De Lampedusa a Crotona: crònica del fracàs de la política migratòria europea

RomaL’11 d’octubre del 2013 una barcassa amb 480 migrants sirians que es trobava en aigües internacionals a 17 milles de distància d’un vaixell de la marina militar italiana va llançar un missatge d’auxili. Un metge sirià que viatjava a bord amb la seva família va trucar als guardacostes italians i va demanar ajuda. Els militars es van negar a intervenir i li van demanar que contactés amb Malta, que era el país més proper, tot i que les patrulleres malteses eren a 118 milles. Almenys 268 persones es van ofegar després que l’embarcació s’enfonsés davant la indiferència de Roma.

Deu anys després del desastre de Lampedusa, la història es repeteix. Aquesta vegada va passar a Calàbria, al sud de la península italiana, que s’ha convertit en el destí d’una ruta migratòria alternativa a la líbia, que arriba a Itàlia des de les costes turques, tot i que Ankara rep finançament de la UE per gestionar els fluxos migratoris. Només el 2022 prop de 18.000 persones van desembarcar en aquesta regió, gairebé el doble que l’any anterior.

“Ningú no pot ser indiferent”, va denunciar dijous el president de la República, Sergio Mattarella, des del poliesportiu de Crotona, convertit en una vetlla improvisada. Ni la presidenta del Govern, Giorgia Meloni, ni el ministre de l’Interior, Matteo Piantedosi, van assistir a l’acte en homenatge a les 68 persones que van morir ofegades diumenge passat després que l’embarcació en què viatjaven naufragués davant de les costes italianes. Els serveis de rescat calculen que a bord del vaixell viatjaven al voltant de 180 migrants, la majoria procedents de l’Afganistan, el Pakistan i Síria, entre els quals 14 criatures. L’embarcació havia sortit des de la ciutat turca d’Esmira, però a uns 150 metres de la costa italiana va xocar contra unes roques i es va partir. 

Investigació de la Fiscalia

La tragèdia de Calàbria no és només una més de les tantes que s’han succeït en l’última dècada a Itàlia. La gestió de l’emergència suggereix que el naufragi, com el de Lampedusa, es podria haver evitat. Almenys això és el que suggereix la Fiscalia, que ha obert una investigació per esbrinar possibles negligències en el rescat.

L’embarcació va ser localitzada per un avió de Frontex, l’agència encarregada de patrullar les fronteres de la UE, a 40 milles de la costa italiana dissabte a les 22.30 h i es va enfonsar diumenge a les 5.00 h sense haver rebut cap ajuda.

Segons una primera reconstrucció, les autoritats italianes van rebre un avís de Frontex en què advertien de la presència a la Mediterrània d’una embarcació. La Guàrdia de Finances va sol·licitar a una patrulla que ja era al mar que la interceptés, però les condicions meteorològiques van obligar els agents a tornar a terra. Quan els guardacostes italians van arribar al lloc del naufragi es van trobar desenes de cossos flotant. Més tard es va saber que el mar estava en un nivell de força 4 i la nau dels guardacostes hauria pogut intervenir fins al nivell 8.

El naufragi de Calàbria es va produir uns dies després que el Parlament aprovés un polèmic decret que dificulta la feina de les organitzacions humanitàries que operen a la Mediterrània i endureix les multes contra les ONG, amb l’objectiu de desincentivar la feina d’aquestes organitzacions. 

“La desesperació no pot justificar mai condicions de viatge que posen en perill la vida dels mateixos fills”, va dir el ministre de l’Interior tot just unes hores després del naufragi. Les declaracions de Matteo Piantedosi, molt proper al seu predecessor, l’ultra Matteo Salvini, van indignar bona part d’Itàlia i van portar l’oposició a exigir-ne la dimissió.

“Europa només té una recepta: tancar les fronteres i repatriar els que han arribat irregularment. El problema és que la mà dura i les declaracions fortes no són suficients per evitar que la gent marxi de casa seva. Per això, sense propostes concretes, les tragèdies estan destinades a repetir-se”, sosté Matteo Villa, investigador de l’Institut d’Estudis Polítics Italians (ISPI), especialitzat en migracions.

Les files de taüts a l’hangar de l’aeroport de Lampedusa aquell mes d’octubre de fa gairebé deu anys va ser una bufetada a Roma i Brussel·les, que es van mobilitzar donant llum verda a Mare Nostrum, una operació humanitària impulsada pel govern italià aleshores presidit pel socialdemòcrata Enrico Letta, i més tard reemplaçada per una altra operació coordinada per la UE, l’objectiu de la qual ja no era rescatar persones sinó defensar les fronteres.

El 2016 el govern de Matteo Renzi va signar un acord multimilionari amb Líbia per frenar els migrants al seu territori. Tres anys després el líder de la Lliga, Matteo Salvini, llavors ministre de l’Interior en un govern de coalició amb el Moviment Cinc Estrelles, va tancar els ports als vaixells de rescat i va acabar amb la protecció per motius humanitaris dels immigrants irregulars a Itàlia, amb la qual cosa va condemnar als llimbs centenars de refugiats. El decret migratori de Meloni només és l’últim d’una llarga llista de polítiques que no han aconseguit frenar el fenomen. Segons el ministeri de l’Interior, prop de 14.000 migrants van arribar a Itàlia des de principis d’any, davant dels 5.200 del mateix període de l’any passat.