L'etern debat a Brussel·les que Putin fa revifar: ¿és viable un exèrcit europeu?

Brussel·lesEls estats membres de la Unió Europea cada vegada han anat cedint més competències a les institucions europees i han fet passos endavant cap a una unitat més gran en matèries molt sensibles, com la política monetària, el mercat comú, l'energia o la gestió de les fronteres i la immigració. Tanmateix, els Vint-i-set mantenen la completa sobirania d’un dels pilars fonamentals d’un estat, la defensa, i no tenen cap intenció de renunciar-hi. Res fa pensar que la UE formi un exèrcit comú a curt o mitjà termini ni deixi de dependre de l’OTAN, malgrat que els Estats Units s’allunyin progressivament d’Europa i malgrat, també, que el Vell Continent s'estigui empetitint, a poc a poc, des d'un punt de vista geoestratègic. La invasió russa a Ucraïna ha alterat tot el tauler global i ha fet revifar, també, un dels debats més eterns a Brussel·les: ¿és viable un exèrcit europeu?

El record de Trump i el present de Putin

Des de la Segona Guerra Mundial que Europa s'ha sentit prou còmoda sota el paraigua defensiu del Pentàgon. Des d'aleshores, invertir en múscul militar era un aspecte que sonava llunyà, totalment secundari. Però la guerra a Ucraïna i la consegüent amenaça russa, i el neguit davant uns Estats Units cada cop més imprevisibles –el record dels quatre anys de Donald Trump és ben present–, han tornat a posar sobre la taula el dilema sobre les dependències de la Unió Europea. També en l'àmbit militar. Cal recordar les crides del president de França, Emmanuel Macron, o de l'excancellera Angela Merkel a la necessitat d'estudiar la creació d'un exèrcit europeu durant els primers anys de Trump a la Casa Blanca, quan el seu govern va optar per trencar amb la doctrina multilateralista i apostar pel seu America first. Sense Merkel, però sí amb Macron, aquesta crida ha tornat a sonar amb força a Europa davant l'amenaça que ha demostrat suposar Vladímir Putin per a la pau al continent.

"La primera lliçó que cal treure d'aquest episodi és que la Unió Europea ha de construir la seva independència estratègica", va afirmar el setembre passat el ministre d'Economia francès, Bruno Le Maire. De fet, França és un dels països més favorables a reforçar la capacitat de defensa de la UE i aspira a poder-ne dirigir l'estratègia militar. Ara bé, cada vegada són més els dirigents comunitaris que també ho propugnen amb vehemència. "La nostra prosperitat depèn de la Xina i Rússia, comerç i energia. I, d'altra banda, la nostra defensa la tenim delegada als EUA. Això és el que volem? Tinc clara la meva resposta: hem d'agafar més responsabilitats", va dir el mateix cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, a finals de l'any passat.

Entre els arguments dels defensors d'aquesta adultesa militar, també s'hi troba el fet que el món pivoti cap a un mapa multipolar, on l'hegemonia dels Estats Units –i, per tant, d'Occident– ja no està assegurada. El creixement de la Xina i també el de l'Índia marcaran l'horitzó geopolític d'un nou món en què Europa sembla condemnada a perdre pes estratègic, perquè la brúixola gira cap a l'Àsia. "Si Europa vol ser una potència internacional, ha de tenir en compte que la capacitat militar és clau", recorda a l’ARA Sophia Besch, investigadora del Carnegie Endowment for International Peace.

Per què la UE no té exèrcit?

Malgrat que molts països del club europeu volen més col·laboració militar a escala comunitària i temen la dependència en defensa respecte als EUA, són molt reticents a perdre el control sobre els seus exèrcits. "És una de les claus de la sobirania dels estats", remarca Besch. A més, la posició dels socis de la UE sobre la necessitat de crear una defensa més o menys comuna o de reforçar-la és molt dispar. “Els estats que hi són més favorables sempre són els mateixos: França, Alemanya, Itàlia o, entre d’altres, els Països Baixos. Però en general els països de l’est, per exemple, prefereixen que sigui l’OTAN qui els protegeixi”, contraposa Félix Arteaga, l’investigador principal de Seguretat i Defensa del Reial Institut Elcano.

