El maldecap de Rutte: mantenir el matrimoni entre l'OTAN i la UE ben avingut

Brussel·lesEl trauma de la Segona Guerra Mundial encara marca l'ordre polític del món. Des d'aleshores, Europa i el projecte de la Unió Europea sempre s'ha desentès en el seu conjunt de la seguretat i l'ha deixat en mans dels Estats Units, que a través de l'OTAN l'ha mantingut a recer. L'entrada de Donald Trump a la Casa Blanca, però, va fer tremolar aquest pacte. Washington s'ha cansat de fer de pare protector d'Europa i de gastar-s'hi tants diners, i la pressiona perquè incrementi la despesa en defensa i la seva capacitat militar.

Ara bé, més enllà de les amenaces de Trump, el que ha fet espavilar de debò els estats membres de la UE és la invasió russa a Ucraïna i la constatació de l'ànim expansionista del règim de Vladímir Putin. Els socis europeus de l'Aliança Atlàntica no s'ho han pensat dues vegades. De cop i volta, el seu discurs en el camp bèl·lic ha canviat totalment i s'han posat entre cella i cella guanyar autonomia militar.

La UE no té gaires competències pel que fa a Defensa. Només pot legislar i impulsar iniciatives que, com a màxim, tinguin a veure amb la indústria militar. Tot i això, ha fet diferents passos —que tenen un alt valor simbòlic— també cap a una unió militar a escala europea i que, fins a cert punt, sigui autònom dels interessos dels Estats Units, que és la potència que controla de facto l'OTAN.

Per primera vegada en la seva història, la UE ha entregat obertament milions i milions d'euros de material militar a un país tercer, com ha fet i fa amb Ucraïna. També ha modificat els estatuts del Banc Europeu d'Inversions (BEI) perquè pugui finançar i fomentar inversions en indústries armamentístiques i, entre d'altres, ha aprovat un gran pla de compra conjunta d'armes per a l'exèrcit ucraïnès. Fins i tot, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha pres una decisió inèdita i ha creat la carpeta de Defensa a l'executiu comunitari, que liderarà l'ex primer ministre de Lituània Andrius Kubilius.

Per tant, la UE ha fet cas a l'OTAN i els Estats Units i ha incrementat la seva despesa i capacitat militar. Tanmateix, a canvi de gastar-s'hi molts més diners, vol guanyar veu i vot en defensa i, per tant, no dependre exclusivament dels desitjos del Pentàgon, que cada vegada es desentén més dels interessos militars d'Europa. Aquestes aspiracions, però, desagraden a la potència estatunidenca i encara més a l'Aliança Atlàntica. "És el moment de crear una autèntica Unió Europea de Defensa, encara que hi hagi gent a qui l'incomodi aquesta idea", va avisar Von der Leyen quan va sortir reelegida al Parlament Europeu el juliol passat.

L'OTAN marca els límits

A Von der Leyen no li faltava raó i l'anterior secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, ho va fer evident la setmana passada. És excepcional la vegada que l'exprimer ministre noruec es deixa anar i surt del guió marcat. Era el líder de l'entitat militar més poderosa del món i, per descomptat, tenia els discursos i les paraules calculades al mil·límetre. Tanmateix, just abans de deixar el càrrec, quan li van demanar què li semblaven les diferents mesures en matèria militar que havia tirat endavant aquests últims anys la UE, va carregar sense gaires miraments.

¿Què en pensa sobre el nou comissari europeu de Defensa? "El que ha de fer la UE és no començar a construir estructures de defensa alternatives", va reblar Stoltenberg. ¿I sobre la força d'intervenció de 5.000 efectius que la UE ha creat arran de la invasió russa d'Ucraïna? "No entenc per què cal una força d'intervenció diferent i que competeixi [amb la de l'OTAN]", va respondre taxatiu. En resum, a l'exsecretari general només li semblen bé "els esforços de la UE en defensa mentre no dupliquin o competeixin" amb els de l'Aliança Atlàntica.

De fet, el Financial Times publica que a l'OTAN li preocupa especialment que el bloc europeu reforci el seu Estat Major i desplegui diferents estructures militars alternatives. En aquest sentit, tem que la voluntat de crear una alternativa militar provoqui que els estats membres no col·laborin tant com és necessari en les forces de l'Aliança Atlàntica.

Cal recordar, però, que el fet que el matrimoni entre la UE i l'OTAN trontolli no és nou i la guerra d'Ucraïna ho ha soterrat durant els últims anys, si bé les paraules de Stoltenberg l'han tornat a posar al debat polític. En aquest sentit, l'investigador de l'Institut finlandès d'afers internacionals Tuomas Iso-Markku assegura la relació de les dues entitats "sempre s'ha caracteritzat per un cert grau d'ambigüitat i competitivitat". I, a més, l'expert assenyala que hi ha una divisió interna al bloc europeu sobre quins han de ser els lligams amb l'Aliança Atlàntica.

Per un costat, la potència militar d'Europa, França, sempre ha aspirat a tenir un domini més gran sobre la defensa del continent i escapar-se dels interessos dels Estats Units. De fet, el president Emmanuel Macron va sentenciar de "mort cerebral" a l'Aliança Atlàntica i sempre s'hi ha mostrat molt crític, si bé ha canviat el to amb la guerra d'Ucraïna. Els seus predecessors a l'Elisi, però, tenien un posicionament similar. La França de Charles de Gaulle, per exemple, va sortir del comandament integrat de l'OTAN i actualment encara no forma part dels seus plans nuclears.

I, per l'altre costat, els països de l'Europa de l'Est, que han incrementat el seu poder militar i polític durant els últims anys, no se la volen jugar i, almenys ara per ara, prefereixen quedar-se a sopluig sobretot dels Estats Units, especialment en un context d'expansionisme rus. De fet, els plans de la UE de guanyar en autonomia militar, que interessen sobretot a París, incomoden a estats membres com Polònia, Romania o els Bàltics.

Un dels grans reptes de Rutte

Un dels grans reptes del nou secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, és calmar les aigües entre la UE i l'OTAN. A diferència de Stoltenberg, que és de Noruega —no forma part de la UE—, ell coneix molt bé Brussel·les i el conjunt de la UE com a exprimer ministre neerlandès. De fet, el to de Rutte en la seva primera roda de premsa va ser molt diferent del de Stoltenberg, i va assegurar que "ningú vol duplicitats" entre les dues entitats i que "comparteixen exactament els mateixos objectius".

Tot i això, el dirigent neerlandès haurà de fer molts equilibris per evitar que els tradicionals estira-i-arronses entre el bloc comunitari i l'Aliança Atlàntica no vagin a més. Sobretot si la UE va incrementant la seva capacitat militar, tal com l'insta a fer els Estats Units. Brussel·les no sembla estar disposada a gastar-se més diners sense que això repercuteixi amb una major autonomia i Washington no sembla estar disposat a acceptar-ho.