Com tracten els països de la UE les seves llengües minoritàries?

Brussel·les / París / Barcelona / Londres / RomaA la Unió Europea hi ha una vuitantena de llengües, però només 24 tenen el segell d'oficial. Tot i que els tractats comunitaris indiquen que cal respectar i fomentar la pluralitat lingüística, a l'hora de la veritat el bloc no abraça la diversitat de tots els seus pobles —en tot cas, només la que marquen els estats membres— i aposta per potenciar el gran projecte d'una Europa unida homogeneïtzant-la i desarrelant-la a través de les cultures i idiomes més dominants, com l'anglès, el francès i l'alemany, en detriment de les llengües minoritzades i nacions sense estat.

Ara bé, la desídia dels socis europeus contra les comunitats lingüístiques que no tenen un estat al darrere varia segons cada país i la seva idiosincràsia. No tracten de la mateixa manera la seva pluralitat lingüística França i Itàlia que Luxemburg o Bèlgica, i no temen de la mateixa manera a ampliar el pressupost de la Unió Europea pel cost de les traduccions els Països Baixos o Dinamarca, que sempre defensen l'austeritat, que Grècia o Portugal, que són més partidaris de polítiques econòmiques expansives.

És a dir, els "dubtes" que segons fonts diplomàtiques de l'ARA gairebé els Vint-i-set van expressar a l'últim consell d'afers generals de la UE canvien segons les particularitats de cada país. Per aquest motiu, us fem un recull de l'estat de la qüestió sociolingüística i política dels principals països i regions del bloc europeu. L'arribada del català a les institucions europees depèn, i molt, d'això.

La protecció de la diversitat lingüística no és una qüestió que preocupi especialment a les institucions europees o als estats membres ni als principals mitjans de comunicació d'àmbit europeu o mundial, més aviat al contrari. Tot i això, el debat al consell d'afers generals de la UE de dimarts passat sobre l'oficialitat del català, el gallec i l'euskera va cridar l'atenció de periodistes internacionals i va ser el tema principal de la trobada dels ministres d'Exteriors comunitaris, que sol passar sense pena ni glòria.

Ara bé, si va ser un dels temes destacats dels mitjans més influents de la bombolla de Brussel·les, com Bloomberg i Politico, va ser perquè afecta la governabilitat d'Espanya i, de retruc, la relació de forces del bloc europeu. Cal recordar que Pedro Sánchez, per sortir reelegit, necessita el suport de Junts, que ha posat l'oficialitat del català a la UE com a condició, i que, per aquest motiu, tots els moviments de l'expresident de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont, generen expectació entre diplomàtics, dirigents comunitaris i periodistes.

Més enllà de les relacions entre la Moncloa i l'eurodiputat independentista, el debat de fons sobre la diversitat lingüística de la UE i de l'Estat va passar bastant inadvertit. En aquest sentit, cap estat membre veta ara mateix l'oficialitat —que requereix unanimitat—, però tampoc cap capital té la pressa de Sánchez per tirar-la endavant.

Senzillament, segons fonts diplomàtiques, els socis europeus volen "més temps" i "més informació" abans de decidir-se, i els Vint-i-set mostren una "actitud constructiva" a les negociacions. Veurem si, a mesura que vagin avançant, alguns governs fan marxa enrere veient que la futurible oficialitat del català, el gallec i l'euskera poden animar les reivindicacions de comunitats lingüístiques minoritzades que són dins les seves fronteres.

El govern francès no ho diu obertament, però que el català o l'euskera —també llengües parlades a França— puguin ser oficials a la Unió Europea no li fa gaire gràcia. Amb una arrelada tradició jacobina, París defensa les seves llengües anomenades regionals amb molt poc o nul entusiasme: la Constitució deixa clar que "la llengua de la República és el francès".

Malgrat que a l'Hexàgon es parlen un bon grapat de llengües diferents del francès —com el català, el cors, el basc, el bretó, l'alsacià o l'occità—, l'Estat les relega a una qüestió gairebé folklòrica. La Constitució només recull que "pertanyen al patrimoni de França", però l'Estat no garanteix els drets dels seus parlants i són llengües que no són mai utilitzades en l'àmbit polític o administratiu. Sense anar més lluny, al maig la justícia va prohibir als regidors de municipis de la Catalunya del Nord parlar en català a les sessions plenàries si abans no havien dit el mateix en francès.

