Mansions i sensellarisme: dormint al ras al centre del Londres més luxós

LondresPoc abans de les 5.30 h, el Joe ja està netejant amb aigua a pressió la vorera sud d'Euston Road, una de les artèries –autopista urbana, més aviat, amb sis carrils– que travessen el centre de Londres, des de King's Cross fins a Marylebone Road, noms diferents per a la mateixa via, si fa no fa. El Joe ho ha de fer amb cura. No pas per no esquitxar els passants, que a l'hora en què comença encara no són gaires, sinó per no mullar els sensesostre que dormen a l'espai de què s'ha d'ocupar i que s'arreceren contra la paret en poc menys d'una cinquantena de metres entre Tottenham Court Road i Fitzroy Street.

A trenc d'alba del passat dimecres, el Joe va començar el segon dia en aquesta nova feina. Abans, durant dotze mesos, l'havia feta el seu germà, el Lewis, que l'havia advertit de l'habitual presència de gent dormint en aquest racó de ciutat. "Jo no els vull molestar, però haig de fer la meva feina", diu. És un lloc tradicional d'aixopluc dels que no poden pagar-se una habitació a la capital britànica i que ni tan sols troben un refugi de beneficència on passar les nits. El voladís del número 307, un edifici d'oficines i petits despatxos de professionals, els protegeix de la pluja, sempre que no caigui a bots i barrals o que el vent no els faci una mala passada.

Fa molts anys que aquest cronista ha vist regularment, tant a l'hivern com a l'estiu, aquest assentament al ras al centre de Londres, a un pas de Regent's Park, un dels parcs reials de la ciutat, just al davant de Cambridge Gate, carrer de mansions esplendoroses, on, a finals del 2019, al número 1, es va vendre un dels apartaments per l'astronòmica xifra de 8 milions de lliures.

No gaire lluny del número 1 de Cambridge Gate, a 200 metres, dos minuts a peu, al número 20 de Park Square East, hi ha la mansió d’Aleksandr Lébedev, exagent del KGB, oligarca rus i multimilionari. L’endemà de la victòria electoral amb què Boris Johnson va arribar al cim de la seva popularitat, el 13 de desembre del 2019, el primer ministre va gaudir de la festa de celebració, plena de caviar i xampany, que Lébedev li va oferir a casa seva. Aleksandr Lébedev és pare de Ievgueni Lébedev, propietari majoritari de l'Evening Standard, nomenat lord de la Cambra dels Lords pel seu amic, l'expremier Johnson.

El Londres més ric i exclusiu i el més desesperançat fan gairebé frontera, separats per la terra de ningú –només dels cotxes– que són els sis carrils d'Euston Road. Tot plegat a menys de cinc-cents metres. Les desigualtats de la capital britànica, una projecció de les del país, queden fixades en aquest quadrant del plànol urbà.

Ningú els veu

Però als sensesostre que dormen al carrer ningú els veu, ni fent l'esforç de mirar en la seva direcció. El nombre de persones que passen la nit en el tram de via urbana referit varia, i també les nacionalitats: afganesos, sirians, libis, etíops… Dimecres, dels nou que hi dormien, sis eren romanesos, un iranià i els altres dos van estimar-se més no dir d'on eren. Hi havia dues dones i set homes. És molt difícil saber exactament quanta gent passa la nit al ras a Londres. Però algunes estadístiques d'organitzacions que combaten el sensellarisme asseguren que en els últims mesos el nombre de gent que dorm al carrer ha augmentat, fruit de l'encariment del cost de la vida i d'uns lloguers que, a Londres, han pujat un 5,5% entre l'agost del 2022 i el del 2023.

L'entitat Trust for London dona una xifra una mica per sobre de 10.000 persones, de les quals 4.845 dormen als districtes centrals, on hi ha Euston Road. El Mario, de 46 anys, és un d'aquests sensesostre. Va arribar al Regne Unit, legalment, el 2015, després d'haver passat per Itàlia. I parla en italià, perquè en anglès amb prou feines sap dir gràcies. Va passar un any en diferents refugis públics, tenia una petita paga: beneficis socials. Però fa anys que es va acabar. També es va acabar la possibilitat d'estar-se en un hotel subvencionat pels serveis municipals. Des que es va aixecar l'excepció de la pandèmia que volta d'una banda a l'altra: "Busco feina, però no en trobo". Pica de tant en tant a l'ajuntament de Camden, el districte on hi ha Euston Road. "No tinc sort, de moment". Ni tampoc esperança que les coses canviïn, confessa.

El mateix diu una parella que ha dormit a uns metres d'ell: el Dumitri i la Zabrina. S'han despertat més tard de les 7.30 h.

–"Com podeu dormir, amb el soroll dels cotxes i la llum que teniu directament a sobre?", els hi pregunto.

–"T'acabes fent a tot. O gairebé. No queda més remei".

