L’altre gran enemic de Zelenski irromp en la guerra d’Ucraïna

BarcelonaUn grup de soldats ucraïnesos van fer aquesta setmana un arbre de Nadal a sis quilòmetres de l’esquelètica ciutat de Bakhmut, al Donbàs, en ple camp de batalla. Els militars van cobrir un tronc amb garlandes –verdes i platejades– i van col·locar-hi boles grogues i blaves, colors de la bandera que defensen. La imatge, difosa per l’exèrcit de Volodímir Zelenski, és prou inquietant: el Nadal arriba fins i tot en un camp àrid i boirós, on cada dia mor un nombre secret –però altíssim– de joves uniformats dels dos bàndols. 

Aquest serà el segon Nadal que Ucraïna viu enmig d’una guerra total. 

L’aparell propagandístic de Kíiv fa dies que explota la màgia del Nadal per aixecar els ànims de tropes i població, conscient que aquestes setmanes les pèrdues i l’enyor s’amplifiquen. “Aviat tornaran a casa”, deia un anunci publicat dijous pel ministeri de Defensa, en què es representava la distància que separa molts infants ucraïnesos dels seus pares, que continuen a les trinxeres. El vídeo acaba amb una seqüència: una nena penja a l’arbre de Nadal una figureta. La figureta és una rèplica d’un soldat ucraïnès. Slava Ukraini. 

El segon Nadal en guerra arriba en un dels moments més delicats per a Zelenski. La manca d’avenços durant l’esperada contraofensiva i l’equilibri de forces entre els dos exèrcits ha situat el conflicte en una posició difícil de gestionar: els fronts estan enquistats i l’escenari que ve és el d’una guerra llarga, de desgast, que beneficia més a Moscou que a Kíiv.

La fatiga, un dels grans enemics d’un país on cauen bombes, comença a imposar-se arreu d’Ucraïna: al carrer, entre les tropes i també a la política. 

“I si la guerra dura cinc anys?”

“Fa un mes em vaig fer una pregunta: I si la guerra dura cinc anys, Kiril? I vaig començar a plorar. Són les dues de la matinada. No vull estar tres anys més aquí, per la guerra”. A finals de novembre, Kiril Babii, oficial d’artilleria a Bakhmut, escrivia aquest text al seu Instagram. Assegurava que estava esgotat i que el febrer de l’any que ve, quan es compleixin dos anys de guerra, deixarà l’exèrcit. “Em pot comportar entre 5 i 12 anys de presó [per deserció], però no em fa por”. La publicació del soldat Babii, acompanyada d’una selfie seva, es va viralitzar ràpidament. Molts soldats ucraïnesos la van compartir al seu perfil. 

La motivació ha estat una de les claus per explicar l’èxit de la defensa d’Ucraïna davant la invasió de les tropes de Moscou. A Kíiv es recorda sovint una xifra: mig milió de ciutadans s’han allistat voluntàriament a l’exèrcit des de l’inici de la guerra. Alguns ucraïnesos que vivien a l’estranger fins i tot van tornar per lluitar. 

Els soldats continuen sent tractats com a herois per la societat i pel govern –el lema "glory to our heroes" s’estampa en samarretes i és visible en bars i restaurants–, però el govern de Zelenski està preocupat perquè el ritme d’inscripcions a les tropes ha baixat i cada cop més joves intenten escapolir-se d’anar al front. "Les perspectives d’una guerra llarga, les oportunitats limitades per a la rotació de soldats en la línia de front, les llacunes en la legislació que semblen evadir legalment la mobilització, redueixen la motivació dels ciutadans per anar a l'exèrcit", va escriure el comandant en cap de les forces armades d’Ucraïna, Valeri Zalujni, en el famós text publicat a The Economist que va desencadenar una disputa pública amb Zelenski. 

Les xifres de mobilització –com les de cadàvers i ferits al front– són secretes a Ucraïna. Molt pocs saben quants soldats hi ha actualment al camp de batalla, però una cosa és clara: durant aquests vint mesos de guerra, els cementiris de tot el país s’han omplert de tombes amb honors militars. Els càlculs més acceptats parlen de prop de 90.000 soldats morts i més de 120.000 ferits. Davant aquesta picadora de carn, s'entén la xifra que publicava fa uns dies la cadena britànica BBC: 40.000 homes ucraïnesos en edat d’anar a la guerra han intentat fugir des que va començar la invasió. 20.000 van ser detectats i empresonats. Els altres 20.000 van aconseguir-ho gràcies a suborns, falsificacions o, directament, travessant rius i muntanyes. 