Tot i això, amb l'actual govern hi ha hagut alguns avenços tímids, com la llum verda que han rebut les escoles de la Catalunya del Nord per aplicar el model d'immersió lingüística amb el català. L'executiu també va trobar una alternativa legal per garantir que es pugui continuar fent classe en català malgrat el recurs al Consell Constitucional de la llei de llengües regionals que ho feia perillar.

Tot i que França va expressar com gairebé tots els estats membres "dubtes" i va demanar un informe jurídic —una fórmula habitual a la UE per frenar o ajornar una decisió—, des de l'executiu es va negar que el seu govern tingui "por" de les conseqüències polítiques de la iniciativa. París recorda que el marc constitucional francès és diferent de l'espanyol i, com que no reconeix legalment el cors, el bretó o l'alsacià, aquestes no poden optar ara mateix al màxim segell d'oficialitat a la UE com aspiren les llengües oficials de l'estat espanyol.

Suècia i Finlàndia van ser els dos únics estats membres que van expressar dubtes respecte a l’oficialitat del català, el gallec i l'euskera a la UE abans de la reunió del Consell. Els dos governs escandinaus no van respondre amb un rebuig frontal a la proposta, però sí que van demanar "més temps i més informació" per estudiar-la a fons. A més, la ministra de la UE del govern suec, Jessika Roswall, va subratllar que hi havia "moltes llengües minoritàries" arreu d'Europa que "no són oficials a la UE" i que, per tant, podrien demanar el mateix que el català, el gallec i l'euskera. 

En la mateixa línia, el ministre d'Exteriors finlandès, Anders Adlercreutz, tot i que va dir en català que era un "gran amic de la cultura catalana", va mostrar les mateixes preocupacions que la seva homòloga sueca i, a més, va proposar que, per acontentar Espanya i la resta de socis europeus, s'atorgui al català, el gallec i l'euskera un segell d'oficialitat intermedi, i no al màxim estatus al qual pot optar una llengua a la UE.

Cal recordar que Suècia, més enllà del suec, té cinc llengües minoritàries reconegudes amb un estatus inferior: el finès, el meänkieli (una variant del finès), el sami (llengua dels indígenes del nord del país), el romaní i el jiddisch. Pel que fa a Finlàndia, més enllà de les oficials (finès i suec), almenys en té dues més de minoritàries, el sami i el carelià. Aquestes particularitats lingüístiques, però, no van lligades a moviments nacionalistes o independentistes i, per tant, no sembla que les seves potencials reivindicacions puguin ser la màxima preocupació d'Estocolm i Hèlsinki.

Una altra hipòtesi que aquests últims dies alguns analistes han plantejat és que hi hagi algun tipus de pacte de solidaritat de governs conservadors, com el suec i el finès, amb el Partit Popular. Però el politòleg de la universitat sueca de Södertörn, Nicholas Aylott, es decanta per un motiu més terrenal i que sempre preocupa a Estocolm i Hèlsinki: la butxaca. “Suècia forma part dels anomenats Quatre Frugals –amb Dinamarca, Àustria i els Països Baixos–. La frugalitat financera nòrdica sembla un suggeriment més persuasiu en aquest cas”, conclou l’analista.

La història de Bèlgica ha estat marcada des del seu naixement pel conflicte polític i lingüístic entre Flandes, on sobretot es parla flamenc (un dialecte del neerlandès), i Valònia, on sobretot es parla francès. Al mig hi ha la regió de Brussel·les, que és l'excepció del país i reconeix com a oficials les dues llengües. I encara hi ha una tercera comunitat lingüística en discòrdia, la part germanòfona de l'est: té poc més de 70.000 habitants i formava part d'Alemanya, però es va annexar a Bèlgica com a resultat del tractat de pau de la Primera Guerra Mundial.

Ara bé, tot i que Bèlgica és un país trilingüe i reconeix com a oficials el flamenc, el francès i l'alemany, la llengua franca del país sovint és l'anglès. Molts flamencs no saben parlar francès i, a la inversa, molts valons no saben parlar flamenc. Això genera situacions molt curioses, com per exemple que a la selecció de futbol belga, per entendre's els jugadors, de vegades es vegin obligats a parlar anglès entre ells.

