L’Orient Express d’Hercule Poirot, última víctima del Brexit

LondresNo ha calgut cridar el detectiu Hercule Poirot per resoldre el misteri. Les evidències són aclaparadores. El Brexit s'ha cobrat una nova víctima. En aquest cas, l'Orient Express; de fet, la part britànica del trajecte del luxós i mític tren popularitzat per Agatha Christie a la novel·la del 1934 Assassinat a l'Orient Express.

La companyia d'hotels de superluxe Belmond, que, entre d'altres, opera la ruta Londres-París-Venècia –una de les moltes sota la marca d'Orient Express–, acaba d'anunciar que a partir del 2024 suspèn, sine die, el tram Londres-Folkestone del viatge Venice Simplon-Orient-Express, que és com s'anomena oficialment. El Brexit posa fi a la il·lusió de desplaçar-se al segle XXI com a principis del XX, almenys en l'esmentat tram anglès. Aquest somni de privilegiats s'ha allargat en el temps, de manera continuada, durant 41 anys, des que el 1982 es va reintroduir el trajecte.

Minimitzar riscos

La mesura, de moment temporal però sense data per revertir-la, "està destinada a minimitzar els riscos d'interrupció del viatge i continuar oferint als nostres hostes el màxim nivell de servei", ha comentat un portaveu de l'empresa, líder global en establiments i transports de superluxe. La raó, "la introducció de controls de passaport biomètrics millorats" entre el Regne Unit i la Unió Europea, a conseqüència de l'agre divorci.

Des que es va reinstaurar el 1982 el Venice Simplon-Orient-Express, ha sigut possible fer el viatge començant a Londres o París i acabant a Venècia, o bé a l'inrevés. Si se sortia de Londres, els passatgers tenien la possibilitat d'optar per la més aviat vulgar i poc glamurosa experiència de l'Eurostar fins a París, o bé viatjar des de Londres-Victoria fins a Folkestone en un tren Pullman d'època abans d'embarcar en autocars per creuar el Canal, i després incorporar-se a Calais a un altre tren de Belmond, de l'any 1929, fins a la Gare de l'Est de París, on abordarien, finalment, l'Orient Express cap a Venècia.

Si s'optava pel viatge en sentit invers, es volava primer a Venècia per tornar a Londres de la manera indicada anteriorment, fent el tram París-Londres via Folkestone amb els luxosos trens dels anys vint o bé amb l'Eurostar.

L'anunci de l'operadora de la ruta arriba quinze mesos abans que la Unió Europea introdueixi, a partir de l'any vinent, els nous controls biomètrics als viatgers que entren al bloc des de fora. La regulació requerirà que els ciutadans extracomunitaris amb destí a la UE es facin una foto i deixin les empremtes dactilars als controls, en comptes de només revisar i segellar el passaport.

La implantació del sistema biomètric s'ha retardat reiteradament, i ara ja no es preveu que es posi en marxa fins després dels Jocs Olímpics de París. La burocràcia no s'acaba aquí, però. Perquè abans de l'entrada en vigor d'aquests nous controls, els ciutadans que vulguin viatjar del Regne Unit a la UE, i a l'inrevés, també hauran d'omplir un formulari com el que demanen les autoritats nord-americanes per entrar al país (ESTA), a un preu de 7 euros per al cas del Sistema Europeu d'Informació i Autorització de Viatge (ETIAS, per les sigles en anglès). Londres, de moment, no ha anunciat el cost d'aquest visat tou.

Viatges d'una altra època

L’últim viatge del llegendari Orient Express va tenir lloc el 1977. El primer, amb ruta París-Istanbul, es va iniciar el 4 d’octubre del 1883. La història d'aquest tren, amb vagons art déco, luxe a dojo, xampany i caviar i famosos viatgers a bord –des de la mateixa Agatha Christie fins a Mata Hari, passant per Lawrence d'Aràbia i tants d'altres–, és una mena d'arbre amb moltes branques que s'escampava pel mapa d'Europa, i que explica, en part, el segle XX del continent, a mesura que s'anaven obrint i tancant rutes. No és pas per atzar que la suspensió del tram Londres-Folkestone és la culminació d'aquest relat, perquè en deriva del Brexit, un altre capítol de la història europea, en aquest cas més recent.

A la fi de l'últim viatge d'aquell 1977, els vagons dels combois es van subhastar a un Sotheby's de Montecarlo. Dos dels carruatges van ser comprats per l'entusiasta del ferrocarril i multimilionari nord-americà, establert a Londres, James Blair Sherwood. Tot just acabava de comprar l'Hotel Cipriani de Venècia –un dels molts establiments de superluxe de què n'era amo– quan els dos vagons van ser ofertats. En va pagar poc més de 113.000 dòlars, com recorda en el seu llibre de memòries Orient Express. A personal journey, publicat el 2012 en col·laboració amb el periodista Ivan Fallon.

Li caldrien cinc anys i 31 milions de dòlars més per fer-se amb 23 carruatges originals, escampats per tot el continent. En va refer 18 i va canibalitzar la resta per fer-ne servir les parts. Va ser ell qui va tornar a posar en marxa el revifat Orient Express, ruta Londres-Venècia, via París, Lausana i Milà, a través del túnel de Simplon, als Alps. El 25 de maig del 1982 va sortir-ne el primer des de Victòria.

Un any abans de la seva mort, el 2019, la companyia francesa del gran luxe LVMH Moët Hennessy Louis Vuitton va comprar el negoci hoteler a Sherwood, incloent-hi la llicència per operar el Venice Simplon-Orient-Express. El preu, 2.600 milions de dòlars.

En una altra novel·la popular i molt famosa, Des de Rússia amb amor, d'Ian Fleming, James Bond lluita contra el seu enemic de torn, l'agent Donovan Grant, a qui finalment mata, justament mentre travessen el túnel de Simplon a bord de l'Orient Express. Amb la pèrdua del tram Londres-Folkestone, no pas la literatura, però sí les possibilitats de llegenda que evoca el trajecte pel comtat de Kent, queda una mica amputada. Ras i curt, és el Brexit. Al continent hi ha més opcions.