El Reagrupament Nacional ja havia anticipat una advertència: "Si Marine Le Pen fos declarada inelegible, arribaríem a un nivell sense precedent en el govern dels jutges". I efectivament, tot just sortir del Palau de Justícia, la patrona ja parlava “d’un atemptat molt violent a la democràcia”, sempre amb l’argument que l’única legitimitat és la que emana del poble sobirà, que, cal dir-ho tot, fins ara encara no li ha donat mai l’accés al poder. Acaba així –llevat que un potencial recurs salvés la condemnada– la nissaga Le Pen que ha liderat l’extrema dreta francesa, d'ençà que Jean-Marie, el pare de Marine, va desafiar el gaullisme.
Nicolas Sarkozy, aquests dies també amb cuites judicials, havia de ser el gran modernitzador de la dreta francesa i amb una legislatura va fer prou per posar fi a un fiasco espectacular. Uns anys més tard, Marine Le Pen va aprofitar el desconcert de les dretes i la davallada de les esquerres i va arribar a ser candidata contra Macron. Una altra figura rutilant que va perdre el nord amb una legislatura. I que en el seu desconcert va convocar el 2024 unes eleccions que van esmicolar les dretes liberals mentre Le Pen creixia al ritme de les dretes radicals europees i l’arribada del moment Trump li generava expectatives cap a l’Elysée.
Prova del desconcert general de França és la reacció del primer ministre François Bayrou que, amb un gest impropi de la seva responsabilitat, ha sortit a parlar d’“acusació injusta”. Una expressió més de l'estat de degradació de les dretes franceses, fragmentades en extrem pel fallit lideratge de Macron i incapaces de trobar un rumb compartit, condemnades a encadenar governs en minoria.
Malgrat alguns pronòstics, no és evident que Le Pen tingués la presidència a l’abast d’aquí un parell d’anys. Malgrat que seguia sent la candidata “tenint en compte que no havia decidit que n'hi hagués una altra”, ha anat col·locant Jordan Bardella com a potencial substitut. Tanmateix, es tracta d'un personatge més ideològic i menys empàtic, sense la naturalitat comunicativa de Le Pen, i no sembla que el relleu sigui automàtic. I és previsible que Marine Le Pen segueixi marcant el pas, per molt que les acusacions que han provocat la condemna estiguin perfectament provades. Manté la condició de parlamentària i ben segur que fins a la vista dels recursos pertinents seguirà fixant la ruta.
En tot cas, la condemna de Le Pen culmina la crisi de la política francesa, accelerada en el començament del segon mandat de Macron que ha vist com la seva majoria es feia trossets mentre els vots es desplaçaven a dreta i esquerra. I França segueix en un temps polític confús d’imprevisible sortida, mentre Macron, allunyat de la política quotidiana, busca refer-se un nom –de la mà del britànic Starmer i de l’alemany Merz– lidiant les amenaces de Trump i Putin. ¿Seran capaces les dretes franceses de capitalitzar l’ensurt de Reagrupament Nacional o encara permetran que la ciutadania compri la indignació de l’extrema dreta contra “el govern dels jutges”?