Aquest plurilingüisme fa que Bèlgica no se senti tan incòmoda com es poden sentir alguns estats membres amb l'oficialitat del català, el gallec i l'euskera a la Unió Europea. A més, té reconeguts els tres idiomes que es parlen al seu país i tots tres són oficials al bloc europeu, dos dels quals (francès i alemany) són també idiomes de treball. És a dir, juntament amb l'anglès, tenen el màxim estatus a les institucions europees i són les més utilitzades durant el dia a dia. Per exemple, quan la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, pronuncia el discurs de l'estat de la Unió, ho fa en anglès, francès i alemany.

La proposta espanyola d’oficialitzar el català a la UE ha estat seguida amb especial atenció a la República d’Irlanda. El ministre d’Afers Europeus, Peter Burke, va assegurar a la sortida de la trobada del Consell que Dublín sempre "estarà al costat de la defensa de la diversitat lingüística", però va expressar dubtes sobre el fet que pugui "establir un precedent" i tenir "conseqüències no desitjades".

La posició del tánaiste (primer ministre) Micheál Martin ha estat molt criticada pel Sinn Féin, el partit que ha fet de la recuperació del gaèlic tant al nord com al sud de l’illa un cavall de batalla polític. Al cens de la República d'Irlanda de l’any passat, 1.873.997 persones (el 39,8% de la població), van declarar que tenien alguna capacitat per parlar irlandès, d’una població total de 5.149.139. A Irlanda del Nord, 228.600 persones (12,4%) tenen també alguna capacitat lingüística en gaèlic, d’una població d'1.903.175 persones.

De fet, el Sinn Féin ja va criticar Martin per haver afirmat, abans de la trobada del Consell de la UE, que “era massa aviat” perquè Irlanda es pronunciés sobre l’oficialitat del català, l'euskera i el gallec. Era vital que el govern irlandès “enviï un fort missatge de solidaritat en nom d’Irlanda a l’estranger”, va afirmar el portaveu del Sinn Féin en temes culturals i lingüístics, Aengus Ó Snodaigh.

El 13 de juny del 2005 l’irlandès es va convertir en llengua oficial de la Unió Europea, un acord que no va entrar en vigor fins a l’1 de gener del 2007. No obstant això, és la llengua menys parlada de les 24 oficials de la Unió Europea. I no va ser fins a l’1 de gener del 2022 que no es va fer realitat l'oficialitat per la falta de traductors i intèrprets prou preparats.

La decisió de la UE d'ajornar la decisió sobre l'oficialitat del català no ha tingut una repercussió directa a Itàlia, malgrat que al país hi ha 12 minories lingüístiques i 29 dialectes reconeguts. Però les divisions sorgides entre els Vint-i-set són comparables a les que hi ha dins el govern de coalició encapçalat per Giorgia Meloni, el partit de la qual, Germans d'Itàlia, va impulsar sense èxit una llei per reconèixer l'italià com a únic idioma oficial de la República i cancel·lar l'estudi d'altres llengües minoritàries a les escoles públiques. La iniciativa va provocar l'enfrontament amb la Lliga de Matteo Salvini, amb qui governa a Roma.

La qüestió del català és delicada a Itàlia, on l'actual govern de coalició és format per tres partits –Germans d'Itàlia, Lliga i Força Itàlia–, que pertanyen a grups diferents dins el bloc conservador al Parlament Europeu. La reedició del pacte italià a les eleccions europees del 2024 no convenç l'ala més moderada dels populars europeus, que rebutja una aliança amb formacions extremistes com la de Marine Le Pen, líder del partit Reagrupament Nacional. La cap de la ultradreta francesa i Salvini aspiren a crear una gran coalició que inclogui també el partit dels Conservadors Europeus, la família política que presideix Meloni a la UE i de la qual també forma part Vox, tots dos contraris al reconeixement de les minories lingüístiques als seus països.

Albanès, català, germànic, grec, eslovè, croat, francès, francoprovençal, friülà, ladí, occità i sard són parlats per al voltant de tres milions de persones en catorze regions d'Itàlia i representen una minoria lingüística reconeguda per llei des del 1999. El 2018, el Parlament de Sardenya va aprovar una normativa per regular el sard juntament amb altres llengües parlades a la regió (català, gal·lurès, sasserès i tabarquí) amb l'objectiu d'afavorir-ne la difusió a través de l'escola, seguint l'exemple del Friül. Però, dos anys després, només és possible aprendre-les en acadèmies privades.