L’últim maldecap de la Unió Europea: el llop que es va menjar el poni de Von der Leyen

BarcelonaSi a Brussel·les hi ha algú encarregat de gestionar i d’actualitzar la llista de preocupacions i maldecaps de la Unió Europea, cal imaginar-se’l atrafegat: treballant hores i hores en un despatx ple de fulls amuntegats i guixats amb retolador vermell. Cal posar-li cara de dormir poc i, sobretot, cal compadir-lo, perquè les crisis se li acumulen. Veníem de la de l’euro, la del Brexit, de l’auge dels populismes o els milers de morts ofegats a les fronteres del continent. I ara, de forma consecutiva, Europa ha hagut de fer front a dues sacsejades descomunals: la pandèmia del covid-19 i la invasió de la Rússia de Putin contra Ucraïna, que ho ha trastocat tot. Entre tots aquests assumptes majúsculs, que han condicionat el rumb polític i econòmic dels Vint-i-Set, podria semblar frívol parlar de llops. Però no ho és. Aquest animal, d’alt valor simbòlic per a la cultura europea, fa anys que és motiu de discrepàncies a Brussel·les. I en els últims mesos, la tensió política s’ha accentuat.

L'1 de setembre passat, en una zona boscosa de la Baixa Saxònia hi va tenir lloc un episodi si més no remarcable. Un llop gris, identificat després amb el codi GW950m, va matar un cavall de 30 anys que vivia en un estable situat als afores d’un petit poble. Podria ser un atac més d’un llop en una àrea rural europea, però hi ha dos detalls que cal tenir en compte: els fets es van produir a molt pocs metres de la casa de camp de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i l’animal atacat –que era un poni i es deia Dolly– era de la seva propietat. “Tota la família està terriblement consternada per la notícia”, va expressar a través d’un comunicat la política alemanya, aficionada a l’equitació des que era petita. El cas, que era l’últim d’una sèrie d’atacs similars a les muntanyes d’aquest estat alemany, ha revifat una pregunta que sobrevola de tant en tant els cels de les institucions europees: ¿Com s’han de protegir els llops a Europa? 

La resposta genera divisions i dibuixa dues posicions polítiques totalment confrontades. Uns consideren que aquests mamífers, una espècie amenaçada i que va patir una extinció gairebé massiva al continent a principis del segle XX, necessiten mantenir el seu estatus d’intocables, ja que la seva supervivència és encara fràgil. Els altres creuen que les polítiques de recuperació de l’espècie han funcionat i que ara cal rebaixar-ne el nivell de protecció, almenys en aquelles regions de la UE on hi ha les poblacions més abundants, perquè són un autèntic maldecap per a la ramaderia. 

Moviments a Brussel·les

El debat va ser intens durant els últims dies del 2022. El 24 de novembre, el Parlament Europeu va aprovar una resolució en què es demanava a la Comissió Europea que rebaixés l’estatus d’“estrictament protegit” amb què les lleis europees han blindat els llops durant les últimes dècades. “L’estat de conservació del llop a escala paneuropea ja justifica la mitigació”, argumentava el text aprovat per l’Eurocambra, que feia èmfasis en la “desesperació” i la “impotència” dels ramaders. El Partit Popular Europeu, el grup més majoritari a la cambra i que engloba formacions polítiques de tots els estats membres, va ser-ne l’impulsor.

Des de la Comissió Europea, es va rebre la proposta amb escepticisme. Tot i així, Von der Leyen, un dels grans noms de l’actual família popular europea, va ordenar una investigació en profunditat per analitzar l’amenaça que els llops suposen en algunes zones i també va enviar una carta als diputats de la CDU/CSU al Parlament Europeu. “Cada vegada hi ha més informes d’atacs de llops als ramats i riscos creixents per a la població local. (...) És comprensible que això plantegi debats sobre si l’estat actual de protecció dels llops és l’apropiat”, s’hi llegia. Dies més tard, però, arribava la resposta definitiva de l’equip de Von der Leyen, que concloïa que no hi havia cap motiu per canviar les lleis: “La reducció de l’estat de protecció no està justificada des d’un punt de vista científic i de conservació”. S’hi sumava el Conveni de Berna, l’emblema europeu per a la conservació de la vida silvestre a Europa, que l’1 de desembre confirmava i prolongava “la protecció integral del llop” arreu del continent.