“Els putos russos mai s’acaben”, em deia fa unes setmanes un soldat de Kherson. Rússia té més del triple de població que Ucraïna, i Putin no tem les crítiques de la ciutadania quan es tracta d’enviar onades d’homes joves al front. Aquests dies, a la batalla d’Avdíivka, les tropes de Moscou, plagades d’expresoners, estan morint a ritme de Primera Guerra Mundial.

Els primers desafiaments interns

“Ja no ens diferenciem de Rússia, on absolutament tot depèn de l’estat d’ànim d’una persona”, va dir la setmana passada l’alcalde de Kíiv, Vitali Klitxkó, en una entrevista a Der Spiegel. 

La convulsa política d’Ucraïna havia fet un pacte quan va començar la invasió russa: tothom havia de donar suport al president. Així ha estat durant bona part d’aquests vint mesos de guerra. Però en les últimes setmanes, diverses veus s’han atrevit a desafiar Zelenski. Primer, el comandant Zalujni; després l’alcalde Klitxkó; i ara un grup de polítics opositors que demanen al govern que celebri eleccions tot i la guerra. Els comicis estaven previstos per al març de l’any que ve –com els de Rússia–, però semblava clar que s’ajornarien tenint en compte que el país està regit per la llei marcial que, segons la Constitució, ho impedeix. L’estancament de la guerra ha canviat la perspectiva d’alguns candidats.

Zelenski, erigit en icona global, continua sent un líder popular entre la societat ucraïnesa. Però la fatiga també el posa en risc. La majoria de la població –a l’agost, un 60% segons una enquesta de Gallup– està a favor de continuar la guerra fins al final, és a dir, fins a recuperar Crimea, però aquest percentatge varia segons quina regió parla: les províncies més properes al front i, per tant, més castigades per la guerra, no són tan partidàries d’allargar el conflicte com les ciutats que en queden allunyades. A Ucraïna ja hi ha dues Ucraïnes: la que ha pogut recuperar certa normalitat, com Kíiv o Lviv; i la que continua vivint entre el so de l'artilleria i la mort. 

El fantasma que ve d'Occident

L’enèsim front de Zelenski, i probablement més important, es troba a Washington i, en grau més baix, a Brussel·les. S’ha repetit fins a l’extenuació: sense el suport que ha rebut d’Occident, faria mesos que a Kíiv onejarien banderes russes. 

Els aliats occidentals comencen a no dissimular el cansament, especialment els Estats Units, on els republicans pressionen Joe Biden perquè talli l’aixeta. “Ens quedem sense diners i gairebé sense temps”, denunciava aquesta setmana la directora de pressupost de la Casa Blanca, Shalanda Young, en una carta als congressistes en què demanava que aprovin de manera urgent un paquet d’ajuda addicional per a Ucraïna. Els republicans, que retreuen els 110.000 milions de dòlars enviats de Washington a Kíiv, continuen bloquejant la resolució. La guerra d’un altre aliat, Israel, ha intensificat l’oposició, que es comença a traslladar al carrer: el 41% dels estatunidencs creuen que el govern de Biden “fa massa” per Ucraïna. Al juny, aquest grup representava el 29%. 

A Europa, la situació no és gaire més esperançadora. En les últimes setmanes, hem presenciat uns quants moviments rellevants: Orban qüestiona el suport econòmic a Kíiv i s’oposa a la seva entrada a la Unió Europea; a Eslovàquia, el nou primer ministre prorús ha tallat l’ajuda a Ucraïna; i a la frontera amb Polònia, camioners locals i ucraïnesos estan en peu de guerra.

Però encara és més rellevant el que passa portes endins. Als despatxos de les institucions europees es fan la mateixa pregunta que el soldat Kiril: "I si la guerra dura cinc anys?".

Arribats en aquest punt, el gran fantasma que sobrevola a Zelenski és que Occident el forci a asseure's a negociar amb Putin. Alguns ja fan quinieles i l'aposta més recurrent és que Ucraïna accepti perdre Crimea i el Donbàs a canvi d'entrar a l'OTAN i a la Unió Europea.