Marginats per Edimburg i Londres: ¿les illes Òrcades volen tornar a Noruega?

LondresEn els dies clars, des de John o' Groats, el punt més septentrional de l'illa de la Gran Bretanya, es pot veure, sobre la línia de l'horitzó, el perfil suau de la més gran de les Orkney, les illes Òrcades. A no més de 50 metres de la costa, un senyal de color blanc indica en milles la distància, 12 quilòmetres. I també la que hi ha a altres indrets del planeta des d'aquesta remota part d'Escòcia: Nova York, 5.198 km; Edimburg, 439 km; Land's End, el lloc més occidental de l'Anglaterra continental, a l'oest de Cornualla, 1.406 km; finalment, també l'arxipèlag de les Shetland, a 244 km, encara molt més al nord que les Òrcades.

I malgrat que aquest conjunt de setanta illes és a només a un cop d'ull de John o' Groats, els seus habitants, almenys un nombre rellevant dels aproximadament 22.500 que hi viuen, se senten cada cop més marginats, tant per part d'Edimburg, d'on depenen administrativament, com de Londres, la capital de l'estat del qual formen part des que l'Acta d'Unió del 1707 va unir sota una mateixa corona la d'Anglaterra i la d'Escòcia, on van pertànyer fins aleshores. Tant és així que aquest dimarts el consell insular de l'arxipèlag ha aprovat per quinze vots a sis una moció que determina "explorar formes alternatives de govern".

En altres paraules, per adquirir un estatus polític diferent en relació amb el Regne Unit o, fins i tot en la forma més extrema, idea que és més aviat una amenaça retòrica que no pas una realitat factible, per recuperar la dependència política que les Òrcades van tenir amb el regne de Noruega, Dinamarca i Suècia fins al 1472. Una dependència, però, que ara tindria forma de territori autònom, com les illes Féroe o ho són de Dinamarca.

La penyora del dot

En aquell moment, com a part del dot per al casament de la princesa Margarida de Dinamarca amb Jaume III d'Escòcia, el pare de la núvia, el rei Cristià, va posar com a penyora les Òrcades i també les Shetland fins que no pogués satisfer els 50.000 florins renans que s'havien establert com la seva contribució a l'enllaç. Però un empobrit Cristià mai no va recuperar cap dels dos arxipèlags. Amb tot, una pulsió més vikinga o escandinava que no pas escocesa, britànica o celta amara els murs de les cases de Kirkwall, el nucli urbà més gran de les Òrcades.

James Stockan és el líder del Consell de les Illes que ha presentat l'esmentada moció, moviment que ha provocat cridaners i no gaire exactes titulars a la premsa de Londres, sempre sensible a qualsevol qüestionament de la integritat territorial del Regne Unit. A The Times, per exemple, s'hi llegia aquest dilluns: "Les illes Òrcades volen anar soles o tornar a Noruega". I el sempre ultra The Daily Telepraph deia: "Les Òrcades es plantegen formar part de Noruega".

Stockan, però, ho matisa: "La moció parla d'explorar formes alternatives de govern", que poden arribar a incloure el "restabliment de les connexions nòrdiques", fórmula prou ambigua. ¿Seria possible que trenquessin amb Londres? Les Òrcades, en principi, no tenen capacitat legal per pronunciar-se sobre una hipotètica independència del Regne Unit i una possible annexió a Noruega. Sigui dit de passada que en el referèndum d'independència d'Escòcia, les illes van votar majoritàriament a favor (67,20%) de romandre al Regne Unit. I en el del Brexit, el 63,1% va votar a favor de romandre a la UE.

Stockan parla d'aconseguir "una major seguretat fiscal i oportunitats econòmiques" per a les Òrcades, i per això es debaten les opcions de "més subsidiarietat i autonomia". A més de l'exemple de les esmentades illes Fèroe; també es refereix a les dependències de la Corona britànica, com l'illa de Man o Guernsey. Potser una aspiració dels illencs implicaria arribar a un estatus semblant. Anirien més enllà? Difícil, però ho deixa tot obert quan diu: "Al cap i a la fi, vam formar part del regne nòrdic [des del segle X] durant molt més temps del que hem format part del Regne Unit".

Greuge econòmic

En el fons hi ha un greuge econòmic. Perquè el conseller Stockan defensa que les Òrcades mai no han tingut un "finançament just", ni des d'Edimburg ni tampoc des de Londres. "En aquests moments estem lluitant molt, hem de substituir tota la flota de ferris. Se'ns neguen les coses que altres àrees obtenen, com la tarifa equivalent de carretera per a les tarifes del ferri. I el finançament que rebem d'Edimburg és significativament menor per habitant que el de les Shetland i les illes occidentals [d'Escòcia] per executar els mateixos serveis. No podem seguir així".

Per aquestes raons, i perquè, diu Stockan, és un sentiment estès entre els illencs, als carrers de Kirkwall la gent es pregunta sovint: "«Quan tornarem el dot, quan tornarem a Noruega?» Hi ha una gran afinitat i hi tenim una relació cultural molt profunda –diu–. Aquest és exactament el moment d'explorar què és possible" per fer front al que qualifica de "fracàs terrible" de la relació amb el Regne Unit.

De moment, doncs, començarà una fase d'estudi de les implicacions de la proposta, però no res canviarà de sobte. Fins i tot és possible que res no canviï mai o en anys. El 2020, a finals de setembre, una situació semblant va tenir lloc a les Shetland. Divuit dels 22 regidors del consell que les administra –21 membres independents i un del Partit Nacional Escocès (SNP, en les sigles en anglès)– van firmar una declaració en què es comprometien a explorar vies per aconseguir "l'autodeterminació financera i política" de Londres i d'Edimburg. Però ara per ara tot segueix igual.

Uns i altres semblen tenir-ne prou amb alçar la veu de tant en tant, amb el fet que a Londres els facin titulars cridaners i amb recordar que, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial i el govern britànic preparava la mobilització general, quan als futurs reclutes se'ls va demanar per correu quina estació de tren tenien més a prop, van contestar: "Bergen, a Noruega".