L'home que no parlava anglès i que ara atura els trens britànics

LondresÉs llanito però té un nom ben espanyol. Va néixer a la Catalan Bay, al Penyal, el 2 de maig de 1967, dos anys abans que Francisco Franco ordenés el tancament de la frontera. Va créixer en pisos de protecció social d'esquena al mar, en un complex anomenat Glacis Estate. Va anar a la veïna Bayside Comprehensive School, que podia veure des del modest pis en què vivia. Però ni allà, ni amb la família ni amb ningú, mai no va parlar ni escriure una sola paraula d'anglès. La família era humil: el pare, un treballador sense qualificació; la mare, perruquera. A l'escola primària, que va deixar als 15 anys, mai no va aconseguir cap diploma.

La seva vida va canviar radicalment quan va emigrar cap a la metròpoli. Després de convertir-se en aprenent d'electricista i d'aconseguir una titulació d'enginyeria a l'Erith College of Technology de Londres (un institut de formació professional), va aconseguir una plaça a la Universitat Heriot-Watt d'Edimburg per fer enginyeria electrònica. Sempre explica que un dels tutors li va aconsellar que millorés el seu anglès llegint el Financial Times, "l'únic diari que diu la veritat", segons una famosa afirmació de Noam Chomsky. Després va estudiar economia a la Universitat Strathclyde de Glasgow.

Des del 2011, Cortes és secretari general de l'Associació de Personal Assalariat del Transport (TSSA, en les sigles en anglès), un dels homes que ha encunyat, en un recent article a The Guardian, l'expressió "estiu dels descontents" per referir-se a les vagues del transport ferroviari, però no només, que estan puntejant amb tota mena d'interrupcions el calendari i les normals comunicacions a les illes. Uns descontents estiuencs històricament emparentats amb els de l'hivern dels descontents entre novembre del 1978 i febrer del 1979. Al juny hi va haver tres jornades, aquest dimecres n'hi ha una altra, i n'hi ha més de previstes per a l'agost –el dia 13, dels conductors de trens de 9 companyies– i potser, qui sap si per a la tardor. Cortes es defineix com a socialista i durant el període corbynista del Partit Laborista (2015-2019) mai no va dissimular la seva amistat i la seva devoció política per Jeremy Corbyn: "Un far d'esperança no només per al Regne Unit, sinó per a tot Europa", va arribar a dir poc després del triomf a les primàries del partit. El TSSA té 22.300 afiliats, la meitat dels treballadors que avui secunden la vaga.

La seva voluntat transformadora arrenca a Espanya. O, més ben dit, a Gibraltar, però veient la Televisió Espanyola de finals dels setanta. Explica que així seguia les gestes revolucionàries del sandinisme a Nicaragua –un sandinisme pervertit fins a l'extenuació per un dels seus líders històrics, Daniel Ortega–. D'aquelles influències neix la necessitat d'esdevenir membre fundador i president de la secció juvenil del Partit Laborista de Gibraltar.

Contrari al Brexit i a les fronteres

Ja al Regne Unit, com a universitari que vol formar-se en economia, creu que, al contrari del que s'acostuma a dir, sí que hi ha alternativa al capitalisme: “Durant molts anys la gent ha intentat enganyar-me a mi i als altres en el moviment obrer, dient que no hi ha alternativa a la manera com es gestiona l'economia", diu. Inspiracions? Marx, que va entendre que el "capitalisme era de naturalesa global i que aquelles persones que posseïen el capital realment no tenien nacionalitat". Lenin i Trotski també han sigut dos fars intel·lectuals molt inspiradors per a Cortes.

Potser per l'experiència gibraltarenya, per la clausura de la tanca ordenada per Franco, sempre va ser contrari al Brexit. No li agraden les fronteres. Com al capital, que tampoc en té, ve a dir.

Ara lluita per un augment salarial just per als treballadors dels trens. Però la seva acció i militància ve de lluny, no només de quan va entrar al sindicat, el 1998. Veient la determinació del moviment, no costa gens pensar en la vaga de miners contra Margaret Thatcher. Els temps són molt diferents, però. I allò va acabar com va acabar. Amb la derrota dels vaguistes. La premsa conservadora el compara a ell i a l'altre gran sindicalista del transport, Mick Lynch, amb el líder dels miners d'aleshores, Arthur Scargill. En l'article referit de The Guardian deia: "Els líders sindicals com jo no volen fer vaga, però els treballadors del Regne Unit no tenen opció". La seva lluita continua.