Però tot i que la petició de l’Eurocambra hagi quedat en paper mullat, la pugna està lluny d’acabar. El Partit Popular Europeu admet obertament que continuarà treballant per disminuir la defensa dels llops en aquelles regions on es registren més atacs a la ramaderia. També pressionaran altres grups polítics amb presència a Brussel·les, com és el cas de Vox, que prometen millores als ramaders i als caçadors a canvi de suport electoral. En les eleccions a Suècia del setembre passat, per exemple, es va confirmar un patró que es repeteix en altres estats: els partits més favorables a la persecució dels llops són els que tenen més suport en zones rurals que conviuen amb aquest animal. 

Aquesta lògica explica també que la crisi dels llops tingui un component fortament regional. Això últim queda més clar posant un exemple: a Espanya, el neguit no és el mateix a Galícia, Astúries o Cantàbria, tres comunitats amb una presència considerable d’aquests mamífers, que al País Valencià, a Andalusia o a Catalunya, on aquest debat queda lluny. Passa el mateix a escala de la Unió Europea: és comprensible que, en un futur, estats com la República Txeca, Noruega, Hongria o fins i tot Espanya puguin pressionar més que França, Àustria o Bèlgica, on l’udol dels llops és anecdòtic.

Reconquerir el continent

Però res de tot això s’entendria sense tenir en compte una realitat inqüestionable: els programes de recuperació del llop han funcionat i han propiciat que tornin a habitar territoris europeus d’on havien desaparegut fa més d’un segle. Es calcula que a Europa (excloent Rússia i Bielorússia) hi ha uns 17.000 exemplars de llop, segons les xifres de la Comissió Europea i un informe recent de l'organització neerlandesa Rewilding Europe. Per tant, queda lluny el trist paisatge sorgit de les desmesurades campanyes de caça de principis del segle XX, que gairebé van suposar l’extermini de l’espècie al continent i que van provocar que els pocs exemplars que van sobreviure quedessin confinats a l’est d’Europa i en algunes discretes regions d’Espanya i d’Itàlia. 

Les xifres mostren la magnitud del canvi. A Alemanya, el primer grup de cadells de llop va arribar el 2001 a la regió de Saxònia-Brandeburg. Actualment, n’hi ha 73 bandades consolidades i 30 parelles, i el ritme de creixement de la població se situa a un 36% cada any. A Polònia l’evolució ha estat similar: de fregar l’extinció a la dècada dels 80, després de campanyes de caça furtiva que tenien fins i tot incentius del govern per protegir els ramaders, fins als 1.500 exemplars que es calcula que hi ha ara. I a Escandinàvia, que fa 50 anys era habitada per només una cinquantena de llops, ara n’hi ha, aproximadament, mig miler. 

A banda de les lleis europees de protecció, el despoblament rural i el consegüent abandonament de camps de cultiu –un dels mals endèmics a Europa– també ha afavorit aquest creixement, ja que les zones boscoses i silvestres s’han multiplicat.

Conflicte social

El sector animalista –i també se’n feia ressò l’esmentat informe de la Comissió Europea– acostuma a subratllar que els atacs de llops contra bestiar són un percentatge molt petit si es compara amb l’impacte d’altres danys que poden patir els ramaders europeus. A més, la majoria de governs de la UE tenen polítiques concretes per compensar els propietaris del bestiar en cas d’atacs o fins i tot per subvencionar mesures de protecció per als ramats, com tanques electrificades. Però no n'hi ha prou per a molts habitants de les regions europees que conviuen amb llops, que denuncien un desconeixement dels governs dels estats i de les institucions europees respecte a la situació que es viu sobre el terreny.

La mesura principal que ells exigeixen és revocar la prohibició de la caça, una postura que compta amb el suport de l’influent lobby de caçadors europeu. Els últims anys, alguns executius del club comunitari han fet passes en aquest sentit: Suècia, Finlàndia o Alemanya permeten la caça controlada de llops en situacions molt concretes. Un exemple? El llop que va matar el poni de Von der Leyen. Les autoritats alemanyes no han aconseguit caçar-lo, però poden fer-ho perquè s’ha documentat que ha matat diversos animals recentment a Saxònia. A Espanya, on continua prohibida, la qüestió va protagonitzar debats plens de crispació durant el 2022. S'espera que continuïn aquest 2023, any d'eleccions generals. El PP, de fet, ja va anticipar, aprofitant una visita a les muntanyes de León, que Alberto Núñez Feijóo tombarà la protecció dels llops si venç Pedro Sánchez als comicis i "arriba a la Moncloa".