Londres perd el seu verd i mostra les cicatrius de la terra

LondresDes de Parliament Hill, al nord de Londres, un dels cims naturals de la ciutat, amb els seus 98 metres d'altura sobre el nivell del mar, el que habitualment crida més l'atenció és l'skyline: els gratacels de la City, els de Canary Wharf, la torre de telecomunicacions de BT i també el Shard, ara l'edifici més alt de la capital britànica, de 310 metres i d'una fesomia amb una forma punxeguda molt característica.

Però aquests dies la línia del cel gairebé es fon per la calor i els ulls van inevitablement cap a terra. Cap a la gespa de Hampstead Heath, el parc del nord-oest de Londres on hi ha el turonet de Parliament Hill, indret especialment apreciat per molts locals i també turistes per les vistes, balconada privilegiada sobre l'imaginari urbà. Però la gespa –que en altres èpoques de l'any és d'un color verd intens, que traspua vida i aigua, "herba prodigiosa", en diu Josep Pla en un text del 1969 en què recull les experiències d'un creuer al nord d'Europa durant el qual passa per Londres– aquest agost, i ja des del juliol, té un to marronós, estèril, mancat de color. És la sequera.

El govern britànic ha decretat aquest divendres l'estat de sequera per a més de la meitat d'Anglaterra, després de l'estiu menys plujós de pràcticament els últims 50 anys. Vuit de les catorze zones del país, d'acord amb la divisió que en fa l'Agència del Medi Ambient, han caigut dins d'aquesta zona d'alerta. Les afectades són: Devon i Cornwall; Solent i South Downs; Kent i el sud del Gran Londres; Herts i el nord del Gran Londres; East Anglia; Thames; Lincolnshire i Northamptonshire, i les East Midlands, la capital de les quals és Birmingham. En les pròximes setmanes, Yorkshire i les West Midlands també poden caure dins d'aquesta declaració. Un cop aprovada, les diferents companyies subministradores poden racionar l'ús de l'aigua, a més de prohibir el rec amb mànega, entre altres mesures.

El secretari d'Estat per a la Conservació de l'Aigua, Steve Double, ha comentat aquest matí el que és una evidència, amb termòmetres que s'enfilaran avui i la resta del cap de setmana fins als 37 graus: "Actualment estem vivint una segona onada de calor després del que va ser el juliol més sec registrat mai per a algunes parts del país. Totes les empreses distribuïdores d'aigua ens han assegurat que els subministraments essencials segueixen assegurats. Estem més ben preparats que mai per als períodes de temps sec, però continuarem supervisant la situació de ben a prop, inclosos els impactes sobre els agricultors i el medi ambient, i prendrem més mesures en funció del que sigui necessari".

Plaer culpable

Lluny dels despatxos polítics, sobre el terreny, la visió del sol i la calor i la falta d'aigua és variada. Hi ha una certa preocupació, però també joia pel que es continua considerant bon temps. A Parliament Hill parlo amb Eliza Krigman, londinenca d'adopció, bostoniana de naixement, de 40 anys, i tres fills, que trobo en un banc del turó. El seu és un "plaer culpable", sentiment que pot resumir molt bé el que experimenta tanta i tanta gent que està de vacances i que els seus ingressos no depenen, a diferència del dels agricultors, de si plou més o menys. "Aquest paisatge per a mi és un plaer culpable, perquè m'encanta la calor i les vacances amb aquest temps. Tanmateix, em sento malament perquè sé que és el resultat del canvi climàtic. I sé que el clima aquí, i en altres llocs, està patint, i no és bo per a la humanitat", em diu.

Aquest any, Anglaterra i Gal·les han registrat 357,3 mm de pluja, el nivell més baix des de la sequera del 1976, durant la qual hi va haver 227 mm de pluja, segons dades de l'Oficina Meteorològica. Llavors, el govern laborista va nomenar un tal Denis Howell secretari d’Estat per a la Sequera. La seva tasca era fomentar l’estalvi d’aigua. La premsa tabloide el va batejar ràpidament com a minister for rain o Mr. Rainmaker. D'acord amb una crònica de l'època de l’hemeroteca del Birmingham Mail –Mr. Rainmaker era parlamentari per Birmingham–, Downing Street li va donar l'ordre de ballar la dansa de la pluja en nom de tot el país. Però l'article no deia si va obeir. El que sí que va fer va ser convidar a casa seva un grup de periodistes als quals els va dir què feia ell per estalviar aigua: es banyava amb la seva dona, la Brenda. I va encoratjar tothom a fer el mateix. Amb les dones respectives, no pas amb la Brenda.

La sequera del 1976 va acabar amb pluges torrencials i inundacions generalitzades al nord i al centre d’Anglaterra. El govern va passar a l’acció directa i va crear el càrrec de minister for floods [secretari d'Estat per a les inundacions], però només canviant el títol del departament i mantenint Howell al capdavant. Per als pròxims dilluns, dimarts i dimecres podria ploure, de manera que s’alleujaria una mica la situació. Però l’estat del sòl, ressec, no absorbirà l’aigua i l’efecte serà torrencial.

De fet, les previsions més optimistes indiquen que fins a l'octubre no es recuperaran els nivells de les reserves. I hauria de ploure molt per alleugerir l'espectacle àrid de Hampstead Heath o el de Green Park, ja al centre de Londres, on la gespa també està cremada. Vista des de les gandules de lloguer que es contracten per hores o per un dia sencer, els ulls fan mal i desperten la mala consciència de la qual parlava Eliza Krigman.

Ara hi ha turistes, que fa dos anys i en fa un no n'hi havia cap. Però la gespa defallida enrareix el paisatge i recorda el canvi climàtic i la poca cura que en tenim. Tot plegat, molt diferent de l'època en què escrivia Pla el seu elogi londinenc, 1969, quan va dir: "Arribant del Mediterrani, amb els ulls plens de groc, [l'herba] és apetitosa, d'una suavitat encantadora, us deixa absort". Ja no. Ara el que la sequera deixa veure són les cicatrius de la terra.