La llegenda és certa: al Parlament Europeu s’hi lliga (i molt)

Brussel·lesA la bombolla de polítics, funcionaris i periodistes de Brussel·les tothom en va ple: al Parlament Europeu s'hi lliga, i molt. Són pocs els malaurats que asseguren que la llegenda, encara que sigui bonica, no és del tot veritat. La majoria, per poc afortunats que siguin, la certifiquen i alimenten el safareig. "És una mica com el que passa als hospitals o a totes les feines on la gent passa moltes hores junta. Al final, molts s'acaben atraient i ficant al llit", constata una assistent d'un europarlamentari que es vol mantenir en l'anonimat.

Els treballadors de l'Eurocambra en general coincideixen en diferents equips de treball, comissions, taules de negociacions i, esclar, en estones mortes. "En aquestes trobades l'ambient és molt professional, però és quan la gent se sol conèixer, es llança la primera mirada. Després, ja fora de la feina, alguns ho culminen", explica una altra col·laboradora d'un eurodiputat que tampoc vol dir el nom.

També n'hi ha que van tan llançats que no es poden ni aguantar el fogot fins a arribar a casa o a l'hotel. "Un dia estàvem treballant a l'oficina i vam sentir ben bé els esbufecs d'una parella a la sala del costat", recorda l'assistent.

Ara bé, el més normal i corrent no és que els treballadors del Parlament Europeu tinguin sexe a les instal·lacions de la seu de la democràcia europea. Acabada la feina, molts surten a bars i discoteques que ja són conegudes per omplir-se sovint de personal de l'Eurocambra. Els afterworks més multitudinaris són els que s'organitzen cada dijous a la plaça Luxemburg —popularment coneguda com la Place Lux o Plux—, just davant l'edifici del Parlament Europeu i envoltada de bars i botigues de queviures que venen alcohol fins a altes hores de la nit.

Allà encara molts s'hi passegen amb l'acreditació de la feina. És la manera de deixar clar l'estatus. "Malauradament, es lliga bastant per currículum. Hi ha molt de classisme i interessos", assegura una funcionària de l'Eurocambra. No és el mateix portar penjada la targeta de color blau fosc dels assistents, la de blau clar dels treballadors del Parlament Europeu i dels grups parlamentaris, la marró dels lobistes o la vermella dels cambrers i del servei de neteja. Ara bé, l'acreditació que té més requesta no és cap de l'Eurocambra, sinó la dels treballadors de la Comissió Europea. "Tenen molt més poder de decisió que els del Parlament i això desperta interès", assegura.

També és molt diferent portar penjada la S de stagiaire (estudiant en pràctiques) o les inicials APA (assistent parlamentari acreditat), però fins i tot entre becats les classes socials estan ben delimitades. A dalt de la piràmide hi ha els treballadors de la beca Blue Book, atorgades directament per la Comissió Europea, després les Schuman, que dona el Parlament Europeu, i per sota de tot hi ha els estudiants en pràctiques que treballen per a grups parlamentaris o partits. "Els únics a qui tant els fa tot això són els cambrers i els del servei de la neteja, que tenen vida més enllà de la feina i passen olímpicament de les nostres ximpleries", diu una de les assistents parlamentàries.

En canvi, els colors polítics no tenen gaire importància. Tot i que els assistents diuen que és més fàcil acabar al llit de gent del mateix partit perquè és amb qui es passa més hores, asseguren que també s'acaben fent manyagues amb rivals polítics. Alguns fins i tot no tenen cap mena de recança a trencar el cordó sanitari amb l'extrema dreta. "De vegades caiem en la trampa i no fem cas del mític consell: 'Encara que passis una mala ratxa, no et tiris un fatxa'", admet una de les col·laboradores.

Passa el mateix entre periodistes de mitjans amb línies editorials del tot oposades. Els corresponsals passen hores i hores junts a les mateixes sales de premsa, s'ajuden i es passen informació entre si, i celebren moltes festes on només es conviden professionals del gremi. Més enllà de nits esporàdiques, que són el pa de cada dia, també n'han acabat sortint parelles i famílies. "Els periodistes som una mica endogàmics", constata una corresponsal veterana que es vol mantenir en l'anonimat.

Les aplicacions de cites faciliten la feina

La multitud de joves de tot Europa que arriben a Brussel·les cada any es troben amb un ambient molt festiu, obert i internacional que convida a abandonar-se a l'hedonisme. Sobretot quan arriba la primavera. El sol comença a treure el cap, s'allarguen els dies i els parcs i les terrasses s'omplen de gent. "Hi ha qui sembla que visqui en un Erasmus etern", resumeix una de les col·laboradores.

Tot això s'ha accentuat amb l'augment de l'ús d'aplicacions de cites com Tinder, Bumble i, entre moltes altres, Grindr. "Sovint coincideixes amb gent que ja coneixes de vista i amb la qual no t'has atrevit o no has tingut l'oportunitat. Encara facilita més la feina", diu una assistent. També s'hi poden veure fotos insinuadores i amb poca roba de corresponsals, diplomàtics o alts funcionaris, que xoca amb la imatge de ben guarnits i seriosos que mantenen a les institucions. "T'ho trobes molt, sobretot a Grindr. És veritat que de vegades pot sorprendre, però trobo que està bé. Una cosa és la feina, per molt de poder que tinguis, i l'altra l'oci", assenyala un periodista que tampoc vol que es publiqui el seu nom.

Ara bé, quan aquestes aplicacions treuen més fum és durant la setmana del mes en què l'activitat parlamentària es trasllada la seu de l'Eurocambra a Estrasburg, com ha estat el cas d'aquests dies. "La gent té habitacions d'hotel per a ells sols", recorda una assistent. També, quan s'acaben les votacions, els eurodiputats les solen anar a celebrar amb una copa de cava a les cafeteries del Parlament Europeu i a la nit tothom coincideix als mateixos bars.

Alguns dels més coneguts de la nit europarlamentària d'Estrasburg són els Aviateurs i un altre de clandestí, que per internet no es pot localitzar i que és al final del passadís d'un restaurant de mala mort. "En general, la fama del Parlament Europeu és ben guanyada", conclou una de les assistents.