Parla l'home, no pas la dona.

–"Quant de temps fa que sou al carrer?"

–"Hi passem temporades. Ara, des del maig. Aquí, però també a Barking o a Tower Hamlets", dues zones de l'est, d'aquelles que un turista no visita mai.

El Dumitri parla anglès, tot i que amb dificultats. La Zabrina continua sense badar boca. Potser avergonyida per la situació o intimidada. O perquè no parla anglès. O, senzillament, perquè no té per què aguantar que un tafaner amb un carnet de premsa furgui en una vida que no és gens afortunada.

Una pobresa creixent

La desena part més rica dels britànics té ara gairebé la meitat de tota la riquesa privada del Regne Unit. I el 2022 la cinquena part més rica guanyava uns ingressos més de 12 vegades superiors als de la cinquena part més pobra. En aquest grup, de fet, ni tan sols es poden comptar els sensesostre d'Euston Road o d'altres indrets.

Són dades oficials de l'Oficina Nacional d'Estadística. L'anomenat coeficient Gini, una eina que també utilitza el servei d'estadística per mesurar les diferències en la distribució de la renda de les llars, ha predit que les desigualtats al país assoliran un màxim històric del 40,8% en els anys 2027-2028. D'acord amb la sociòloga Louise Ashley, de la Queen Mary University de Londres, un altre factor que ho condiciona és el "desequilibri geogràfic" de l'economia britànica.

De fet, John Burn-Murdoch, del Financial Times, assegurava a primers d'agost en una columna recurrent –ja fa nou anys que diferents periodistes prenen com a referència de comparació el producte interior brut de Mississipi, el 49è estat més pobre dels Estats Units– que si s'eliminés el PIB de Londres de l'equació, el Regne Unit seria més pobre que el Magnolia State, com es coneix l'estat de Mississipi. La raó és que la capital aporta el 14% de la riquesa del Regne Unit, sobretot gràcies al pes enorme de la City: 278.000 milions de lliures en PIB el 2022 pel que fa a serveis financers i professionals.

La financerització progressiva de l'economia del Regne Unit des de mitjans dels anys 80 ha provocat que la major part de la inversió es canalitzi en actius com ara propietats, infraestructures i valors financers, en comptes d'una inversió més productiva en noves empreses, petites i mitjanes, fet que "està fortament relacionat amb les creixents desigualtats d'ingressos i riquesa del Regne Unit", diu Louise Ashley. La recerca d'aquesta sociòloga, publicada en el llibre Highly discriminating, sosté que la recent aposta de les elits de la City per una major diversitat i inclusió opera, en realitat, "com una pantalla de fum per continuar mantenint l'statu quo tradicional, [controlat] per un home blanc d'educació privada". Un fet que, argumenta, "distreu de les demandes d'un debat més obert sobre la responsabilitat més àmplia de la City" pel que fa a les desigualtats econòmiques, que també són geogràfiques.

El club dels supermilionaris

Com es poden combatre aquestes desigualtats? Stewart Lansley, economista i membre de l'acadèmia de Ciències Socials, autor del llibre The richer, the poorer: how Britain enriched the few and failed the poor, sosté que els impostos sobre les grans fortunes són una forma de posar fre a les desigualtats socials i econòmiques creixents. També ho diu Thomas Piketty.

La ministra del Tresor a l'ombra, la laborista Rachel Reeves, ha assegurat reiteradament que un futur govern del seu partit no augmentaria els impostos sobre la riquesa, els guanys de capital o les rendes més altes. Una posició que xoca obertament amb l'organització Patriotic Millionaires UK, que advertia al juny, durant una conferència d'inversors internacionals celebrada a l'Hotel Savoy, que hi ha "un risc real d'insurreció” i "d'aldarulls civils” si es continua permetent l'ampliació de la diferència entre rics i pobres. L'eslògan de Patriotic Millionaires UK és "In tax we trust" –"Confiem en els impostos"–, i advoquen, justament, per augmentar-los. A ells mateixos, els primers.

Res d'això, però, solucionaria la situació de les aproximadament 10.000 persones que cada dia dormen al carrer a Londres. La seva presència a menys de 500 metres de luxoses mansions o de jardins privats al mig de la ciutat, com el de Fitzroy Square, és una anècdota. Fa evidents les injustícies i desigualtats. Però cada matí, el Joe –o abans el seu germà, el Lewis– neteja la vorera i a les 9 h el campament s'ha aixecat. A l'altra banda del carrer, però, sobre els parterres del túnel d'Euston Road, els matalassos que denuncien el sensellarisme d'una societat cada cop més desigual s'exposen al sol i a la pluja. "De vegades hem de dormir només sobre cartrons, per no fer-ho sobre una mena de toll d'aigua", admetia el Dumitri, després de demanar-li on guardaven les pertinences.