Escòcia

L'independentisme escocès celebra el seu congrés entre la divisió i la derrota

Deu anys després del referèndum, l'SNP sembla haver perdut la seva capacitat de mobilitzar la societat

LondresDesprés de quasi dues dècades d'hegemonia política aclaparadora, el Partit Nacional Escocès (SNP) celebra aquest cap de setmana el 90è congrés anual, el més difícil dels darrers anys. Un congrés que arriba menys de dos mesos després de la duríssima derrota electoral del 4 de juliol –la formació va perdre a les eleccions generals mig milió de vots i 39 dels escons de Westminster– i quan la divisió per les polítiques de reconeixement de gènere, per com tirar endavant un segon referèndum i de quina manera fer front al forat obert en els comptes públics plana sobre la trobada.

Inscriu-te a la newsletter Trump ha evolucionatEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

El nou primer ministre, John Swinney, al capdavant de la formació des del maig, té el doble repte d'intentar unir els seus i de convèncer-los que un altre futur que no sigui la decadència i l'aniquilació a les eleccions nacionals del 2026 és possible. Però, a hores d'ara, tot plegat sembla una tasca de titans, una empresa tan difícil, no ja com la de fer real el segon plebiscit, sinó com convèncer una gran majoria d'escocesos que la independència és la via més idònia per al país.

Cargando
No hay anuncios

Han passat deu anys des del 2014, quan Escòcia semblava viure més que un somni, la realitat d'un llarg estiu de mobilització i excitació política, que havia de culminar en la consulta, legal, vinculant i reconeguda pel govern de David Cameron, del 18 de setembre. El resultat va ser negatiu, però l'SNP va saber fer del daltabaix un triomf rere un altre, també atiat per l'antipatia que el govern de Londres –en mans conservadores– provocava en una bona part de la societat del nord de la frontera.

Aquells triomfs aclaparadors fruit dels sistemes electorals amagaven, però, un paisatge molt més complex. Escòcia no ha optat majoritàriament per la independència per una manca d'arguments sòlids de l'independentisme –per exemple en relació amb la moneda–, però també, esclar, perquè des de Londres ja no es volen fer més experiments i s'ha tancat la porta a qualsevol possibilitat de repetir el referèndum del 2014. No només per la via política –Theresa May i Boris Johnson van refusar-ho, com també ho ha fet el nou premier, Keir Starmer–, sinó que ho ha vetat legalment el Tribunal Suprem del Regne Unit, que el novembre del 2022 va dictaminar que sense autorització política del Parlament Britànic, la consulta és jurídicament impossible. I davant d'aquest atzucac, qui i com fer el primer pas? Els líders escocesos no volen aventures.

Cargando
No hay anuncios

Ni tan sols el Brexit –l'argument que va emprar Nicola Sturgeon per tornar a reclamar la consulta– ha servit per estovar les resistències de l'establishment londinenc ni perquè els escocesos s'ho repensin. Cansats del caos londinenc, en comptes de tornar a abraçar el somni de fa deu anys, han optat per donar una oportunitat al laborisme.

I als aspectes conjunturals i externs estrictament a l'independentisme s'hi ha afegit la crisi interna que viu l'SNP, i que té diversos fronts: l'adeu de Nicola Sturgeon, el relleu fallit per part de Humza Yousaf i la trencadissa amb els Verds –socis preferencials del govern des del maig del 2021–, la investigació policial per possible malversació a què fa front el marit de Sturgeon, durant vint anys l'home de les finances del Partit, i, finalment, però que va ser el primer símptoma que anaven mal dades, la baralla a mort entre Alex Salmond i la seva hereva, Sturgeon, que va provocar la primera gran esquerda a l'SNP en vint anys.

Cargando
No hay anuncios

En mig d'aquest panorama, John Swinney té molt poc marge de maniobra: gestionar la decadència. El seu discurs de cloenda del congrés, diumenge, serà una prova de foc. Però, podrà anar més enllà de la retòrica?