La història de cada estat membre, la seva cultura estratègica i les seves relacions bilaterals són sovint diferents i, evidentment, condicionen. Ho estem veient des de l'inici de la guerra a Ucraïna. Malgrat que la resposta europea contra Moscou ha estat conjunta i coordinada, han anat apareixent discrepàncies sobre la contundència de les accions. Les pretensions més moderades d'estats com Alemanya o Hongria, amb més afinitats històriques cap a Rússia i, sobretot, amb una dependència energètica més gran, han xocat amb les intencions més afilades de, per exemple, els països bàltics.

Aquests dies, sense anar més lluny, s'està tornant a evidenciar amb la negativa del canceller alemany, Olaf Scholz, de no deixar que aliats enviïn tancs de fabricació germànica Leopard II a l’exèrcit ucraïnès. “A Alemanya, la imatge de tancs alemanys atacant soldats russos és políticament molt polèmica. Per motius històrics, la seva relació amb Rússia sempre ha sigut motiu de divisió a l’opinió pública”, recorda el director del Cidob, Pol Morillas. Tots aquests matisos també afectarien la creació d'un cos militar propi.

Els riscos i el futur de la guerra

Els experts coincideixen que la manca d'autonomia militar de la Unió Europea pot acabar sent perillosa. “No hem d’oblidar com ens vam espantar amb Trump i des d’aleshores, encara que ell ja no hi sigui, l’OTAN ha deixat de ser una prioritat per al Pentàgon”, destaca Besch, en referència al fet que la gran preocupació de l'agenda d'Exteriors de Washington sigui la Xina i, per tant, la regió del Pacífic.

En la mateixa línia, Arteaga recorda que els interessos geopolítics i estratègics dels Vint-i-set i Washington no sempre són els mateixos. "Europa pot comptar amb els Estats Units davant de Rússia, esclar, però hi ha operacions com les del Sahel, per exemple, que a la Casa Blanca no interessen", assenyala Arteaga. Viure sobre el paraigua de Washington, a més, implica també formar part de totes les seves batalles. La UE, per exemple, ha quedat col·locada ben a prop de Washington en la seva pugna contra la Xina per l'hegemonia mundial, amb el risc que això suposa si es té en compte la llarga llista de dependències europees davant Pequín.

Un altre punt a tenir en compte és el futur d'Ucraïna. Amb poques possibilitats d'una pau propera a l'horitzó, diversos governs europeus no han amagat la seva preocupació pel fet que l'amenaça de Moscou vagi més enllà de les fronteres ucraïneses. Sigui com sigui, aquest neguit ja implica planificar una estratègia de seguretat a llarg termini. “Ja veurem com acaba la guerra i quina serà l’actitud de Putin, però és probable que ens hàgim de continuar protegint de Rússia”, preveu Besch.

Passos endavant cap a la sobirania militar

És per això que el bloc comunitari ha fet grans esforços per enviar ajuts financers, armament i entrenaments militars a Kíiv, i sembla que vol potenciar la seva capacitat militar i coordinació entre els exèrcits dels Vint-i-set. “No són grans passos endavant, però des d’una perspectiva històrica sí que poden ser vistos com un petit punt d’inflexió”, considera Morillas. Sigui com sigui, la realitat és que pràcticament tots els estats europeus han optat per incrementar la seva despesa en defensa com a resposta a la guerra a Ucraïna, acontentant –mínimament– l'etern anhel de Washington i protagonitzant episodis històrics, com el gir d'Alemanya o l'entrada a l'OTAN de Suècia i Finlàndia.

Un dels polítics que més ha demanat aquest increment en defensa ha estat el mateix Borrell, que, a més, vol tirar endavant una força de resposta ràpida de 5.000 soldats de tots els països. "Hem de demanar als ciutadans europeus més compromís com a contribuents perquè la UE pugui garantir millor la seva seguretat; si no, estarem en perill", va justificar el polític català.