Legitimitat i ètica després del Qatargate
La cultura de l’opacitat és més difícil de fer caure que la llista de càrrecs corruptes que va sumant l’escàndol del Qatargate. A principis de setmana, la mesa del Parlament Europeu, que reuneix la presidenta Roberta Metsola amb els seus catorze vicepresidents per decidir a porta tancada les normes internes de la institució, va tornar a plantejar noves regles de control. La proposta, discutida a Estrasburg, s'hauria d'implementar a partir de l'1 de maig i preveu, entre altres mesures, un període anomenat “de refredament” per als antics diputats que s’uneixin a una empresa privada després de deixar l’Eurocambra, a més de l’exigència d’inscriure’s al registre de transparència, que comptabilitza els grups de pressió que volen accedir a les institucions europees.
En realitat, són mesures del tot simbòliques que retraten la tebior institucional que pretén passar de puntetes per un escàndol on queda demostrat que el Parlament Europeu ha estat una peça més de l’engranatge de blanqueig reputacional de Qatar, el Marroc i altres autocràcies del món.
El director de l’ONG Transparència Internacional, Michiel van Hulten, es lamentava fa pocs dies que aquesta “primera gran prova de la determinació del Parlament de posar ordre després de l'escàndol del Qatargate” hagi “fracassat estrepitosament".
La mesura preveu un període de refredament de només sis mesos quan, com explicava Van Hulten, els primers mesos de qualsevol legislatura es dediquen a repartir les tasques de les comissions i al procés d'aprovació dels membres de la nova Comissió Europea i, per tant, hi ha molt poca activitat legislativa.
Fonts parlamentàries haurien explicat que, durant la reunió de la mesa, una coalició d’eurodiputats dels grups socialista, dels verds i les esquerres van demanar allargar aquest parèntesi necessari fins a un màxim de dos anys. Però els grups del Partit Popular Europeu i els liberals de Renew es van imposar en la votació.
A més –com denuncien alguns eurodiputats de l’esquerra–, cap de les mesures rellevants que va proposar la presidenta del Parlament en un primer moment, just després de l’esclat de l’escàndol, ha entrat en vigor. Ni tan sols la prohibició d’accés al Parlament Europeu dels representants de Qatar i el Marroc.
Mentrestant, la justícia belga va fent via. L’últim a caure ha estat el president de la Confederació Sindical Internacional (CSI), l’italià Luca Visentini, acusat de corrupció i blanqueig de diners. La CSI, que reuneix 338 sindicats de 168 països i territoris de tot el món, assegura que "no ha trobat cap evidència que donacions de Qatar o del Marroc hagin influït en les seves polítiques o programes". Però Visentini va admetre a finals de desembre haver rebut un pagament en efectiu –segons ell, "una donació de menys de 50.000 euros"– de l'ONG Fight Impunity liderada pel seu compatriota, l'exeurodiputat Pier Antonio Panzeri, un dels principals sospitosos del Qatargate i ara convertit en confident dels investigadors. Els eurodiputats Eva Kaili i Marc Tarabella continuen en presó preventiva.
També s’ha confirmat que la Comissió Europea investiga el director general de Mobilitat i Transport comunitari, l’estonià Henrik Hololei. El mes passat es va fer públic que va volar en classe business a Qatar nou vegades entre el 2015 i el 2021, amb viatges pagats per les autoritats qatarianes mentre l’emirat negociava un acord d'aviació amb la Unió Europea, que es va signar el 2021.
L'ètica institucional és imprescindible per a la legitimitat democràtica de la Unió Europea. Qatar no és l’únic país que, per un preu equivalent aproximadament a mitja hora d'ingressos amb la producció de gas natural, ha estat capaç de comprar voluntats i declaracions públiques. Però la reacció de Brussel·les davant l'escàndol sí que s’ha convertit en la vara de mesurar la qualitat democràtica del projecte comunitari.