Le Pen i la dreta radical no hagin tocat sostre encara. No paren de créixer elecció rere elecció, comanden el grup més nombrós a l'Eurocambra i els motius globals que els fan avançar electoralment segueixen vigents. Així ho creu també Le Pen, que la nit de les eleccions va declarar "La nostra victòria només s'ha ajornat". Pot ser que, si tot continua com fins ara, tingui raó. La victòria lepenista i dels seus aliats arreu no és inevitable. Depèn del fet que la resta de partits responguin amb polítiques públiques que adrecin el malestar i les preocupacions de la ciutadania.